En La Cuerda Floja (Walk the Line, 2005) - James Mangold

Els biopics musicals són un gènere amb entitat pròpia en el cinema. I, en general, els seus resultats són més bé pobres.
Diríem que és un gènere que té, en la seva pròpia arrel, la llavor de la condescendència pels mites. S'havien vist alguns biopics musicals particularment condescendents, però la pàtina de conformisme i de redempció que assola aquesta revisió del mite de Johnny Cash és francament vergonyosa.
Mangold no només fa acte de perdó envers el mite, sinó que s'entesta en mirar cap a una altra banda quan la realitat biogràfica amenaça amb desmuntar-lo. Perquè deixar que la realitat arruïni una fantàstica història de ficció? Doncs fonamentalment perquè el mite ja ho és abans de que es faci el film, i per tant no necessita que l'encimbelli més. I que el llibre sobre el que es basi el film sigui la autobiografia del mateix Cash no justifica una visió tan genuflexa.

Però les normes de l'entertainment i del negoci audiovisual no funcionen així. Engegar una producció cinematogràfica com aquesta no suposa únicament generar ingressos per compta de les taquilles sinó que hi són immerses també les discogràfiques, els mànagers, el propi músic (si és que encara viu, que no era el cas) i, en general, tot aquell/a que podrà "sucar" del revival, aquella fórmula tan apreciada als despatxos d'aquells que no saben distingir una obra d'art d'un bitllet de dòlar.

Així, aquesta Walk The Line acaba mostrant-se com una rutinària alienació de la realitat a la recerca de fer caler amb un mite recentment desaparegut. Intentar que els temes escollits per aparèixer cada certa estona en el film casin amb la temàtica de l'escena que s'acaba de produir és el més lloable dels vans esforços per convertir una vulgaritat interessada en una pel·lícula realment interessant, que ho podia haver estat, en mans això sí, d'algun director amb més escrúpols.