The Broken (2008) - Sean Ellis

Mentre Hollywood segueix intentant aprofitar la onada que el cinema de terror asiàtic va generar, tot recorrent a subgèneres propers al sadisme (la nissaga Saw) o a la "aniquilació turística" (Creed, Hostel, etc.) el gènere manté els signes vitals en funcionament gràcies als plantejaments radicalment oposats del cinema europeu.
Aquesta The Broken n'és un molt bon exponent. Posant el pes de la dramaturgia en l'atmòsfera i sustentada en un plantejament seriós que vol allunyar-se del gore més directe així com de les "scary movies" a l'ús, plagades de sobressalts i efectismes, aquest film de Sean Ellis, sense ser res de l'altre món, es perfila com una pel·lícula adulta, prou intel·ligent i decididament sobria que deceebrà completament a qui busqui un altre producte de la factoria dels somnis.

El primer que sobta, el tempo, pausat, supurant pesantor però sense avorrir, planejant per les escenes com a la deriva, sense un fil narratiu trepidant ni teledirigit, però d'un ferm i un robust que t'arrapa a la butaca. La història de la dona que pateix un accident i que, a partir d'aquell moment, comença a percèbre que potser la seva familia i amics ja no són el que eren és una mera excusa per fer avançar una trama més treballada del que pot semblar, amb algunes dobles lectures i retornant al gènere al lloc d'on no havia d'haver sortit mai, aquell espai narratiu on tot tenia un significat, i on l'objectiu dels films no era espantar sinó forçar a la reflexió sobre els racons més foscs de l'ànima humana.

A l'igual que succeia a Shutter, un gimmick, un simple truc emprat fins a l'extenuació com a recurs terrorífic com són els miralls que separen el món real del paral·lel, Ellis perfila una història dual, de confusió post-traumàtica i que, finalment, revela la veritable essència humana.

No és una obra mestra, però no és la gasòfia deshumanitzada i descarada del gruix de la producció de terror contemporània.