Captain Fantastic (2016) - Matt Ross

En una determinada escena de la pel·lícula, el Ben (Viggo Mortensen), que cria als seus fills en mode "home schooling" (és a dir, que no els du a l'escola, sinó que els educa a casa, fent-los llegir llibres, estudiar tot tipus de matèries i disciplines, etc.) li pregunta inquisitivament a una de les seves filles, que s'està llegint 'Lolita' del Nabokov, quina opinió té del llibre. Ella, primer, li contesta el·lusivament, explicant-li la trama. Però ell insisteix: en saber la seva opinió. Finalment, la filla explica que té un sentiment ambivalent amb l'obra: per una banda, el protagonista és un pedòfil, però, per l'altra, l'amor que professa és pur.

Aquesta escena, gens banal, és inserida en la pel·lícula per tal de deixar clar a l'espectador que estem davant d'una situació igualment ambivalent. El debat sobre si l'educació a casa és una opció plausible i admissible o no és complex i ple d'arestes gens còmodes d'afrontar. I té mèrit que una pel·lícula com aquesta s'atreveixi a parlar-ne. El problema, però, és que no s'atreveix a res més.

Ross es queda, justament, en aquesta ambivalència. No vol prendre partit. Això últim no tindria per què ser, necessàriament un inconvenient. Però no ho seria sempre i quan la narració no tingués por de prémer l'accelerador i anar al fons de la qüestió, estar-se de miraments i condemnar les accions (que no les persones) punibles de manera oberta, tant les dels partidaris del 'home schooling' com dels detractors.

Però no. Mitges tintes, això és tot el que aconseguim. El personatge del Ben és guai, però no. Els seus fills són molt intel·ligents, però no. El sogre és un ogre (inicialment), però no. Sí, però no. No, però sí. I en aquestes mitges tintes, en aquesta terra de ningú, vara una pel·lícula a la que l'atreviment se li esgota massa ràpid. Així, el debat es dilueix i el tema s'embarra en cançonetes, focs de camp i aburgesaments narratius sagnants. Al cap i a la fi, no queda cap dubte que la pel·lícula està dirigida a una generació, la que ara nodreix el gruix dels pares contemporanis, que ja han oblidat els 70 i les revolucions contraculturals.

Una llàstima, perquè el debat és bonic i interessant, però ho seria, en tot cas, en mans d'algú que realment en volgués traure alguna cosa.