Trivial: Oscars, Oscars, Oscars... VOL I.

Ens apassionen els Oscars. Ens encanta veure'ls, amb son en directe o en diferit. Ens encanta criticar-los, estimar-los, desprestigiar-los, encimbellar-los. Tant és així que ho sabem tot dels premis Oscar. Tot? Segur? Absolutament tot?
Respostes als comentaris!

PREGUNTA #1:

Quines TRES d'aquestes pel·lícules han estat les úniques en guanyar els cinc premis grossos (pel·lícula, direcció, guió, actor principal i actriu principal)?

• Ocurrió una noche (It happened one night, 1934, Frank Capra)
• El gran dictador (The great dictator, 1940, Charlie Chaplin)
• Ben-Hur (1959, William Wyler)
• El Padrino (The Godfather, 1972, Francis Ford Coppola)
• Algú va volar sobre el niu del cucut (One flew over the cuckoo's nest, 1978, Milos Forman)
• El silenci dels anyells (Silence of the lambs, 1991, Jonathan Demme)
• Titanic (1997, James Cameron)
• El senyor dels anells: El retorn del rei (LOFTR: Return of the king, 2003, Peter Jackson)

______________________, ______________________ i ______________________.

PREGUNTA #2:

Qui ha estat el/la guanyador/a més jove de la història dels Oscars?

______________________________________________________

PREGUNTA #3:

Qui ha estat el/la guanyador/a de més edat de la història dels Oscars?

______________________________________________________

PREGUNTA #4:

Només hi ha dos actors/actrius que han guanyat el premi a la interpretació havent participat en una pel·lícula estrangera. Qui són?

___________________________ i __________________________

PREGUNTA #5:

Quin ha estat el/la presentador/a que més cops ha fet de mestre de cerimònies?

______________________________________

PREGUNTA #6:

Quin va ser el primer espanyol en guanyar un Oscar?

__________________________________________

PREGUNTA #7:

Quin/a guanyador/a va començar el seu discurs d'acceptació amb aquestes paraules?:
"Oh, thank you, thank you ever so much. I'm so happy. Thank you. I have a television, so I'm going to spend some time here to tell you some things. And sir [dirigint-se al conductor de l'orquestra, Bill Conti], you're doing a great job, but you're so quick with that stick. So why don't you sit, 'cause I may never be here again."

_____________________________________

PREGUNTA #8:

Quin/a guanyador/a ostenta el rècord de discurs més llarg?

_____________________________________

PREGUNTA #9:

Fins a quin any tots els nominats en la categoria d'actor o actriu principal van ser exclusivament nord-americans?

_______

PREGUNTA #10:

Quin és l'actor que ha rebut més nominacions en tota la història dels Oscars?

_____________________________________

Els retrats cinematogràfics del Charles Burns

El Charles Burns és un dibuixant de còmics amb un estil molt reconeixible, imitant els gravats, amb un entintat negre sobre blanc amb el que ha obtingut el favor del públic i de la crítica amb obres cabdals com Black Hole. Durant 10 anys, del 2003 al 2013, va ser l'encarregat de les portades de la revista The Believer, posant-hi un retrat a cada número, sobre diferents personalitats de la cultura, la política i la història. Justament, com que el Burns és un cinèfil de primera, molts d'aquells retrats pertanyien a actors, actrius, directors, directores, guionistes, productors i, fins i tot, personatges del setè art.
Ara, la Adam Baumgold Gallery ha organitzat una exposició en la que reuneix 300 d'aquests retrats, i aquí us en hem volgut apropar un bon tast.
No sabem quin és el criteri cinematogràfic que el Burns ha fet servir per escollir els personatges que retratava, però no deixa de ser estrany que hagi volgut, per exemple, fer un retrat del Mario Van Peebles i no, per exemple, del Robert de Niro, no?

Ice Cube

Phillip Seymour Hoffman

Tina Fey

Paul Auster

Todd Solondz

David O. Rusell

Mario Van Peebles

 

Steve Martin

Errol Morris

Mira Nair

Janeane Garofalo

Harold Ramis

Jawa

David Byrne

David Mamet

Joey Lauren Adams

Steven Soderbergh

Paul Giamatti

Aguirre

Bob Odenkirk

Steve Carell

Judd Apatow

Nosferatu

Jason Schwartzman

Wallace Shawn

Eric Bogosian

Francis Ford Coppola

Isabella Rosellini

Bette Midler

Terry Gilliam

La carta de Clint Eastwood als crítics de 'Harry, el brut'

De la mà de Don Siegel, el Clint Eastwood va portar, amb 'Harry, el brut', el gènere de l'acció policial a un nou nivell, en el que els policies ja no eren "angelets" sinó malparits amb placa, de gallet fàcil i llengua inquieta amb la que se'n fotien i vexaven als delinqüents. Segurament va ser culpa d'aquesta pel·lícula que, en arribar els anys 80, ens envaïssin tota una colla de feixistes reaganians amb potestat per disparar abans de preguntar, per jutjar sense judici, per repartir bufetades amb la mà ben oberta, sabent que la llei -i l'espectador- estaria de la seva banda.

Doncs resulta que, a part de la crítica nord-americana, la pel·lícula del Siegel li va semblar reaccionaria i molt poc educativa. Així ho va escriure l'Andrew Sarris en un article en el Village Voice intitulat "Is Harry too dirty?". El Clint Eastwood va llegir-se'l i, notablement molest, va escriure-li aquesta carta al seu autor.


Aquí un intent de traducció (disculpe la poca fidelitat, s'accepten suggerències de millora):

Estimat Sr. Sarris:
Tan sols volia fer-li esment de quant he gaudit el seu article "És massa brut, el Harry?". Es irònic que dos dels articles que han intentat entendre'm a mi o als personatges que interpreto hagin vingut del Village Voice (el del Larry Cole del 24 d Maig de 1976). Potser no hauria de sonar-me irònic, doncs el Village Voice és una revista molt lliberal.

No m'he considerat mai políticament al·lineat, però m'he preguntat molt sovint: Quant lliberal es un lliberal?. I sempre he interpretat el significat de la paraula com empàtic, compassiu i comprensiu. Però quan vaig fer el meu film de denúncia contra la pena capital, Hang 'em high (Cometieron dos errores), o The beguiled (El seductor) (al bell mig del desastre de Vietnam) que mostraven l'efecte de decadència de la guerra sobre no només els militars sinó també sobre la societat, ningú no va dir res. Però, tal com vau dir, intenta canviar la tendència i fes una pel·lícula (Harry, el brut) que es preocupi per les víctimes per contres de pels acusats i, PAM!, el Kael crida "feixisme", algú altre crida "Hitler", i moltes altres publicacions posen al Don Siegel i a mi mateix a tres passes d'Atila, l'Hun. Poc compassiu o comprensiu!

Al respecte dels vostres comentaris sobre discriminació inversa, sou els primers periodistes en examinar-ho. La única resposta que se'm passa pel cap és que jo vaig arribar als films americans via Europa sense l'acceptació dels mitjans occidentals ni de la comunitat cinematogràfica de Hollywood. Imagino que això em deixa en algun lloc intermedi; potser és per això que sempre semblo arribar des del centre d'Amèrica.
Gràcies per la comprensió

Clint Eastwood

Ens ha arribat notícia de l'existència d'aquesta carta a través de Film History in pics.

La (falsa) odissea de la japonesa que volia desenterrar la maleta de Fargo

La Takako treballava en una oficina de Tokyo, però la feina no l'omplia, li mancava alguna cosa a la vida. Un dia, passejant per les afores de la capital nipona, troba en una cova una cinta de VHS abandonada i mig  destrossada. Se l'endú a casa i intenta veure-la. Només es veuen bé algunes parts, però a la Takako se li fica al cap que allò que veu -un maletí ple de diners enterrat en mig del no res- és veritat, que és com un mapa del tresor (la pel·lícula dels Coen comença amb un "This is a true story"), i s'embarca cap als EE.UU. per trobar-lo.
Se'n va cap a Dakota del Nord, cap a Fargo, i comença a preguntar-li a tothom per una direcció concreta, mitjançant un mapa tronat que ella mateixa s'ha fet, on s'hi indica el suposat indret on s'amaga la fortuna.
Els oficials de policia que l'ajuden li intenten treure del cap la idea, la intenten convèncer de que el que ha vist és ficció, però la Takako està obsessionada i segueix el seu periple en solitari cap a un tresor inexistent.

El 15 de Novembre de 2005 la Takako és trobada morta al mig d'un camp absolutament nevat a les afores de Detroit Lakes, a Minessota. S'havia suïcidat.

Els mitjans se'n van fer ressò. Molt de ressò. Massa ressò. En realitat, res de tot allò era veritat. La Takako, certament agobiada per la seva vida -l'havien fet fora de la feina-, se'n va anar a Dakota del Nord, el lloc on havia estat de viatge feia un temps amb el seu nuvi. Volia recordar els vells temps. En el seu camí, li pregunta a un oficial de la policia local pel seu destí, tot ensenyant-li un mapa esquemàtic que ella mateixa ha dibuixat. Les limitacions idiomàtiques d'ambdós interlocutors generen un malentès enorme que deriva en que l'agent es pensa que ella busca la maleta plena de diners de Fargo, tot i que la Takako només vol trobar l'indret on havia estat amb el seu nuvi.
Els mitjans van recollir el testimoni de l'oficial i, àvids de noticies "refrescants", van convertir l'anècdota en veritat. Va arribar a la categoria de llegenda urbana quan els fòrums d'Internet, reprenent, reinterpretant, retorçant els fets, van convertir a la Takako en una heroïna homèrica a la recerca d'un mite fals.

La Takako va morir sola, enmig del no res, sepultada pels seus mals pensaments, i els mitjans la van convertir en un circ, en una anècdota que comentar en la sobretaula. Aquests són els temps en els que vivim.

La història real va ser documentada per la pel·lícula This is a true story (2003, Paul Berczeller) i el David Zellner va agafar la història falsa per convertir-la en una pel·lícula de ficció, Kumiko, the treasure hunter (2014), com si la llegenda urbana hagués estat real.

Els diferents pentinats de les actrius al llarg de les dècades

Els temps canvien, i les modes també. Així que si teniu pensat passar per la perruqueria aviat, aquí us donem algunes idees (que hem trobat al Tumblr Fassy), en base als pentinats diferents que portaven les actrius en l'època daurada de Hollywood. Escolliu el que creieu que us farà sentir millor.
 
I si us n'acabeu fent algun, ja ens enviareu alguna foto, no? ;-)
 

El somni d'uns nens fet realitat:Raiders of the Lost Ark: The Adaptation

Ara us explicaré una història que he descobert fa poc i que és un exemple de com no hi ha res que pugui aturar un fan del cinema, en aquest cas 3 fans del cinema: Chris Strompolos, Eric Zala i Jayson Lamb.

Aquesta és la historia de 3 nens de 10 i 11 anys que al 1982 van decidir fer un remake de la millor peli que havien vist mai: A la recerca de l’Arca Perduda.

En Chris, en Jayson i l’Eric, més plens d’energia que de recursos, van començar el projecte a l’estiu d’aquell any i, sent com eren nens, només el van poder anar reprenent durant les vacances d’estiu. Al cap de 7 anys (!!!) van poder posar el THE END al projecte: un remake absolut de (quasi) totes les escenes de la peli fetes per un equip dirigit per nens i amb la tecnologia punta dels anys 80 ;-). Només es van deixar de fer una escena: la mítica baralla als peus de l’avioneta que gira, i és que recrear una avioneta no és una tasca fàcil quan tens 17 anys.

Programes de TV: Qué grande es el cine!

En commemoració del centenari del cinema, TVE es va empescar un programa mític que va durar molts anys en antena (per La 2) i que va permetre a molts veure pel·lícules mítiques que les cadenes, en la seva aferrissada lluita per l'audiència, menystenien i oblidaven. Es deia 'Qué grande es el cine!' i el presentava el José Luis Garci.

El format era ben curiós. El plató era una taula al voltant de la qual seien el propi Garci i alguns amics seus amants del cinema, crítics, professors, etc. El programa s'obria amb una petita presentació de la pel·lícula del dia a càrrec del Garci, seguit de breus intervencions dels convidats que, d'alguna manera, donaven arguments per donar-te ganes de quedar-te a veure la pel·lícula.
Sense més dil·lació, es projectava la pel·lícula. I, un cop acabada, tornaven a la taula de debat per, durant una hora llarga, desmuntar la pel·lícula, disseccionar-la, escollir l'escena favorita, contextualitzar-la en la obra del director, en el seu temps, en el seu context.
El programa, a més, acabava sense un tancament al debat. Els convidats seguien parlant mentre apareixien els títols de crèdit i, poc a poc, el so s'anava apagant, com suggerint que, en realitat, el debat no s'acabava mai.

Els convidats, a més, eren ben diversos. Des de l'Oti Rodríguez Marchante fins a l'Eduardo Torres Dulce (actual Fiscal General de l'Estat), passant per l'entranyable professor de guió que era el Juan Miguel Lamet, i una bona ristra d'experts, cinèfils, crítics i estudiosos.

Se li van, en el seu moment, llençar moltes crítiques: que si posava les pel·lícules en versió doblada, que si només convidava homes (amb alguna rara excepció), etc. Però més enllà d'aquestes (lícites) reivindicacions, el programa del Garci va ser una oportunitat fantàstica per veure cinema clàssic, joies ocultes i també algun que altre clàssic modern. Va durar 476 programes (amb sengles 476 pel·lícules), des del gener de 1995, amb l'emissió de "El buscavidas" del Robert Rossen, fins al 26 de desembre del 2005, dia en que es va emetre "Fresas salvajes" del Bergman.
Es van emetre mites del 7è art com "2001", "Ciutadà Kane", "Cantant sota la pluja", "Centaures del desert" o "El gatopardo". Però també es van atrevir a emetre curiositats com "El diable sobre rodes" (la primera pel·lícula de l'Steven Spielberg), magnífiques pel·lícules semidesconegudes com "Remando al viento" de Gonzalo Suárez,o peces mítiques del cinema mut. El ventall va ser molt ampli i ric, donant als espectadors de recórrer la història del cinema, pel·lícula a pel·lícula, setmana a setmana, en una època en que accedir a pel·lícules antigues no era pas tan fàcil com avui en dia.

Avui en dia és francament impensable tenir ocasió de veure un programa així a les graelles televisives. El propi Garci ha pogut continuar, això sí, la seva fórmula a Telemadrid, amb l'emissió del programa Querer de cine.
I encara és més impensable si, tot veient les imatges del programa, un descobreix l'ambient, carregat de fum (sí!, es fumava al plató!), amb quatre persones conversant tranquil·lament sobre cinema, amb un discurs força elevat, sent pedagògics sense baixar massa el nivell i, per sobre de tot, regalant, un cop per setmana, l'ocasió de veure totes aquelles pel·lícules que tot amant del cinema ha d'haver vist.

Alguns dels debats d'aquells mítics programes encara poden ser recuperats a través d'aquest enllaç, en format de vídeo, o en aquest altre en format de podcast d'àudio.

La gran estafa americana (American Hustle, 2013) - David O. Russell

Nominadíssima a tots els premis, 'La gran estafa americana' ha dividit a bona part de la crítica d'aquí. A nosaltres també ens ha dividit. Aquí teniu algunes reflexions personals al respecte de la última pel·lícula del David O. Russell.

Marc Ambit "Una entretinguda pel·lícula amb unes actuacions de primera."		Noemí Roig "Una bona i atípica pel·lícula de timadors."
És força entretinguda, i tant que sí. Una bona barreja per passar l’estona.	1	És una història equilibrada, amb moments d’humor combinats amb una certa tensió.
Mai va aconseguir que m'interessés en absolut el que els hi passés a cap dels protagonistes.	2	Sembla que el Russell s’hagi enfocat tant en dotar de detalls i perfilar els personatges que la història queda en segon pla.
El David O. Russell, ja se li pot reconèixer, és un magnífic director d'actors.	3	Grans interpretacions de tots, inclús del personatge (més pla que la resta) d’en Jeremy Renner en Russell en treu una gran interpretació.
Tots quatre actors estan realment fantàstics, però la Amy Adams -continguda, directa, subtil- s'emporta la palma.	4	Té una gran introducció de personatges. Especialment màgica la doble presentació de Sydney Prosser (Amy Adams) i Irving Rosenfeld (Christian Bale) amb les veus en off del que pensen quan es veuen per primer cop.
S'agraeix que el David O. Russell no vulgui posar l'èmfasi de la pel•lícula en els enganys i les trampes. Té altres coses per explicar i, si més no, ho intenta.	5	En ocasions el guió és feble, hi ha situacions complicades que no es resolen lògicament. (El moment bossa al cap dins el cotxe, la situació amb en Robert de Niro que s’acaba amb una frase dita al final com de passada, etc.).
Hi ha, és evident, un gran treball de maquillatge i perruqueria, a més d'uns postissos importants.	6	Compta amb una escena inicial hipnòtica: En Bale posant-se el perruquí i la cortineta de cabell a sobre: metàfora visual de tota la peli.
Als EE.UU. la crítica l'ha alabat tant com Silver Lining Playbook. Aquí, a Europa, no.	7	La gran promoció creada des de fa mesos (amb fotos del rodatge, cartells, etc.) ha pogut jugar en contra de la peli, que pot decebre certes persones.
La selecció de temes per la banda sonora no és del tot trillada i les cançons estan triades per encaixar, amb lletra i tot, amb les escenes que decoren.	8	La música està molt ben escollida, articula tota la pel•lícula sense resultar un videoclip de 2 hores.

Aquestes són les nostres opinions. Però ara us toca a vosaltres, que segur que no us va deixar indiferents, a que no?

L'estudi Ghibli produirà la seva primera sèrie

No ens en sabem avenir. El Takahata i el Miyazaki han decidit tornar a un dels mitjans que els va portar a l'independència creativa: la televisió. Han anunciat que aquest mes d'Agost estrenaran a la televisió japonesa una sèrie que adaptarà el llibre La filla del bandoler (Ronja Rövardotter) escrit per la Astrid Lindgren, autora també de Pippi Langstrum.

El Miyazaki i el Takahata ja coneixen el mitjà. De fet, ells van participar molt activament en la gestació d'una de les peces que va obrir els ulls d'occident a l'anime, com era Heidi. D'aquella producció en van acabar saturats i emprenyats amb la seva productora, la qual cosa els va portar a crear el seu propi estudi, el Ghibli que, des d'un bon principi, es va desmarcar de la televisió per concentrar-se en el cinema.

Ara tornen. I li encomanen el projecte al Goro Miyazaki, que ja va dirigir La colina de las amapolas (Kokuriko-zaka kara/ From Up on Poppy Hill, 2011) i Cuentos de Terramar (Gedo Senki / Tales from Earthsea, 2006).
Serà, a més, una coproducció amb l'estudi 3DCG Studio Polygon Picture, responsable de l'animació de, per exemple, de Ghost in the shell - Innocence, o de The sky crawlers (ambdues del mestre Mamoru Oshii).  

Bones notícies, doncs, pels fans de l'animació, de les sèries i, en definitiva, el bon cinema (encara que sigui televisat).