Trivial cinèfil de Halloween

S'acosta Halloween i, a més de menjar panellets no estaria de més recordar algunes de les més famoses pelis de terror de la història. N'hi ha per a tots els gustos, així que no us talleu i doneu les vostres respostes en els comentaris.
Ah, per cert, aquest cop sí que hi ha premi. Si n'encerteu alguna, encara que sigui només una... us deixarem viure. ^__^

Quan perillós és un zombie?

S'acosta perillosament la nit dels morts, Halloween. I cal estar preparat. Un no sap mai amb quin tipus de criatura es pot trobar, en una nit com aquesta. És per això que l'Última Projecció, seguint la seva vocació de servei públic, us acosta una gràfica on podreu fàcilment identificar quin tipus de zombie us està atacant i així poder reaccionar en conseqüència.


Mira, sincerament, no sé si us serà útil... però si més no, aprendreu alguna cosa abans de morir...

Cap de setmana, Halloween i pluja, molta pluja

El famós anunci del (angoixant) nen de la sopa

Fa dies que surt a la tele aquest anunci demencial sobre una parella una mica especialeta i un nen al que li encanta la sopa... L'heu vist oi?

Doncs si us pregunteu a quin creatiu se li va ocórrer la idea esteu equivocats! La idea fa anys que corre, des de que va sortir a La Máscara 2 (Son of the Mask, 2005).


Què penseu que és: plagi, parodia o homenatge?

Pòster alternatiu de 2001: a space odissey

M'encanta aquest pòster alternatiu d'una de les meves pelis favorites. Té un tractament gràfic senzill però molt elegant. Cal fixar-se, això sí, en els petits detalls.

Akira o el descobriment de l'animació japonesa

Era un dia qualsevol en el que pul·lulava pels pocs canals que a principis dels 90 omplien la meva televisió. Ja era tard, cap a mitjanit. I llavors, la revel·lació.
El programa es deia Metropolis -probablement el millor programa de cultura i art que s'ha fet mai a Espanya- i anunciava una seqüència d'uns cinc minuts d'una pel·lícula d'animació japonesa que ho havia petat al seu país. En aquells temps, sentir a parlar d'animació, per a mi, era sentir a parlar de Disney, de la sireneta o de la bella i la bèstia cantant les oscaritzades cançons dels Menken i Ashman. No estava, ni de bon tros, preparat pel que estava a punt de veure.
Això és el que va passar davant dels meus ulls:



No podia tancar la boca. No podia parpellejar. Mai no havia vist una cosa així. Com per a molts altres, Akira va ser la porta d'entrada al fascinant univers de l'anime i el manga, una expressió artística sovint relegada a la marginació pels grans mitjans però que amaga tot un llenguatge i una expressió cultural absolutament única i irrepetible.
No es va estrenar al nostre país fins al cap de moooolt temps. Jo vaig veure-la al cinema Maldà i, tot i que no vaig entendre res de res de tan atropellada que n'és la seva narració, vaig sortir amb la sensació d'haver assistit a un espectacle audiovisual de primera magnitud, impossible d'assimilar amb altres expressions fílmiques animades.
Akira no és, ni de bon tros, el millor anime de la història, si més no no és el meu favorit, però per a la gran majoria d'occidentals va suposar l'accés a un art diferent, amb un imaginari increïble i excitant. Per a mi també ho va ser. Un d'aquells moments mítics de la història cinematogràfica de cadascú.

El Freddy Kruegger III era una mica cutre

Ja em perdonareu, però el primer que m'ha saltat a la vista en veure aquesta imatge del rodatge d'una de les escenes més mítiques de la tercera entrega de la nissaga del Freddy Kruegger és la precarietat de l'enginy que l'equip de producció va dissenyar per poder-la rodar.


Tu creus que és normal posar l'artil·lugi al damunt d'un cub de plàstic, d'una capsa ronyosa i de ves a saber què més? L'actriu aquesta s'estava jugant el tipus, via decapitació, sense veure-s'ho venir. Em fa l'efecte que el Wes Craven devia fer passar tanta por als seus actors com als espectadors de les seves pelis.

L'année dernière a Marienbad (1961) - Alain Resnais

"C'était pas l'année dernière / C'était pas a Marienbad" començava cantant la Viktor Lazlo en el seu tema Canoé Rose. Va ser el primer cop que vaig sentir anomenar aquest poble de Txèquia.
El segon cop va ser en uns pocs volums d'una enciclopèdia cinematogràfica que ma mare em va comprar per sorpresa en uns encants i que repassava alguna de les pel·lícules més mítiques de la història.
Des d'aquell moment vaig voler veure L'année dernière a Marienbad.
Però un no sap mai ben bé per què acaba veient unes pelis i descartant unes altres, que queden en el prestatge de "pendents" durant anys, acumulant pols i fent que els ulls ja no s'hi detinguin en buscar una peli per veure.


Però el temps sempre retorna als punts de partida. Recentment vaig tenir l'ocasió de llegir la fabulosa -però ínfima- novel·la del Jorge Bioy Casares, La invención de Morel, en la que la pel·lícula de Resnais es basa tímidament. I llavors sí que ja no vaig poder evitar cercar-la d'entre la meva videoteca i veure-la.

Ho he fet tot just fa unes hores. I encara estic en estat de xoc. Desafia qualsevol qualificació, qualsevol interpretació narrativa -tot i que haver llegit la novel·la de Bioy Casares et permet seguir alguna pista prou sòlida-. Un, per descomptat, té les seves teories sobre el que els hi passa als estranys i perduts protagonistes -un home que s'acosta a una dona insistint que ara tot just fa un any ells es van conèixer a Frederiksbad (o era a Marienbad?), i ella que diu que no se'n recorda- però aquestes possibles teories no tenen cap importància. No és aquesta la mirada que et farà gaudir del film.
Brusca, abrupta, avançant a salts, aturant-se de cop, jugant amb l'espai i el temps, desafiant les convencions del cinema narratiu, la peli navega per entre records més o menys veritables, converses aparentment insubstancials -i sentides en altres llocs, en altres moments- i desemboca en un seguit de sensacions que t'atrapen i t'arrosseguen.

Si algú em pregunta després d'haver vist el film, "Què ha passat?", li respondré, inevitablement, "No me'n recordo".

Hugh Jackman, l'heroi que enamora

És un dels "guapos" oficials, i s'ho ha guanyat a pols. Des que el Bryan Singer li va donar l'oportunitat de dur a la pantalla el mític personatge de còmics Wolverine, la seva estrella ha brillat cada cop amb més força. Ha tingut temps, en aquests darrers deu anys, de convertir-se en un dels actors més demandats, tant per a papers d'acció (en els que s'ha convertit probablement en el més rendible) com en els drames amb ínfules de premis i reconeixements (The fountain of life o Australia).

Ara, per si fos poc, sona com a possible recanvi per la franquícia James Bond i, la veritat és que el personatge li encaixaria a la perfecció.
Com que a l'Última Projecció sabem que hi ha molts fans del Sr. Jackman, aquí us en deixem una bona selecció de algunes de les seves fotos més memorables.













I com a bonus track, com a regal últim per a tothom que hagi arribat fins aquí a baix, és a dir, per a tots els fans del Sr. Jackman, aquí us portem un dels moments més estel·lars de la seva carrera: el número musical d'apertura dels Oscars que va descobrir a molts (jo inclòs) que el senyor Jackman era ben capaç no només de cantar sinó també de ballar amb força gràcia, en el que és un dels millors números musicals de la historia de tan cèlebres premis, encara que sigui per la originalitat.
Som-hi doncs, dosi extra del Hugh Jackman (clica sobre la imatge).

Compte, Monday Zombies!

És dilluns. Surten al carrer com esmaperduts, sense ànima, sense cervell ni consciència. Amb el cos mig desfet, amb moviments toscs i inconnexes. Alguns caminen, altres van en bus i metro. Alguns fins i tot condueixen (vigileu sobretot amb aquests!). Són els zombies del dilluns. Compte amb els... Monday Zombies!