The Keepers (2017) - Ryan White

Fa un parell o tres de temporades, alguns documentals en format de sèrie televisiva s'esmunyiren pels nostres televisors, mostrant-nos que el gènere en qüestió podia trobar un molt bon espai en la serialitat catòdica. Més metratge per desenvolupar el tema a fons i cobrir diferents perspectives, una cadència introducció-nus-desenllaç que es repeteix a cada episodi, permetent articular una càrrega dramàtica determinada (o manipular, directament, l'espectador), i, fins i tot, una difusió massiva a nivell mundial en l'era de les plataformes com Netflix i HBO que pot ajudar a difondre temes, injustícies o revelacions que mai han comptat amb l'atenció dels mitjans.

En el seu moment vam parlar molt de la pionera The Staircase, de The Jinx, de Making a murderer o de la local Muerte en León. Doncs aquest any tocarà parlar de The Keepers, monumental trencaclosques documental que pretén aportar llum a l'assassinat d'una jove monja l'any 1969. A partir del voluntariós treball de dues ex-alumnes convertides en eficaces investigadores (si us plau, volem ja mateix una sèrie sobre aquesta parella fantàstica que són la Gemma i l'Abbie!), la docusèrie rastreja els fets, intuint des d'un bon principi que, en realitat, l'assassinat de la monja no és més que la punta d'un iceberg calidoscòpic que amaga un món pudent d'abusos sexuals a menors per part de l'església, molt abans que l'escàndol retratat a la magnífica pel·lícula que és Spotlight sortís a la llum. Tal com les pròpies investigadores amateurs confessen en el primer episodi, l'important no era descobrir qui va matar la monja Cathy Cesnik, sinó exposar l'entramat d'encobriment granític i reiterat per part de grans estaments i grupuscles de la societat.


I el Ryan White és prou hàbil com per fer bé dues coses ben difícils. Primera: entén que el grafisme i la morbositat expositiva estan fora de lloc en un tema com aquesta (curiosament, és exactament el mateix codi d'honor que aplica Thomas McCarthy a la mencionada Spotlight). I segona: troba la manera d'articular una narrativa potent davant l'aparentment inabastible univers de personatges, trames i sub-trames, documents, comunicacions i entrevistes.

I ho fa, val a dir-ho, amb una perícia magnífica, amb una habilitat francament fascinant per presentar quelcom mínimament intel·ligible d'una aclaparadora muntanya de fonts i de caps per lligar. Aprofitant amb encert el format episòdic, White llença pistes (amb forma de documents, de fets o de personatges) que es recuperen més endavant, quan ja sembla que aquella veta està fosa i que no duia enlloc.


Però per damunt de tot, el gran encert de White és posar les persones al bell mig de la docusèrie. La humanitat no es perd mai, les víctimes sempre tenen l'última paraula, les persones són allò que importen, en aquest esforç documental titànic. I d'aquest esforç en surten personatges d'una potència inusitada, com la de la Jane Doe, alumna anònima que decideix donar una pas endavant, enfrontar-se als seus terribles traumes d'infantesa, per exposar-se i exposar als culpables, a l'espera de fer justícia i de rescabalar el dany infligit. Les seves escenes, per si soles, muntades una darrera l'altra, podrien esdevenir un llargmetratge intens i humà sobre la superació i el coratge.

Avís als docuserièfils: aquest documental no juga amb les mateixes cartes que, posem per cas, The Jinx. No espereu una confessió final fora de càmera, un tripijoc dels productors o un muntatge decididament manipulador. Aquí hi ha veritat de la bona, enllaunada i servida en safata de plata, però sucosa i estremidora com poques. Set capítols captivadors, devastadors, esfereïdors sobre un crim i el seu encobriment, sobre una capsa de Pandora tancada a pany i forrellat pels poders fàctics que, encara avui en dia, ordenen el món en el que vivim.