The Changeling (2008) - Clint Eastwood

Vagi per endavant que la meva devoció per l'Eastwood és limitada i lleugerament dubtosa. Però és indubtable que, en aquest darrer tram de la seva filmografia, l'home s'està aplicant. Encara no he vist cap obra mestra rodona (potser perquè és el seu estil el que no m'enganxa i no fa que m'apassioni), però la majoria d'elles em transporten durant un parell d'hores i m'aboquen sempre a alguna reflexió interessant.

La història de la mare a la que li arrabassen el fill i li en volen encolomar un de diferent toca molts ressorts, i és potser això el que fa que aquest film sigui alhora interessant però també lleugerament dil·luit en quant a continguts. Per una banda, la riquesa temàtica és més que suficient per gaudir-la àmpliament: feminisme (en una època particularment incòmoda per a les dones, encasellades a foc lent i no només encoratjades sinó autoconvençudes), la responsabilitat dels rols que ens han tocat (ja sigui com a mare, com a polític, com a pastor eclesiàstic o com a policia), la no assumpció dels errors, l'esperança, etc. Així de polièdrica és aquesta cinta de l'Eastwood.
I tot i que part d'aquestes temàtiques queden subjugades a una trama amb un cert suspens, Eastwood se les empesca per no deixar que aquest acapari el protagonisme i pendula hàbilment per entre les escenes purament dramàtiques i les d'evolució del suspens.
El resultat és una pel·lícula molt entretinguda però que vol ser degustada amb calma, sense aclarir on és el clímax, deixant que la història s'expliqui sola, tal com succeeixen les històries en la vida real.
No hi ha massa espai, això sí, per a la complexitat dels personatges, encasellats en les seves closques, potser per refermar el discurs de la responsabilitat, però al cap i a la fi tan sols el personatge protagonista de la Jolie deixa entreveure resquills de realitat.

Convertit en un dels directors més prolífics del moment i constantment enaltit per públic i crítica, se li ha de reconèixer al vell Harry Callahan haver reconduït la seva filmografia, fent que fins i tot ens creiem que és un "progre" de pancarta.