Feliç aniversari, Ray Harryhausen
Avui compleix 91 anys un dels més grans artesans del cinema de tots els temps, Ray Harryhausen, responsable d'alguns dels moments més inoblidables del cinema fantàstic. Aquí us deixo un homenatge amb tots els seus monstres, un darrera l'altre, sense interrupcióPer molts anys, doncs, Harry.
Michael Fassbender i el seu moment de glòria
Conec a molts i moltes que estan encantats amb el moment de glòria que està vivint (i que continuarà durant una bona temporada, probablement) el Michael Fassbender. Aquí va un regalet per a ells/es.
Tenia raó! Seria metge!!!
Me quedat absolutament de pedra en veure això.Us poso en situació. En la peli El club de los poetas muertos del Peter Weir, el personatge interpretat pel Robert Sean Leonard vol ser actor, és la seva passió. Però el seu pare té previst per a ell un futur molt més ortodox i benestant. Sembla que aquest home és un vident de tres parells de nassos, no?
Ah, no! Això sí que no... un remake de Footlose!
I ara van i me la refan, me la reconstrueixen en plan High School Musical!
Mira, us ho deixo a la vostra elecció. Aquí teniu els dos tràilers, el de la original i el del remake. Vosaltres sabreu amb quina us quedeu.
La Jodie Foster skateboarding
És, indubtablement, una de les personalitats amb més talent del Hollywood dels darrers trenta anys. I sembla que el seu talent, com si diguéssim, és multidisciplinar.
Tom Cruise farà d'estrella del rock
Me n'assabento a través del Tumblr de TotalFilm, que ja s'ha filtrat la primera imatge de la nova peli del Tom Cruise, Rock of Ages, en la que interpretarà a una estrella del rock. La pel·lícula serà una adaptació del musical del mateix títol que ha triomfat a Broadway, amb cançons de Bon Jovi, Whitesnake, Styxx i molts altres, en una mena de revival del rock de masses dels 80.No se sap massa més del projecte, però per la foto, sembla que el senyor Cruise està disposat a recuperar el tro d'actor més desitjat (fins i tot a la seva edat!).
La peli oculta de Tom Cruise
Sé que hi ha molts fans del Tom Cruise entre els lectors de l'Última Projecció. Segur que s'han repassat la seva filmografia de cap a peus, sense deixar-se ni tan sols les més vergonyants. Però és probable que no hagin sentit a parlar mai d'un dels seus títols més amagats, una peli de títol imperdible: Pepe likes Tacos.
Bé, no patiu, no cal que renegueu del vostre ídol. Es tracta de l'edició xinesa en DVD de la seva famosa Cocktail. Es veu que a la Xina, igual que aquí, hi ha gent que, quan toca distribuir una peli pel país, creu més adient canviar-li el títol per -ejem, ejem- un de més comercial. El millor de tot és que, si us hi fixeu, flanquejant al Tom Cruise hi ha la Sandra Bullock, que no apareix per res en el film. Ni rastre del Bryan Brown, de la Elizabeth Shue o de la Kelly Lynch.
Bé doncs, ara ja podeu dir que també heu vist Pepe likes Tacos, la peli oculta del Tom Cruise.
Ja és divendres! Algun pla interessant a la vista?
Prendre el sol, potser? Això sí el temps ho permet, és clar.
Tony Awards 2011 - Hugh Jackman & Neil Patrick Harris - Dueling Hosts
Els havíem vist per separat, tant al Hugh Jackman (presentant els Oscars de fa un parell d'anys) com al Neil Patrick Harris (a algun episodi de How I met your Mother i a la minisèrie musical del Josh Weddon Dr.Horrible's Sing along Blog) cantant i ballant al més pur estil dels musicals de Broadway.Però en l'entrega dels passats premis Tony, van pujar tots dos a l'escenari i es van "enfrontar" en una mena de duel musical realment aconseguit.
El guilty pleasure del Sergi Calle: Teenage Mutant Ninja Turtles
Fa uns dies vam inaugurar una nova secció a l'Última Projecció: els guilty pleasures. La vaig encetar jo mateix amb Roadhouse, però com tota secció en aquest blog, també aquesta està oberta a la col·laboració dels lectores i lectores. Avui, per exemple, descobrirem el plaer més culpable del Sergi Calle.
La pel·lícula pren elements de la sèrie d'animació prèvia però sobretot es basa en el còmic original de Kevin Eastman i Peter Laird. Per això la història recupera el to més fosc, violent i maleducat i deixa de banda la fantasia infantil i colorista dels dibuixos animats. Una de les coses que més em va sorprendre durant el primer visionat va ser el realisme de la pel·lícula. Parlar de realisme és complicat quan barregem els conceptes tortugues + ninja + mutants però hi havia la voluntat de fer-ho com a mínim... veraç.
La trama bàsica del còmic, la pel·lícula i la sèrie és la mateixa: quatre tortugues i una rata queden contaminades per un producte tòxic. El resultat és que muten i prenen forma (i mida) humana. La rata, a més de ser rata, sap arts marcials i entrena les tortugues per a ser ninjes i els posa noms d'artistes del renaixement. Tela, no? Doncs això va suposar un dels fenòmens comercials més forts des de finals dels 90 fins a l'actualitat i constantment es creen noves sèries, pel·lícules, videojocs i tones de ninots.
Bé, tornem a la pel·lícula. Com deia, tot té un to... creïble. Les clavegueres on viuen els protagonistes són brutes, els dolents (el clan del peu) no són una mena d'homínids estranys sinó delinqüents vestits de negre. Hi ha un intent de subtrama dramàtica i social sobre joves sense futur que són arrossegats al cantó fosc. La ciutat de Nova York, sempre rodada de nit, té un aspecte fosc i decadent. Els personatges tenen dilemes morals (sobretot un d'ells, Raphael), i discuteixen, es barallen, es reconcilien...
Després han vingut altres versions i seqüeles. Algunes bones, altres dolentes. Però el pòster de Les tortugues ninja (1990) que tenia a la meva paret representa la meva infància i l'inici de la meva relació amb el cinema. I m'adono d'això cada cop que la torno a veure.
Cowabunga!
3D o no 3D, that is the question
Ei, que jo entenc que la indústria cinematogràfica fa menys caixa que abans i que cal mantenir els zeros dels comptes corrents del magnats i de tota la gent que hi treballa. Que sí, que el 3D ha estat una manera de vendre més, potser. Però cal? De debò, em pregunto, us pregunto: el 3D aporta alguna cosa interessant al cinema com a art?
Què passa, que ara els artesans del cinema industrial hollywoodienc no saben transmetre realisme sense el sistema del 3D? Que quan una peli és bona no et sents prou dins de la peli que cal que et recordin que hi estàs dins amb un efecte cutre de tridimensionalitat falsa i per capes?
Jo no recordo haver estat mai a la vida tan ficat dins d'una peli com veien 2001 una odissea a l'espai en un cinema, amb una projecció bidimensional total. En Kubrick va saber explicar amb les seves eines -el llenguatge cinematogràfic- una història de la que te'n senties part. Hi havia efectes especials a dojo, però no vaig necessitar mai veure que la nau espacial sortia de la pantalla. Ja hi era allà, jo. Ja em notava dins del film. No en calia res més per sentir-me'n part implicada.
Aturin-ho, vostès que poden, vostès que decideixen. Garanteixi'ns, al menys, que per cada peli que estrenin en 3D n'hi haurà una còpia en 2D i en original. Deixi'ns gaudir del cinema pur als que ens molesta la parafernàlia.
No és més que una esgarrinxada
Una de les escenes més demencials dels Monty Python a Monty Python and the Holy Grail (o Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores, en el seu inspirador títol espanyol).
Christina Ricci, la nena se'ns ha fet gran
De petita ja prometia. El que passa és que potser va prometre durant massa temps. Des que la vam veure a Mermaids (Sirenas) traient-li protagonisme a la gran Cher fins avui, ha passat per un munt de títols més o menys interessants, sempre deixant empremta. Des de la seva caracterització perfecta de "Wednesdey" al sí de la família Addams, passant per Casper, Sleepy Hollow, 200 cigarretes i moltes altres mitjanies, però també en grans pel·lícules com The Ice Storm de l'Ang Lee o Buffalo 66 del Vincent Gallo ha anat forjant la seva carrera sense aconseguir donar el salt a papers realment madurs i afronta als seus pocs més de 30 anys, aquella fase de la seva carrera en que ha d'abandonar els papers de joveneta per intentar, tot i la seva estatura, encarnar personatges més madurs.Tan de bo tingui la sort de poder interpretar paper realment interessants en pel·lícules decents per tal de que podem seguir gaudint d'una de les més personals i magnètiques actrius dels darrers anys.
Les fotos no enganyen, la Christina Ricci se'ns ha fet gran.
P.D. Per cert, la peli Black Snake Moan a la que es refereix el Sergi Calle als comentaris d'aquest mateix post -"allà treu fum", diu el Sergi- és aquesta.
Guia bàsica per veure Game of Thrones
La complexitat dels lligams entre els molts personatges de la sèrie Game of Thrones fa que, de vegades, sigui difícil de seguir-la o de copsar amb exactitud les implicacions d'una acció o d'una frase d'algun/a d'ells/es.Per facilitar-vos-ho, aquí us acostem un mapa de referències que esperem us sigui útil a tots els fans de la sèrie, que cada cop són més.
Jack Nicholson: "Passo de tot "
Pocs actors tenen una presència i una imatge tan forta fora de les pantalles de cinema com el Jack Nicholson. El bo del Jack és d'aquells amb qui mai discutiries de res, mai li portaries la contrària, sempre el convidaries tu. Ell està per damunt de tot, del bé, del mal i de tot el que hi ha entremig.
X-Men: First Class (2011) - Matthew Vaughn
Així, aquesta quarta entrega, la que reinicia la nissaga com a prequel·la, té un vigor indubtable, una munt d'escenes realment brillants i molts moments enginyosos. Narra la formació dels X-Men, evidentment, però la veritable història aquí és la dels dos amics, l'Erik Lennsher -futur Magneto- i Charles Xavier -futur Professor X-, condemnats a no entendre's, a seguir camins separats i contraris. El millor del film, sens dubte, és el transfons humà que ambdós reben del guió, molt en particular l'ofuscat Lennsher, marcat per una infància terrible i dominat per unes ànsies de venjança inel·ludibles. Per acabar-ho d'arrodonir, el lligam de l'univers X-Men amb la història recent dels Estats Units i la seva crisi dels míssils de Cuba l'apropa a l'acció i l'allunya de la pura fantasia, facilitant així l'encaix de la secció dramàtica del guió.
Al seu voltant, una bona colla de pipiolis carregats de joventut i de poders mutants. Però per sobre d'ells, l'Emma Frost, ambigu (i lleugerament desaprofitat) personatge encarnat per la gèlida bellesa de la January Jones (Mad Men), i el malvat Sebastian Shaw recuperant per al box office al mític Kevin Bacon (Footloose, Sleepers, A Few Good Men).
Sorprèn del conjunt un cert ajamesbondament: una trama que circula pel món sencer, passant de sales d'estratègia militar i política a luxosos iots o illes paradisíaques, però també afegint-hi un dolent molt dandy i, fins i tot, uns quants gadgets més propis de la factoria d'en Q que no pas d'un mutant d'hormones revoltoses.
I com que els protagonistes, per exigències del guió han de ser joves, la possibilitat de tenir un casting llampant i lucratiu es reduïa. Així que la segona millor opció era contractar a secundaris d'un cert prestigi. Al ja esmentat Bacon se li ha d'afegir el gran Oliver Platt (The Flatliners, The West Wing), el mític Michael Ironside, el pare de la morta més famosa de la televisió, Ray Wise (Twin Peaks), el omnipresent Rade Sebedzija (Batman Begins, Snatch) o la Rose Byrne (Insidious, Knowing), a més de la aparició estel·lar d'alguns cameos de la nissaga que arrenquen els riures dels més fans.
Menció apart mereixen els dos escollits per interpretar els protagonistes. Absolutament convincents tos dos, tant el James McAvoy per fer de Xavier com el Michael Fassbender per encarnar a en Lennsher, però especialment brillant el primer, dotant al protagonista d'un realisme i proximitat absoluts.
Per descomptat, tot i comptar amb un bon guió, calia una ma ferma i segura per dirigir-lo i que no es tornés un poti-poti d'hormones i bufetades. L'escollit va ser el Matthew Vaughn, que ja va demostrar la temporada passada que pot adaptar un còmic al cinema (Kick-Ass) i sortir-ne ben parat, oferint un producte digne i entretingut.
En definitiva, aquesta represa promet grans moments cinematogràfics per als fans dels còmics. Algunes escenes resulten absolutament brillants (la d'Argentina en particular, però també l'entrenament, la batalla naval, etc.) i el repartiment del metratge entre acció i drama és equilibrat i sostingut.
El fons d'armari de la franquícia X-Men és profund i mai no es quedarà sense recursos ni nous personatges que explotar. Si es fa amb una mica d'intel·ligència i rigor el nivell no té perquè tornar a caure.
100 frases famoses del cinema de terror
Ni una, ni dues ni tres, sinó 100. 100 frases mítiques del cinema de terror de tots els temps, una darrera l'altra, sense parar, sense quasi temps per degustar-les, algunes fins i tot sense temps de recordar a quina peli pertanyen.
Espectacular mirada enrere al gènere que més hores de són ens ha robat.
The Shadow Line (2011) - Hugo Blick
Sempre han jugat en una lliga diferent, però darrerament, les sèries britàniques ens estan donant grates i enormes sorpreses. Fa uns mesos parlàvem a l'Última Projecció de la sèrie d'intriga policial Luther. En una línia semblant descobrim ara aquesta esplèndida The Shadow Line.Semblant perquè al igual que a Luther, el protagonista és un detectiu de la policia britànica que acaba de tornar al servei després de circumstàncies una mica especials (que no desvetllarem aquí per qui encara no hagi vist el primer capítol).
Però la veritable gràcia, el ganxo de la sèrie ha de ser un altre de ben diferent. La història narra les investigacions que s'engeguen en descobrir-se un pinxo d'un grup de mafiosos locals assassinat després d'haver sortit de la presó (amb un perdó reial, condonació de la condemna molt poc habitual i que tan sols es dona sota determinades i exclusives circumstàncies). Ningú no sap qui ha estat l'assassí. I -ara ve lo bo- les investigacions s'engeguen, paral·lelament, als despatxos de la policia i als dels mafiosos, que també estan ansiosos per descobrir què ha passat, patint com pateixen pel seu negoci.Al capdavant del repartiment, dos noms que sempre han figurat com a secundaris i que presenten aquí unes magnífiques credencials interpretatives. D'una banda, l'inspector de policia és encarnat pel Chiwetel Eijofor (Melinda and Melinda, American Gangster, Salt, 2012, Plan Oculto i, sobretot, Children of men) i, per l'altra, l'encarregat per part dels mafiosos d'investigar la mort del seu col·lega és en Christopher Eccleston (Shallow Grave, The Others, 28 Days Later). Però hi ha un personatge "ocult" interpretat per un magnífic actor britànic que no volem desvetllar. Caldrà veure la sèrie per descobrir-ho.
Diàlegs precisos, acció soterrada, guió intricat, secrets, misteris i moltes interconnexions complexes entre els protagonistes. Com dèiem, d'una altra lliga si la compares amb les òbvies -i sempre orientades a l'efectisme- sèries d'investigació criminal nord-americanes.
The day the earth stood still (1951) - Robert Wise
No es tracta, ni molt menys, de jutjar la innocència d'una peli de ciència ficció amb seixanta anys d'història; no seria just. Per descomptat tot és molt infantil, des de les premisses fins als efectes visuals. El que passa és que, el que sí que es pot jutjar, és la intencionalitat del guió.
Quan en Klaatu -un extraterrestre de forma perfectament humana- arriba a la terra i "aparca" la seva nau espacial al bell mig de Washington, demana parlar amb els líders de totes les nacions del món, doncs té un missatge molt important per a donar-los. Sembla ser, pel poc que explica, que l'ésser humà ho està portant tot pel mal camí i posa la terra en perill. Donat que la peli es rodà uns anys després de la finalització de la 2ª guerra mundial, un no pot evitar sentir apreci per un extraterrestre tan preocupat per la nostra raça i amb unes intencions tan pacífiques. Se li ofereix parlar amb el president dels Estats Units, però ell ho rebutja, insistint en que el seu missatge no és per a un sol home o un sol país, sinó per a tots. Aquí també es guanya la nostra simpatia, doncs no semblar voler -com fan tots els extraterrestres nouvinguts- voler parlar amb l'autoproclamat líder de la terra.
Però quan arriba l'hora de la veritat, quan té davant una audiència de científics i eminències de tots els països del món, el seu discurs sembla virar cap a una altra banda. Els amenaça, els dona l'ultimàtum del títol espanyol, amb un missatge entre línies gens subtil. "No ens preocupa com gestioneu el vostre món ni les baralles internes que hi teniu", diu amb despreci. "Però si intenteu fer servir la potència nuclear que acabeu de començar a fer servir per amenaçar altres planetes, nosaltres us destruirem per evitar-ho". És a dir, o estàs amb mi, o en contra meva. Pots governar com vulguis, potser fins i tot saltant-te qualsevol principi ètic i moral, però si goseu anar en contra nostra, us esborrarem del mapa (o de la galàxia).
Aquest evident canvi de rumb m'ha deixat molt tocat. Fins llavors, la peli anava per on es podia preveure, amb trossos realment interessants, com quan en Klaatu s'amaga de les autoritats en una petita pensió on e conflicte a escala mundial es redueix a una petita comunitat, cadascú amb la seva opinió, amb gent que el vol fer costat i gent que se'n vol aprofitar, definint perfectament l'essència humana en tant reduït grup de persones.
Evidentment, al film li manca pols i garra, les seqüències de persecucions no aconsegueixen cotes massa apreciables d'emoció, però la història -per vegades que s'hagi repetit- capta l'atenció i et manté alerta.
Un clàssic en tota regla, tan passat de moda com reaccionari, tan mític com subreptici.
Guilty pleasures, plaers (cinèfils) culpables: Roadhouse
Espera, comencem pel principi: Que què és un guilty pleasure? Doncs si no ho saps és que no llegeixes el blog del bon amic Carles Roca Font.Inaugurem una nova secció a l'Última projecció, els guilty pleasures. Perquè sí, perquè sovint a un li surt la vena pedant i cita els clàssics, suposades joies desconegudes del setè art, menciona plànols-seqüència mítics i fa servir paraules com fellinià, pols narratiu o flashback, quan en realitat vol dir "estrany", "que no avorreix" o "record".
Però, tot i aquestes pixades fora de test pedants, en realitat, hi ha molt de què avergonyir-se. Hi ha massa pelis que, tot i que un és perfectament capaç d'admetre que són pura gasòfia fílmica (ai, que m'ha tornat a sortir la pedanteria!), les ha gaudit enormement en veure-les i desitjava que no s'acabessin mai, que el cartell de The End no aparegués mai.
Un dels primers i més clars guilty pleasures fílmics que em venen al cap és Roadhouse. Deixeu-me que deixi molt clara, primer de tot, la meva absoluta veneració del tio o tia que es va inventar el títol en castellà: De profesión, duro. Ah, fantàstic. Resulta que el paio és un tipus dur i en treu calers...He vist aquesta peli diverses vegades -com tot bon guilty pleasure, les revisitacions mai deceben, segurament perquè no esperes res especial, res nou- i puc assegurar que m'encanta. El primer cop que la vaig veure, l'any 90, jo tenia 19 anyets, i les meves hormones saltaven alegra i esbojarradament dins meu, desplaçant a cops de garrot les meves neurones, en una batalla absolutament desigual i violenta a més no poder. Així que la història que explica Roadhouse no només em va agradar, sinó que vaig ser absolutament incapaç de veure que era per fer enrojolar fins i tot a la Heidi. No us ho perdeu, el Dalton (Patrick Swayze) és un llicenciat en filosofia (sí, sí, esteu llegint la trama de Roadhouse, seguiu llegint) que sembla no haver trobat feina en el seu sector. Així que s'ha especialitzat en fer de "segurata" de discoteca. A més, resulta que el Dalton no treballa en llocs distingits tipus Sutton o Imperator, sinó que és contractat per garitos perillosos de carretera plens de pinxos busca-raons i provocatives femelles en zel constant i indiscriminat.
Un dels bars que el contracta (el Double Deuce) està en una petita població (Jasper, Missouri) regentada per un mafiós amb males puces (gran Ben Gazzara) que la té completament atemorida, fent ús constant del soborn, la violència i l'extorsió.
Ja us podeu imaginar la resta. Un dels pinxos del mafiós entra en el bar i es troba amb que el Patrick Swayze li fum una bona pallissa (merescuda, per descomptat) i la batalla campal està servida.
El millor de la peli, però, no és la trama (no, de debò, ja sé que costa de creure però no ho és). El millor de tot són els petits detalls que intenten redimir el personatge del Dalton. Com us deia, per començar, és llicenciat en filosofia (ni rastre de Nietzsche, Lacan o Freud en el seu personatge) i aplica els seus coneixements a tenir una moral més ferma de la que solen tenir els pinxos cinematogràfics com ell. Ell, per exemple, gràcies a la seva ferma moral, sap que no està bé trencar-li les cames a algú si no és perquè s'ho ha guanyat. I s'ho pot guanyar de moltes maneres, us ho ben asseguro. En definitiva, que ell fum mastegots, però estan perfectament justificats i ningú s'ha de posar les mans al cap per això.
Per acabar-ho d'adobar, al davant del Dalton se li planta una rossa del quinze (Kelly Lynch i les seves cames eternes) que el sedueix. Ah, no!, espera, que és ell el que la sedueix a ella. Veureu, jo us ho explico: resulta que en una de les baralles, el pobre Dalton queda ferit (res greu, no patiu, només una rascadeta en un braç) i se'n va al C.A.P. del poble on l'atén una d'aquelles infermeres de somni (la Kelly Lynch, justament), rossa, amb bata molt ajustadeta i entallada i més curta que llarga. Llavors, quan l'està curant és quan el Dalton treu tot el seu arsenal seductor. Quan ella li pregunta si li fa mal, ell li deixa anar frases com "El dolor no fa mal". I, és clar, a la Lynch se li cauen les calces (amb perdó, però és que passa literalment així)
Total, que el tio és "lo más". Fum mastegots, s'emporta a la rossa (que també té títol universitari, no ho oblidem) i s'enfronta al mafiós més exempt d'escrúpols de l'Amèrica interior.
Si encara necessites més motius per veure (o revisar) la peli, et diré que hi apareix el Jeff Healey, un guitarrista canadenc absolutament espectacular que, per descomptat, regala uns quants temes a la banda sonora en la que, és clar, el Patrick Swayze canta. Perquè, què voleu que us digui, aquest home ho fa tot: canta, balla, actua, munta a cavall, fa castells de cartes, cuina i enamora a temps parcial.
Així que si no teníeu clar el que és un guilty pleasure, espero haver-vos-ho deixat clar. Deia fa unes ratlles que tenim moltes pelis de les que penedir-nos. Potser de la única cosa que ens podríem penedir és de no explicar-ho.
Els cinemes Méliès tancat per incendi
Aquest temps és, hores d'ara, indefinit, però la direcció del cinema es planteja molt seriosament el seu futur, doncs les reformes a que obliga l'incendi poden ser excessivament quantioses per a un cinema que té més de passió que de negoci.
Els Cinemes Méliés han intentat sempre tenir un ventall de pel·lícules (diferents en funcions dels horaris) interessant, heterodoxa i de qualitat. Ha servit, a més, com a plataforma pel llançament d'alguns dels grans films catalans documentals dels darrers anys, a banda de ser una referència segura a l'hora d'escollir una peli per anar a veure.
Desitjo de tot cor que els propietaris decideixin tirar endavant el projecte de reforma i tornar a obrir el més aviat possible. Mai no oblidaré quan vaig anar a veure-hi els Freaks del Tod Browning, per posar només un exemple.
Ànims, Méliès. Fes honor al nom que portes i inventat un truc màgic que et retorni a la reduïda graella de sales cinema de qualitat de Barcelona.
Trivial: Filmografies ocultes
Són actors i actrius molt famosos. Però no es van fer famosos, precisament, per aquestes pelis. Inaugurem un nou trivial anomenat Filmografies ocultes en el que hauràs d'endevinar de quin actor o actriu estem parlant que va aparèixer en totes aquestes pelis, encara que la seva participació passés desapercebuda.Ets capaç doncs de descobrir de quin actors o actriu famós/a estem parlant per aquestes pelis desconegudes?
La millor joguina per als fans d'Star Wars
Suposo que ja és massa just, però pel meu aniversari voldria que algú em regalés això :D
Pòster alternatiu de Bonnie & Clyde
És una de les millors pelis que he vist en aquests últims mesos. Va ser tota una sorpresa reveure-la tants anys després i comprovar -tot i que la còpia que van passar al a Filmo era horrorosa- que la força i el pols de l'Arthur Penn i la química entre els protagonistes seguia absolutament intacta.Aquest pòster alternatiu que acabo de trobar m'ha robat l'ànima.
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada