La historia d'Alien3 que mai va ser rodada

1 comentari
El procés de producció de la tercera entrega de la nissaga Alien va ser molt complicada. Se li va encarregar primerament al Renny Harlin (Pesadilla en Elm Street 4, Las aventuras de Ford Farlaine, Máximo Riesgo, La jungla 2, La isla de las cabezas cortadas) que, després d'un any, va desistir en veure que els estudis no donaven llum verda a les seves idees.
Abans de que, finalment, es contractés al David Fincher per fer el seu debut en la gran pantalla, els productors van contractar al llavors emergent Vincent Ward, un neozelandès que havia filmat The Navigator (que va guanyar a Sitges l'any 1985). La seva visió era tan radicalment diferent que els estudis, al cap d'uns mesos, van decidir acomiadar-lo si no acceptava la seva llarga llista de canvis i "suggerències".
Ningú no sap com hagués quedat en pel·lícula, però la història que el Ward tenia en ment ens ha semblat tan interessant que us la hem volgut transcriure aquí, tal com ell mateix l'explica en l'edició especial en DVD de la pel·lícula, per tal de que us la imagineu vosaltres mateixos. Ja ens direu si la història alternativa que tenia el Vincent Ward al cap us fa més el pes que la que va acabar sent en realitat filmada pel Fincher.
________________________________________________________________________________

Seria una ordre monàstica que no encaixava en el nou món. Tornaven bojos a tothom perquè no creien en la tecnologia que anés més enllà de les seves necessitats bàsiques. Això feia la seva vida increïblement complicada. [Així que se'n van a viure al seu propi "planeta", una nau feta de fusta que sura en l'espai]. Hi havia una nau de quasi 5 km de diàmetre amb una estructura metàl·lica i un nucli d'acer massís que controlava la gravetat, l'aire i l'oxigen, tot el necessari per tal de que la nau sobrevisqués a l'espai. [Hi havia] catedrals de fusta, molins de fusta, camps de blat, escales de centenars de metres, tot el bàsicament imprescindible per poder sobreviure i per ser autosuficient a l'espai.
El que apareixia al principi eren uns monjos arreglant una catedral sobre unes escales i torretes. Sembla que estem a l'edat mitjana. Un d'ells puja al damunt d'una torre, s'aboca a l'exterior per una finestreta i es veu una planícia que descriu una corba cap a l'atmosfera... amb prou feines hi ha espai entre ell i la atmosfera de l'espai exterior. Al mirar cap amunt veu una petita nau espacial en la distància que s'estimba en un petit llac artificial que hi ha en la superfície del planeta. Van al rescat en balses i es troben amb una nau que, en l'interior, està destrossada, vidres trencats, restes de sang, ni rastre de la Newt. Troben a la Ripley dormida, però la seva càpsula està trencada. Se l'emporten amb les barques fins al bisbe que governa amb mà de ferro. La interroguen. Té un al·liat: el John, un monjo del que es fa amiga.
I llavors les coses es compliquen. Tenen uns vàters monacals, de fusta, gens sofisticats [tots en línia]. L'alien, que ha matat a la Newt, i s'ha escapat pel llac, vagareja pels conductes del clavegueram. Els monjos estan cagant i, de sobte... FWOOOOSHHH!. És quasi graciós, però terrorífic al mateix temps. S'espanten, creuen que és el diable. Culpen a la Ripley que, com a dona, constitueix una presència maligna.
M'encanta la criatura... la Ripley la veu en termes científics; els monjos la veuen de manera mítica i moral. Creuen que si aconsegueixen desfer-se de la Ripley, culpant-la del que ha passat, amagant-la en un soterrani, tenen alguna opció de salvar-se. Però les morts segueixen succeint-se. La Ripley s'escapa. Comença a tenir al·lucinacions. Veu el lloc com si fos un quadre d'El Bosco, com del segle XIII. El que no sabem és que el que està tenint son nàusees matinals. L'alien l'ha fecundat. A causa de les nàusees i les al·lucinacions, de vegades no aconsegueix distingir el que és real del que no, i tot i que vol avisar als monjos, desenvolupa una mena d'afinitat amb l'alien perquè és el pare del seu fill.
Comença a creure que els monjos potser tenen raó, tot i que en un sentit diferent. Posem-ho així: a Alien era una principiant, a Aliens era una guerrera. A Alien3 és una persona madura que mira enrere i reflexiona sobre els seus errors. És una dona que no ha vist créixer a la seva filla. Una dona que ha vist morir a tota la seva gent. Tots aquells amb els que va tractar van patir una mort horrorosa. Ella és la única supervivent. I sent, d'alguna manera, que hi ha alguna cosa dolenta en ella. Així que és una història de redempció.
Vaig desenvolupar la història en dues direccions. En la primera Ripley es suïcida. Era molt simple. Hi havia un camp de blat davant d'una catedral. Hi havia un incendi en el camp de blat i ella hi entrava molt tranquil·lament. Als estudis els hi va agradar la idea, però volien que la sèrie continués, i em van preguntar si hi havia alguna manera de fer-la sobreviure. Vaig dir "i tant".
Un dels monjos és el seu amic. Hi ha una tensió sexual ambigua entre ells. En la meva versió no passava res, però. Es tractava del que podria haver passat. Ella fulleja llibres medievals. Troba unes il·lustracions sobre exorcismes. Troben una manera científica de treure'l fora del seu cos abans de que creixi i li rebenti el pit. El treuen just a temps, és un avortament o un exorcisme, depèn de com ho vegis. Però la criatura és suficientment àgil com per ficar-se dins del cos del monjo. Té que trobar un hoste, necessita calor immediatament. El final seria el mateix, el monjo s'endinsa en l'incendi.
Li vam passar les dues versions a la Sigourney. Va dir "No vull sobreviure i continuar la sèrie. Estic farta! Mata'm! M'agrada la primera versió". Els ho va dir als estudis: "No ho faré si no em mateu". Així ho feren. Tot i que després la van ressuscitar. Aquesta era la meva història per a Alien3.
Vincent Ward

1 comentari :

Descubrepelis ha dit...

Realment es una visió molt curiosa, arriscada y interessant. La veritat no m'estranya que no deixessin que es fes, els estudis no saben que vol dir arriscar més enllà d'afegir més o menys diners.