Els Lumière mentien. Ficció VS no-ficció

Marc Ambit 30.9.17 , Cap comentari

És considerada la primera pel·lícula de la història. I, igualment, sempre ha estat considerada una simple peça documental amb la que els germans Lumière filmaren la sortida de la fàbrica dels treballadores i treballadores. Però la veritat no és exactament aquesta.

 La veritat és que, lluny de "simplement" posar la càmera, els Lumière van manipular l'escena, preparar-la, per tal que en quedés el resultat que tots coneixem. De bones a primeres, cal fixar-se en la manera de vestir-se dels "figurants", molt en particular de les dones, que no van vestides per a treballar a la fàbrica sinó que més bé van vestides elegantment, com sabedores que havien de ser immortalitzades en la capseta màgica dels Lumière. De la mateixa manera, és molt evident que els directors havien donat ordres més o menys precises als participants, demanant-los, per exemple, de no prestar atenció a la càmera (i aquí cal tenir en compte que ningú havia vist una càmera abans, és a dir que, sens dubte, havia de ser una atracció suficient com perquè els treballadors, en cas de no saber-ho, haguessin dedicat, com a mínim, una llambregada de costat en sortir de la fàbrica). Fins i tot els Lumière estructuren la filmació d'aquesta tercera versió (hi ha dues versions prèvies que no són considerades les definitives i que han romàs menys vistes que aquesta) començant-la amb l'obertura de les portes i acabant-la amb el tancament de les mateixes, con donant-li un sentit narratiu a la pel·lícula, aportant-li un esquelet introducció-nus-desenllaç.

 Tot això ens pot portar a reflexionar sobre un tema complex però molt interessant: les poques diferències reals existents entre el cinema de ficció i el de no-ficció. Perquè fins i tot en els documentals de no-ficció hi ha una narració. I si hi ha una narració, hi ha d'haver, forçosament, ficció, doncs tota història narrada és, vulguis o no, una representació adulterada de la realitat.

Cito poc acuradament el meu adorat Werner Herzog quan deia, fa tan sols uns mesos a l'auditori del CCCB de Barcelona, que sempre, en els documentals de no-ficció, s'ha de mentir per ser fidel a la realitat. Perquè la realitat és, si més no, aquella veritat que l'autor/a vol transmetre (la seva veritat, no una veritat absoluta). I sovint allò que es posa davant la càmera sense adulterar no transmet aquesta veritat i cal modificar-ho, cal preparar-ho, per tal que sigui fidel.

Els Lumière, per tant, menteixen. I ho fan amb la intenció de ser veraços, imagino. Per bé que bona part del que ens mostra la cinta no és més que una escenificació perfectament orquestrada. Parafrasejant una dita popular del periodisme, "que la veritat no t'espatlli un bon documental".
Subscriure's a: Comentaris del missatge ( Atom )