Die Welle (2008) - Dennis Gansel

Sovint, en el cinema modern, un punt de partida interessant és completament desaprofitat en mans d'uns cineastes de tècnica burda i vacuïtat extrema. Tot el contrari al que li succeeix a aquesta onada de'n Dennis Gansel.

Un professor d'institut afronta un encàrrec a disgust: dirigir una setmana de classe dedicada a ensenyar als seus alumnes el significat del sistema polític que hom anomena "autocràcia". Essent com és un professor de caire modern, sempre enfrontat amb els seus propis col·legues a causa dels seus mètodes "excessivament" moderns, aborda l'encàrrec des d'una perspectiva innovadora i eminentment pràctica: convertirà la seva classe, durant una setmana, en una autocràcia, per tal de que l'alumnat conegui, en primera persona, el significat d'aquest sistema.

Només encetat l'experiment, l'espectador se n'adona de que la resposta dels alumnes és aclaparadora, gens habitual en un col·lectiu amb fama de dropo i gens interessat per l'aprenentatge. El professor els involucra, els fa partíceps; més que això, els fa protagonistes del seu propi aprenentatge. L'espectador però, assisteix a aquestes escenes amb un punt de desencís, fruit de la sospita de que alguna cosa no acaba de rutllar en el comportament dels alumnes.

Poc més s'ha d'explicar d'un film que es gaudeix escena a escena, en el que, a diferència de bona part del cinema actual, busca el gaudi en el camí i no en aclaparadors grand gignols finals. La trama flueix, els personatges evolucionen i, el que és més interessant, és que mai sembla que els comportaments dels protagonistes vinguin impostats per quadrar una història rodona. El treball de guió, d'altra banda, és minuciós i impactant, creuant coincidències per convertir-les en metàfores esplèndides. No és insubstancial, d'altra banda, que el film tingui factura alemanya. La presència fantasmagòrica del nazisme sobrevola el metratge, atorgant-li encara un xic més de dramatisme al rerefons de la pel"lícula.

El que és veritablement interessant, però, d'aquesta pel·lícula no és pas que estigui basada en fets reals. El que de debò importa és que el que mostra podria perfectament succeir en el món real. Aquesta és la sensació que embriaga a l'espectador/a que surt del cinema amb el cap pansit, degustant l'amargor d'un film que no necessita apretar per ofegar.