Hi ha poques dissensions al respecte de la primera temporada d'aquesta sèrie distòpica fascinant que adapta la novel·la de la Margaret Atwood, entenent que va ser una de les grans sèries del passat 2017. Aquella primera temporada seguia de manera prou fidel el llibre del que provenia (la mateixa Atwood participà en la elaboració de la sèrie) i, més enllà d'algunes encertades digressions que adaptaven el paper a la petita pantalla, seguia els preceptes de l'obra original, acabant exactament en el mateix punt.

Aquell hauria d'haver estat, igualment, el punt final de la sèrie que, concebuda com una minisèrie de 10 capítols, hagués funcionat com a un avís terrible dels temps als que ens aboquem. Però l'èxit d'aquesta primera temporada, per descomptat, va fer esprémer la llimona i ara ja comptem amb una segona temporada emesa i una tercera a punt de produir-se (el creador, el Bruce Miller, de fet ja ha confessat que intentarà arribar a 10 temporades!!!). I amb cada reproducció, com passa habitualment, l'essència es va dissolent i aigualint.

La segona temporada començà forta, molt forta, quasi diríem sàdicament forta (algunes veus han acusat aquesta temporada d'un cert sadisme insistent amb la protagonista). I el seu desenvolupament ha estat perfectament digne, prou ben escrit i encara força excitant. S'han desenvolupat trames noves, aprofundit en personatges, indagat en el passat de Gilead, en els seus ritus i costums. En principi, tot en regla.


Però allò que la sèrie ja ha perdut i no recuperarà mai és aquella mena de neguit per l'escapada, per les possibilitats d'aconseguir la llibertat per part de la June, que en la primera temporada romania soterrada però present i que en aquesta segona ha pujat a la superfície, brandant-la com a element tensionador força constant. Així, la sèrie ha perdut càrrega dramàtica i definició, ha perdut el que, tot i que podia perfectament ser el macguffin, li donava sentit a tot plegat. Què seria, per exemple, d'una sèrie mítica com El prisionero, sense l'esperança de la fuga? O què seria de LOST sense els continus i frustrats intents de tornar a la civilització. En tots aquests casos, per descomptat, no és aquest macguffin l'element més important, allò que les fa memorables, però sí és un element aglutinador, una mena de destinació esperada que reté l'espectador fins i tot davant les digressions més atrevides.

Amb els constants i recurrents intents de fuga de la June, l'espectador se n'adona que, en realitat, El cuento de la criada s'està convertint en una mena de Prison Break amb transfons distòpic. I tal com els va passar als fans dels germans Scoffield, passades dues o tres temporades de filigranes de guió i rocambolesques tensions dramàtiques, la màgia desapareix, més que res perquè un es descobreix autèntic ninot de drap en mans de guionistes manipuladors. Això pot durar eternament. La June seguirà intentant escapar de Gilead. I seguirà fracassant, seguirà havent de quedar-se perquè la sèrie sembla haver enfilat aquesta direcció.


Poc importa que els guionistes es busquin noves aproximacions de cara a les properes temporades (la tercera, en realitat, pinta força bé, i ja ens la intueix la darrera cançó que sona al final del season's finale), que l'Elisabeth Moss segueixi tan plena de matisos, que la Yvonne Strahovski li doni tan bé la rèplica, que alguns personatges secundaris siguin tan fascinants com la Janine, que l'ecosistema de Gilead segueixi sent perversament fascinant; tots aquests elements han estat perfectament presents en aquesta degustable segona temporada. Però El cuento de la criada corre el risc (potser ja irrenunciable) de convertir en anècdota intranscendent la llavor de la llibertat, la motivació última de la protagonista i de l'espectador, alliberar-se del submón que representa Gilead i i del que ja sentim el rumrum, del que ja notem l'alè a la nuca.

És la sensació d'aquesta nova temporada: The Handmaid's tale ha estat la gran aposta de Hulu per guanyar un bon número de guardons, començant pels propers Emmy de mitjans de setembre. HBO l'està emetent a Espanya juntament amb Big Little Lies, l'altra gran candidata a emportar-se una bona colla de premis.

L'argument

És dificil no conèixer la història: tothom n'està parlant des de la seva estrena, ara ja fa uns mesos. El cuento de la criada és una sèrie de 10 episodis basats en la novel·la del mateix nom escrita per Margaret Atwood l'any 1985 i que parteix d'una situació distòpica: en un futur proper en el que la infertilitat és la norma, el fonamentalisme religiós ha pres el poder.
En aquesta nova societat hi ha una classe gobernant que posseeix el poder, una policia que tot ho veu (una picada d'ull a 1984) i unes institucions que "eduquen" les dones, (les més desfavorides) que han passat a ser purament serventes sense drets ni llibertat. destinades a servir les clases poderoses.

Els punts forts de la sèrie

➡️ La manera d'explicar la història, combinant els moments presents amb diferents punts del passat, que ens va desvetllant com va ser possible passar d'una societat democràtica a un sistema dictatorial. És absolutament devastador reconèixer moments i actes que s'estan produint en aquest moment i que fan pensar que aquesta societat podria succeir fora de la ficció.

➡️ La història: una situació que semblava impossible l'any 1985 i que, igual com passa a Black Mirror, hi ha pistes en la realitat més immediata que ens fan pensar que potser seria possible.