Un any més, l'últim diumenge de febrer l'ha protagonitzat l'entrega dels Oscars, aquest cop, en la seva versió més blanca. En Chris Rock no ha deixat passar la oportunitat i ha parlat del gran tema d'aquest any, tot i que a alguns els ha semblat reiteratiu el seu missatge,  no es podia esperar una altra cosa més que  una (merescuda) bronca sobre l'excés de palidesa dels nominats, tenint en compte l'activisme de Chris Rock.


A banda de polèmiques, aquest any serà recordat per l'Oscar d'en Leonardo DiCaprio que ha fet un gran discurs d'acceptació, el tercer Òscar consecutiu d'Emmanuel Lubezki com a director de fotografia i també l'any en que ha triomfat la modèstia d'Spotlight per sobre de la pel•lícula d'Alejandro González Iñárritu: El Renacido.

El Palmarès ha quedat de la següent manera:

Pel•lícula

Corren uns temps en els que la ficció, tant cinematogràfica com televisiva, ha vingut derrocant el periodisme com a gran valedor de la veritat, lloc honorífic que els 70 (i la primera meitat dels 80) li van atorgar. Lluny queden els Woodward i Bernstein de Todos los hombres del presidente, el Lou Grant o tot el reguitzell de periodistes de guerra que infligien batzegades de llum a barbàries a l'altra banda del món. És precisament per això que sorprèn molt gratament l'aparició d'un film que, justament, busca parcialment enaltir la figura del reporter d'investigació que destapa les misèries d'una societat a la que les tones de maquillatge no deixen ja entreveure els rastres de bruta i miserable veritat que rauen sota la superfície.
I no deixa de ser una certa ironia que el seu director, el Thomas McCarthy, interpretés en la cinquena temporada de la mítica sèrie de TV The Wire a un periodista trepa que assegura que un assassí en sèrie s'ha posat en contacte amb ell per fer-lo servir com a altaveu exclusiu quan, en realitat, és mentida i ni tan sols hi ha cap assassí en sèrie.

I un podria esperar —molts, a jutjar per les seves crítiques així semblen haver-ho fet— que una pel·lícula d'heroisme periodístic en pla 2015 fos una mena de sorkinada o, en el seu defecte, una fincherada. I no. El gran —enorme— encert de Spotlight és, justament, el ser capaç d'explicar una història periodística escabrosa amb un rigor cinematogràfic tan excels com elegant, sense deixar que la narrativa audiovisual suplanti en cap moment la veritat que vol exposar. Per dir-ho d'alguna manera, Spotlight és l'antitesi de The revenant. Una posa l'èmfasi en la veritat (la trama, la història, el tema) i l'altra en la mentida (la tècnica, la fotografia, l'enquadrament).


No hi ha, doncs, estirabots exagerats, plànols estrafolaris, llargues diatribes sobre el periodisme entaforades a les boques dels protagonistes, actuacions desesperades rematades amb cops de punys sobre la taula o cops de porta. El McCarthy no ens vol distreure d'allò que li importa, d'allò que ha vingut a contar. Tal com ja va fer amb les seves esplèndides The station agent (amb un molt jove Peter Dinklage d'absolut protagonista) i The visitor (amb un enorme Richard Jenkins), la seva càmera no molesta, no intervé, no destorba. I caldria no confondre això amb mediocritat narrativa. Ans al contrari, Spotlight és una delícia narrativa, cinematogràficament parlant, amb una elegància més pròpia d'altres èpoques que de l'actual narrativa altisonant i petulant.


Se li afegeix, a més, una direcció d'actors refinada i igualment mesurada. Hagués estat molt fàcil regalar-li aquesta pel·lícula als seus protagonistes, tots ells reputats actors i actrius, i deixar que fessin d'ella un espectacle pirotècnic de ganyotes i escarafalls. Però no, McCarthy modula la intensitat i els converteix en valedors del periodisme de trinxera sense que hagin de convèncer algú amb altra cosa que no sigui els fets. Els Keaton, McAdams, Ruffalo, Tucci, Slatery, Schreiber, D'Arcy, Crudup, etc, estan fantàstics en la seva discreció, i et duen de la mà per les entranyes d'una història periodística que demanava rigor i no ostentació interpretativa.

I el millor de tot, potser, és el fet que McCarthy tingui l'obsessió de posar l'èmfasi de la pel·lícula no en la vanaglòria del periodisme o en l'exposició de la veritat, sinó en dos aspectes molt més interessants i menys retratats pel cinema. Per una banda la responsabilitat (o és culpa?) de cadascú al respecte de l'exposició de la veritat. I per una altra la por de la societat a exposar les impureses del nostre sistema de creences, no fos que trontollés la nostra fe, de tan dèbil com és (l'escena en que l'àvia demana un got d'aigua a la seva néta per poder "empassar-se" la notícia és deliciosa). Allò que importa és l'exposició dels fets, obligar-los a romandre sota el focus (l'spotlight del títol), això és el veritable periodisme, aquell que s'ha obliterat a cop de lobby.

Així, Spotlight és un encert absolut, un raig d'esperança cinematogràfica que ens recorda que el cinema no sempre és pirotècnia narrativa i que, de vegades, explicar una història gran amb la boca petita és més efectiu que no a l'inrevés.

I ja han passat, un altre any, la cerimònia més esperada ha estat una mica previsible en quant a premis i l'han salvat els números musicals que ens han agradat molt.
 

Per començar, en Neil Patrick Harris ha fet un gran homenatge al cinema acompanyat de l'Anna Kendrick i de Jack Black:

 

Una altra actuació que ens ha deixat tremendament sorpresos ha estat la de Lady Gaga interpretant d'una manera magistral el Sound of music de la incomparable Julie Andrews (i això, no ho pot fer tothom!)

 
Per últim, us deixem amb l'actuació que més ens ha impactat: John Legend i el raper Common fan posar en peu l'auditori amb una actuació molt emocionant:

 

 I per acabar la Llista de Premiats dels Oscar 2015:

Mira, no us volem marejar amb més vestits, premiats, injustícies, presentadores, números musicals. Tan sols volíem destacar que, per nosaltres, el millor de la nit ha estat això:






És clar... és que la gala és llarga i arriba en mala hora. La Ellen, molt en el seu estil, es marca un gag perfectament blanc que ens deixa alguna de les fotografies més fantàstiques mai vistes als Oscars.
El gag sencer és aquest:



Què? Us ha vingut gana, eh? ;-)

Ens apassionen els Oscars. Ens encanta veure'ls, amb son en directe o en diferit. Ens encanta criticar-los, estimar-los, desprestigiar-los, encimbellar-los. Tant és així que ho sabem tot dels premis Oscar. Tot? Segur? Absolutament tot?
Respostes als comentaris!

PREGUNTA #1:

Quines TRES d'aquestes pel·lícules han estat les úniques en guanyar els cinc premis grossos (pel·lícula, direcció, guió, actor principal i actriu principal)?

• Ocurrió una noche (It happened one night, 1934, Frank Capra)
• El gran dictador (The great dictator, 1940, Charlie Chaplin)
• Ben-Hur (1959, William Wyler)
• El Padrino (The Godfather, 1972, Francis Ford Coppola)
• Algú va volar sobre el niu del cucut (One flew over the cuckoo's nest, 1978, Milos Forman)
• El silenci dels anyells (Silence of the lambs, 1991, Jonathan Demme)
• Titanic (1997, James Cameron)
• El senyor dels anells: El retorn del rei (LOFTR: Return of the king, 2003, Peter Jackson)

______________________, ______________________ i ______________________.

PREGUNTA #2:

Qui ha estat el/la guanyador/a més jove de la història dels Oscars?

______________________________________________________

PREGUNTA #3:

Qui ha estat el/la guanyador/a de més edat de la història dels Oscars?

______________________________________________________

PREGUNTA #4:

Només hi ha dos actors/actrius que han guanyat el premi a la interpretació havent participat en una pel·lícula estrangera. Qui són?

___________________________ i __________________________

PREGUNTA #5:

Quin ha estat el/la presentador/a que més cops ha fet de mestre de cerimònies?

______________________________________

PREGUNTA #6:

Quin va ser el primer espanyol en guanyar un Oscar?

__________________________________________

PREGUNTA #7:

Quin/a guanyador/a va començar el seu discurs d'acceptació amb aquestes paraules?:
"Oh, thank you, thank you ever so much. I'm so happy. Thank you. I have a television, so I'm going to spend some time here to tell you some things. And sir [dirigint-se al conductor de l'orquestra, Bill Conti], you're doing a great job, but you're so quick with that stick. So why don't you sit, 'cause I may never be here again."

_____________________________________

PREGUNTA #8:

Quin/a guanyador/a ostenta el rècord de discurs més llarg?

_____________________________________

PREGUNTA #9:

Fins a quin any tots els nominats en la categoria d'actor o actriu principal van ser exclusivament nord-americans?

_______

PREGUNTA #10:

Quin és l'actor que ha rebut més nominacions en tota la història dels Oscars?

_____________________________________

Des de la seva 7ena edició, l'any 1935, els premis Oscar de l'Acadèmia del cinema nord-americana introduïren el guardó a la millor cançó original dins d'una pel·lícula. La famosa The continental, cantada pel Fred Astaire a La alegre divorciada (The gay divorcee, 1934. Mark Sandrich) va ser l'afortunaa aquella nit.
I des de llavors, 76 cançons més (comptant l'Skyfall de l'Adele d'enguany) han aconseguit aquest premi.

Avui us acostem una llista de reproducció de Spotify amb totes les guardonades per tal de que podeu revisar la història del cinema des del punt de vista musical.
A més, com que la ordenació és cronològicament inversa, podreu fer el curiós exercici del viatge en el temps musical, tornant enrere i descobrint com canvien les modes musicals i el cinema a mesura que tirem enrere i ens endinsem en el segle XX.
Només li falta, val a dir-ho, la darrera guanyadora, l'Skyfall de l'Adele (que encara no ha cedit els drets per posar el tema a Spotify), però imaginem que com que està tant sentida tampoc no es trobarà a faltar.

Gaudiu doncs d'aquest repàs musical de la història del cinema. I, ja de pas, podeu triar la vostra favorita.

Bellíssimes les partitures nominades aquest any als Oscars. Aquí podeu escoltar-les totes (a excepció de la d'Anna Karenina del Dario Marianelli, que encara no està disponible a Spotify) per tal d'anar fent les travesses. Ja ens direu quina preferiu.

Fa uns minuts en Seth MacFarlane i l'Emma Stone han anunciat la llista de nominats als Oscars d'enguany i us  la passem per a què en pugueu opinar.
S'han sentit aplaudiments al sentir-se la nominada a millor peli "Django Desencadenat" cosa que no ha passat amb la resta.
Hem trobat a faltar la nominació a Kathrin Bigelow a millor directora, tot i que la seva pel·lícula si està nominada a millor film... ens recorda potser massa el cas d'El príncep de les marees de la Barbra Streissand, queWhoopie Goldberg va fer servir com a acudit ("es veu que hi ha pelis que es dirigeixen soles").
Les edats de les nominades a actrius també és anecdòtic, en una mateixa nominació a actriu principal tenim la més gran i la més jove de la història dels Oscars (Emmanuelle Riva per Amor (85) i Quvenzhané Wallis per Bestias del sur salvaje (9). 
També ens ha sorprés la manca de nominacions d'Intocable (sonava molt probable) i per suposat la coincidència de que tots els nominats a millor actor de repartiment ja tenen un Òscar.

I vosaltres? Esteu d'acord amb les nominacions? us han sorprés? decepcionat? Expliqueu-nos ho!

Ranking de nominacions

12 Lincoln
11 La vida de Pi (Life of Pi)
8 El lado bueno de las cosas  (Silver Linings Playbook)
8 Los miserables (Les misérables)
7 Argo
5 Amor (Amour)
5 Django Desencadenado (Django Unchained)
5 La noche más oscura (Zero dark thirty)
4 Bestias del sur salvaje (Beasts of the southern wild)

Millor pel·lícula

Bestias del sur salvaje
El lado bueno de las cosas
La noche más oscura
Lincoln
Los Miserables
Argo
La vida de Pi
Amor
Django Desencadenado

Millor direcció

Michael Haneke (Amor)
Benh Zeitlin (Bestias del sur salvaje)
Ang Lee (La vida de Pi)
Steven Spielberg (Lincoln)
David O. Russell (El lado bueno de las cosas)

Millor actor

Bradley Cooper (El lado bueno de las cosas)
Joaquin Phoenix (The Master)
Daniel Day-Lewis (Lincoln) 
Denzel Washington (Flight) 
Hugh Jackman (Los Miserables) 
 

Millor actriu

Jessica Chastain (La noche más oscura)
Quvenzhané Wallis (Bestias del sur salvaje)
Jennifer Lawrence (El lado bueno de las cosas)
Naomi Watts (Lo Imposible)
Emmanuelle Riva (Amor)   
 

Millor actor de repartiment

Christoph Waltz (Django desencadenado)
Phillip Seymour Hoffman (The Master)
Robert de Niro (El lado bueno de las cosas)
Alan Arkin (Argo)
Tommy Lee Jones (Lincoln)

Millor actriu de repartiment

Sally Field (Lincoln)
Anne Hathaway (Los Miserables)
Jacki Weaver (El lado bueno de las cosas)
Helen Hunt (Las sesiones)
Amy Adams (The Master)

Millor guió original

Amor (escrita per Michael Haneke)
Django Desencadenado (escrita per Quentin Tarantino)
Flight (escrita per John Gatins)
Moonrise Kingdom (escrita per Wes Anderson & Roman Coppola)
La noche más oscura (escrita per Mark Boal)

Millor guió adaptat

Argo (escrita per Chris Terrio)
Bestias del sur salvaje (guió de Lucy Alibar & Benh Zeitlin)
La vida de Pi (escrita per David Magee)
Lincoln (escrita per Tony Kushner)
El lado bueno de las cosas (escrita per David O. Russell)

Millor fotografía

Anna Karenina (Seamus McGarvey)
Django Desencadenado (Robert Richardson)
La vida de Pi (Claudio Miranda)
Lincoln (Janusz Kaminski)
Skyfall (Roger Deakins)

Millor disseny de producció

Anna Karenina: Sarah Greenwood (Production Design); Katie Spencer (Set Decoration)
El Hobbit: Un viaje inesperado: Dan Hennah (Production Design); Ra Vincent and Simon Bright (Set Decoration)
Los Miserables: Eve Stewart (Production Design); Anna Lynch-Robinson (Set Decoration)
La vida de Pi: David Gropman (Production Design); Anna Pinnock (Set Decoration)
Lincoln: Rick Carter (Production Design); Jim Erickson (Set Decoration)

Millor curtmetratge animat

Adam and Dog (Minkyu Lee)
Fresh Guacamole (PES)
Head over Heels (Timothy Reckart and Fodhla Cronin O'Reilly)
Maggie Simpson in "The Longest Daycare" (David Silverman)
Paperman (John Kahrs)

Millor Banda Sonora

Anna Karenina (Dario Marianelli)
Argo (Alexandre Desplat)
La vida de Pi (Mychael Danna)
Lincoln (John Williams)
Skyfall  (Thomas Newman)

Millor cançó original

Before my time (Chasing Ice)
Pi's Lullaby (La vida de Pi)
Suddenly (Los miserables)
Everybody needs a best friend (Ted)
Skyfall (Skyfall)

Millor muntatge

Argo (William Goldenberg)
La vida de Pi (Tim Squyres)
Lincoln (Michael Kahn)
El lado bueno de las cosas (Jay Cassidy and Crispin Struthers)
La noche más oscura (Dylan Tichenor and William Goldenberg)

Millors efectes visuals

El Hobbit: Un viaje inesperado (Joe Letteri, Eric Saindon, David Clayton and R. Christopher White)
La vida de Pi (Bill Westenhofer, Guillaume Rocheron, Erik-Jan De Boer and Donald R. Elliott)
Los Vengadores (Janek Sirrs, Jeff White, Guy Williams and Dan Sudick)
Prometheus (Richard Stammers, Trevor Wood, Charley Henley and Martin Hill)
Blancanieves y la leyenda del cazador (Cedric Nicolas-Troyan, Philip Brennan, Neil Corbould and Michael Dawson)

Millor pel·lícula d'animació

Frankeenweenie
The pirates!
ParaNorman
Brave
Rompe Ralph

Millor curtmetratge documental

Inocente (Sean Fine and Andrea Nix Fine)
Kings Point (Sari Gilman and Jedd Wider)
Mondays at Racine (Cynthia Wade and Robin Hona)
Open Heart (Kief Davidson and Cori Shepherd Stern)
Redemption (Jon Alpert and Matthew O'Neill

Millor llargmetratge documental  

5 Broken Cameras  
The Gatekeepers  
How to Survive a Plague  
The Invisible War  
Searching for Sugar Man

Millor disseny de vestuari 

Anna Karenina ( Jacqueline Durran)
Los miserables  (Paco Delgado)
Lincoln (Joanna Johnston)
Mirror Mirror (Eiko Ishioka)
Snow White and the Huntsman (Colleen Atwood)
 

Millor pel·lícula de parla no anglesa

Amor (Àustria)
No (Xile)
War Witch (Canada)
A Royal Affaire (Dinamarca)
Kon-Tiki (Noruega)

Millor edició de só

Argo (Erik Aadahl and Ethan Van der Ryn)
Django Desencadenado (Wylie Stateman)
La vida de Pi (Eugene Gearty and Philip Stockton)
Skyfall (Per Hallberg and Karen Baker Lander)
La noche más oscura (Paul N.J. Ottosson)

Millor so

Argo (John Reitz, Gregg Rudloff and Jose Antonio Garcia)
Los miserables  (Andy Nelson, Mark Paterson and Simon Hayes)
La vida de Pi (Ron Bartlett, D.M. Hemphill and Drew Kunin)
Lincoln (Andy Nelson, Gary Rydstrom and Ronald Judkins)
Skyfall (Scott Millan, Greg P. Russell and Stuart Wilson)

Millor maquillatge i perruqueria

Hitchcock (Howard Berger, Peter Montagna and Martin Samuel)
El Hobbit: Un viaje inesperado (Peter Swords King, Rick Findlater and Tami Lane)
Los Miserables (Lisa Westcott and Julie Dartnell)

Millor curtmetratge

Asad (Bryan Buckley and Mino Jarjoura)
Buzkashi Boys (Sam French and Ariel Nasr)
Curfew (Shawn Christensen)
Death of a Shadow (Dood van een Schaduw) (Tom Van Avermaet and Ellen De Waele)
Henry (Yan England)

Cerimònia dels Oscars de 1999. El Martin Scorsese i el Robert DeNiro el presenten, sona la música i apareix damunt de l'escenari l'Elia Kazan, per rebre l'Oscar honorific a tota una trajectòria. El públic, com és habitual en aquests casos, es posa dempeus. Bé, no, no tothom s'ha posat dempeus... Espera, què passa? Perquè el Nick Nolte, l'Steven Spielberg i, en general, la meitat de la platea no es posa de peu?

Veieu-ho aquí, en el vídeo de l'entrega (va ser la Gloria Pérez la que ens va posar sobre la pista).



L'explicació de la divisió de la platea? L'Elia Kazan, comunista confés, va participar com a "testimoni amistós" en els judicis que el Comité d'Activitats Antiamericanes de l'era McCarthy dugué a terme per descobrir, denunciar i jutjar a qualsevol persona sospitosa de ser comunista o tenir-hi certa tirada. Kazan, com a testimoni, denuncià a diversos dels seus companys. Kazan, més tard, explicaria que va prendre "la més tolerable de dues alternatives que eren tant doloroses com equivocades".

En qualsevol cas, la participació de Kazan amb el comité que acusava a quelsevol esquerranós d'idees progressistes va aixecar ampolles a Hollywood i li va guanyar moltes enemistats.
Heus aquí doncs el motiu. Molts no l'han perdonat mai.

Més enllà d'això, l'Elia Kazan va ser el responsable d'un dels canvis més fonamentals en la història del cinema de Hollywood. Ell, junt amb el Lee Strasberg, va crear el famós Actor's Studio, on moltes futures estrelles van descobrir un mètode que buscava les arrels psicològiques dels personatges a interpretar per tal de donar com a resultat unes actuacions extremadament intenses, com no s'havien vist mai fins a aquell moment. Kazan va, ell mateix, treballar amb aquests mètodes amb molts dels seus actors, als quals va catapultar fins a 21 nominacions als Oscars. Entre ells el Marlon Brando, el James Dean i un llarg etcètera d'actors i actrius que van canviar la manera en que s'actuava a les pel·lícules de Hollywood i que, igualment, van convertir-se en icones inesborrables del setè art.

Moltes de les seves pel·lícules van aconseguir conjuminar el favor del públic i de la crítica d'arreu del món, i algunes d'elles romanen com a peces indiscutibles no només del cinema sinó de l'inconscient col·lectiu occidental, molt en particular la seva adaptació de A streetcar named Desire (Un tranvía llamado deseo), On the waterfront (La ley del silencio) o East of Eden (Al este del Edén).

És en aquests casos quan ens posem a discutir -interiorment, potser- sobre la indivisibilitat (o no) de l'artista i de l'art que produeix. Mereix menys reconeixement el Kazan per la traició als seus companys? O podem jutjar les seves obres pel que són oblidant-ne completament les qüestions extraprofessionals? És necessari que ens caigui bé un artista per tal de poder apreciar la seva obra? O, a l'inrevés: Podem arribar a apreciar una obra tot i que el seu autor sigui molt reprobable?

Va ser l'any 1989. Per que us situeu, va ser l'any de Rain Man, del Dustin Hoffman, de la Jodie Foster per "Acusados", de la desfeta de "Las amistades peligrosas", del Roger Rabbit. Era la 61ena edició dels premis Oscar de l'Acadèmia i no se'ls hi va acudir una altra cosa que fer un número musical amb una mena de travessa inclosa: Quins eren els actors i actrius que podrien guanyar un Oscar en el futur?


Revisant les cintes de VHS polsoses, ratllades i amputades que meticulosament ha anat passant a DVD la cinèfila Glori White, ella mateixa ens descobria aquest número musical tan dels 80' amb una vintena d'actors i actrius que, perr un motiu o un altre, prometien.
Ara, us proposo una cosa: abans de veure el vídeo, feu una travessa. Intenteu pensar dos o tres noms que a l'any 1989 podien estar en boca de tothom i que fessin pensar en un futur esperançador, en un recanvi dels Pacino, Hackman, Palance, Eastwood, etc. A veure quants n'encerteu.
Preparats? Ja teniu les vostres apostes? Doncs cordeu-vos el cinturó, perquè venen corbes.



Què? N'heu encertat molts? :)

Home, igual hi ha qui en triaria una altra de foto, però les poses de la Jolie ensenyant cuixa tiraven molt. Mira, ni tu ni jo, hi ha qui diu que la foto de la nit dels Oscars és, en realitat, aquesta:


I doncs? Què us ha semblat la gala? El Billy Crystal? I els premis?

• Un increment de les cerques globals durant almenys 4 setmanes consecutives anteriors als premis.
• En cerques locals (EUA) la peli guanyadora havia estat molt més buscada a l’estat de Nova York que a la resta d’estats.

Quan encara queden més de 24 hores per que comencin els Oscars, encara hi ha temps per a votar en la nostra mini-enquesta: Qui s'endurà el premi a millor pel·lícula?



De moment a la enquesta guanya The Artist... però no a tothom li agrada aquesta opció i potser canvia amb més vots... tens fins demà a les 2 de la matinada per votar a dalt de tot de la columna lateral del blog.

Tot i que no he vist totes les pelis nominades, jo he votat que l'Oscar se l'endurà Woody Allen per Midnight in Paris. Potser penseu que m'he tornat boja, però té una explicació racional:

Woody Allen ha guanyat 3 oscars de 23 nominacions i la relació entre els seus fans i l'Acadèmia ha estat sempre molt tibant. Potser aquest és l'any de la reconciliació total ... qui sap! 


Personalment m'agradaria que li donessin al Terrence Malick per El Árbol de la vida, però això no passarà segur, l'acadèmia no s'arrisca mai.

En fi... vosaltres a qui heu votat?

L'Eddie Murphy! La veritat és que pot ser realment divertit, si li deixen una mica de marge. Ara està en hores baixes, però els 80 van ser seus i la seva experiència com a stand-up comedian li pot permetre oferir-nos un show de primera.

Això sí, només lamento que no hagin escollit, finalment, al Ricky Gervais com a presentador :D