El cuento de la criada (The Handmaid's Tale, 2017) - Bruce Miller

Noemix 7.8.17 Bruce Miller , Elisabeth Moss , Margaret Atwood , Sèries Cap comentari

És la sensació d'aquesta nova temporada: The Handmaid's tale ha estat la gran aposta de Hulu per guanyar un bon número de guardons, començant pels propers Emmy de mitjans de setembre. HBO l'està emetent a Espanya juntament amb Big Little Lies, l'altra gran candidata a emportar-se una bona colla de premis.

L'argument

És dificil no conèixer la història: tothom n'està parlant des de la seva estrena, ara ja fa uns mesos. El cuento de la criada és una sèrie de 10 episodis basats en la novel·la del mateix nom escrita per Margaret Atwood l'any 1985 i que parteix d'una situació distòpica: en un futur proper en el que la infertilitat és la norma, el fonamentalisme religiós ha pres el poder.

En aquesta nova societat hi ha una classe gobernant que posseeix el poder, una policia que tot ho veu (una picada d'ull a 1984) i unes institucions que "eduquen" les dones, (les més desfavorides) que han passat a ser purament serventes sense drets ni llibertat. destinades a servir les clases poderoses.

Els punts forts de la sèrie

➡️ La manera d'explicar la història, combinant els moments presents amb diferents punts del passat, que ens va desvetllant com va ser possible passar d'una societat democràtica a un sistema dictatorial. És absolutament devastador reconèixer moments i actes que s'estan produint en aquest moment i que fan pensar que aquesta societat podria succeir fora de la ficció.

➡️ La història: una situació que semblava impossible l'any 1985 i que, igual com passa a Black Mirror, hi ha pistes en la realitat més immediata que ens fan pensar que potser seria possible.

➡️ L'estètica: colors saturats per a totes les castes: blau per les dones dels comandants, marró per les "tietes" que controlen les criades, que van d'un vermell absolutament esfereidor, el color de la sang, el color (diuen) de la fertilitat. Durant els primers capítols veiem a Hopper en la composició dels plans: Elisabeth Moss solitària en una habitació iluminada irrealment.

➡️ La càmera mostra angles impossibles que donen significat a les escenes: tot i que una mica ingénuament, els plans cenitals ens recorden que hi ha una mirada superior, el Déu que està per sobre de tots i en el que es basa aquesta nova societat: un déu estricte, antic i cruel.

➡️ La música: absolutament impactant. Una banda sonora plena de temes que tots reconeixem però versionats en covers tristos que ens fan oblidar l'energia original de les cançons per tornar-nos reflexius i descobrir-ne un nou significat. El "Don't you forget about me" dels Simple Minds o bé el "Heart of Glass" de la Blondie, remesclat pel propi Philip Glass són exemples perfectes.

➡️ Elisabeth Moss: només podia ser ella la protagonista d'aquesta història. Una actriu amb una mirada que conté tota l'angoixa, la ràbia i la desesperança que nosaltres sentim. La seva interpretació és corprenedora.

➡️ L'escena de la protesta "The Riot" al capítol 3: Aquest capítol per si mateix és un dels punts més intensos de la sèrie i que posa els pèls de punta.