Cul-De-Sac (1966) - Roman Polanski

Hi ha pel·lícules... i després hi ha cinema. I com es distingeixen? Doncs potser pel següent detall:
Mentre que de les pel·lícules que a un/a li han agradat es pot explicar el perquè, un cop has assistit a una demostració de cinema, la explicació, la verbalització de l'experiència es torna impossible. Diga-li art.

I Polanski sempre ha volgut caminar per damunt del prim i esmolat fil de la navalla. El seu cinema agrada o no, commou o no, serà més o menys reeixit, però sempre és cinema, i no un cinema qualsevol: cinema a contrapèl.

Quan difícil és sovint gaudir d'una pel·lícula en la que cap dels protagonistes desperta la més mínima empatia. Ni la feblesa i pedanteria de'n George (esplèndid Donald Pleasance) ni l'inconformisme constant -a tots els nivells, principalment l'emocional- de la Teresa (captivadora i misteriosa Françoise Dorléac) ni molt menys la maldat rogallosa i rovellada dels dos matons, sobretot de'n Dickie (hiperrealista Lionel Stander) ens permeten identificar-nos-hi.
Han arribat a un cul de sac, a un camí sense sortida i, per tant, no saben on van. I així el film es desenvolupa sobre una trama mínima en la que deixar que els personatges es trobin, xoquin, s'estimbin entre ells, en un cul de sac més fosc del que ells mateixos estan disposats a admetre, mentre l'espectador assisteix impassible, impotent, a un devenir incert, a la impossibilitat de determinar com pot acabar esclatant un còctel de metxa curta.
Sempre atent als personatges extrems, als que ronden per paisatges limítrofs, massa a la vora de l'esvoranc, Polanski barreja les trames de thriller i suspens amb una gestió del suspens i del temps de gran mestratge.

Un plaer fílmic; incòmode, salvatge, de seqüel·les persistents, però artístic a més no poder. Així hauria de ser TOT el cinema.