Taken (2008) - Pierre Morel

Estranya, molt estranya la sorpresa de trobar-se a en Liam Neeson en una pel·lícula d'acció en la línia d'un Van Damme o d'un Steven Seagal. Afortunadament, però, hi ha diferències, subtils, però interessants.
Per començar, el film no és nordamericà, ni en el seu guió ni en la seva producció ni en la seva direcció, i això ja acostuma a garantir una certa diferenciació amb el cinema dels tipus durs com els que anomenava abans.

Una d'aquestes diferències subtils és, per exemple, la motivació de la violència. Perquè en aquesta peli, de violència n'hi ha i molta...i és extremadament salvatge i brutal. A l'igual que els seus col·legues Stallone o Vin Diesel, en Neeson reparteix a tort i a dret i assola qualsevol lloc on entra, ja sigui un prostíbul improvisat, un luxós iot o el mateix cau dels dolents. Però la diferència rau, justament, en el perquè d'aquesta violència. Al personatge de'n Neeson li han segrestat la filla per tal de prostituir-la i ell solet, com a ex agent del govern, va sobrat per recuperar-la. I en el seu camí, executa amb fredor a tot aquell que se li interposa. Però sobta, tant acostumats com hi estem, la absència del gag previ a l'assassinat. M'explico. Quan en Bruce Willis, per posar un exemple, ja ha derrotat en el cos a cos a un dels seus oponents i el té ja mig fora de combat, li deixa anar un acudit lapidari (mai millor dit) just abans de disparar-li a sang freda. Aquest és un fet ja molt habitual des que el productor Joel Silver va "revolucionar" el gènere d'acció amb la Jungla de Cristal i s'ha fet servir fins a uns extrems tals que molts cops un té la sensació de que és justament el gag el que justifica l'execució d'un d'aquests personatges. Tant se val el que hagi fet, lo dolent que pugui ser; el que importa és que se'l pugui humiliar just abans de morir, amb una sortida enginyosa que precedeixi la bala.
Doncs aquí és on en Neeson s'allunya del prototip. Aquí no hi ha acudits, no hi ha punchline; només hi ha un home venjatiu que executa despietadament per buscar la seva pròpia calma interior.
No tracto, en cap cas, de justificar la seva acció, sinó tan sols fer notar que, si més no, en Neeson actua amb coherència i per a ell la mort d'algú no és tan baladí com per als Willis, Van Dammes o Seagals.
Aquest és l'element diferenciador, però, que no se m'enganyi ningú, el film no deixa de ser el mateix continu de seqüències d'acció, persecucions i forats argumentals que sempre hem vist en aquest gènere.

Això sí, cal afegir-hi una subtilesa important. La pel·lícula es diu Taken ("arrabassada") no només pel fet de que li segrestin la filla sinó pe algun motiu més. Per una banda, en Neeson no viu amb la seva filla des que es va divorciar de la seva dona. Ara la seva filla viu entre luxes amb sa mare i el seu parastre, que la omplenen de regals fastuosos i d'atencions (és a dir, que ja li han "arrabassat" la filla en una primera instància). Ara està intentant reprendre el contacte i la relació amb ella just quan la segresten (segon cop que li "arrabassen"). I ara la cirereta que completa el pastís, agafeu-vos a la cadira: la seva filla és verge i la han segrestat, com comentava abans, per prostituir-la. Així que, si em permeteu el lligat ràpid de pistes, en Neeson desplega tota la seva violència paternalper impedir que li arrabassin la filla per tercer cop. Així de simple és tot plegat per un pare com en Neeson, o per un guionista com Jean-Luc Besson.