En una escena determinada, la detectiu Rasmussen (Toni Collette), desquiciada per la poca col·laboració que rep per part dels seus col·legues masculins esclata:

— Però on és la indignació?!?!

Perquè el que ella i la seva companya, la detectiu Duvall (Merritt Wever), estan duent a terme no és, simplement, la seva feina. És molt més que això. Hi posen l'ànima, el coll i, per descomptat, les hores intempestives, els dejunis, la intoxicació per ingesta excessiva de cafès, el deixar la família en un segon pla. I tot per enxampar a un violador en sèrie.

Perquè no és només feina. És compromís. Justament el compromís que no troben en pràcticament cap home dels cossos policials. Compromís amb la víctima i amb les possibles properes víctimes. I compromís, per descomptat, amb elles mateixes i amb la seva concepció del que significa el (bon) treball policial. I el compromís es transforma en dedicació, però també en pulcritud, obsessió pel detall, per la minuciositat imperiosa si es pretén aturar el depravat.


Lluny del maniqueisme fàcil i innocu, aquesta producció farcida de noms femenins en la producció, en el guionatge i, per descomptat, en l'actuació, presenta alguns personatges masculins bondadosos, amb la inquietud d'aprendre a ser curosos amb la feina i a adquirir aquest compromís ineludible. Però al seu costat hi trobem una munió de mascles obtusos i despreocupats, sense capacitat d'empatitzar amb una víctima de violació, inútils totals en el tractament d'un cas com aquest.

La investigació, que segueix unes estructures clàssiques de procedimental televisiu, té com a caps visibles a aquestes dues dones brillants (les magnífiques Collette i Wever) que entren en col·laboració mútua per eradicar el mal que amenaça amb tornar-hi. Encara més, teixeixen un equip fonamentalment (però no excloent i únicament) femení que comparteix les ànsies per esdevenir útils, el compromís i la dedicació.


Perquè és d'això, i no d'altra cosa, que parla Unbelievable: de tenir el compromís suficient per esdevenir útils en l'eradicació de la violència masclista. Què estem disposats a fer per contribuir-hi? De manera brillant, la sèrie es permet un darrer capítol a tall d'epíleg que, un cop detingut l'agressor, dóna l'ocasió a la víctima de rebre el perdó del policia que la va menystenir, d'encetar una nova vida i de vessar una mica d'esperança en aquest món ombrívol i malsà que els homes hem dissenyat a la mesura de les nostres monstruositats.

Creada, produïda, escrita i interpretada majoritàriament per dones, Unbelievable demostra el compromís enorme d'algunes artistes amb el moment que vivim i amb la seva feina, buscant, a través d'un treball rigorós i perfilat al detall, de fer que l'esforç sigui útil i que mostri que un altre món és possible, encara que, de moment, només el poguem veure per televisió.

La terminació (aparentment) definitiva de l'enealogia de l'Star Wars del George Lucas ja havia estat definida algun cop, sobretot la seva primera trilogia, com un western tecnificat i futurista, un space western, que diríem. Els paratges indòmits de Tatooine, Kamino o Mos Eisley l'oest americà, l'exploració i colonització de territoris hostils, el jedi cowboy solitari, descregut i desencantat de tot, les cantines i saloons, els pinxos desmanegats amb els blasters revòlvers sempre fumejant, van ser barrejats hàbilment per Lucas en un dels pastitxos més reeixits de la història moderna de la cultura.

I un dels trops recurrents en els westerns són, indubtablement, els caça-recompenses, aquells pistolers abocats a la caça i captura dels fora de la llei. Com el Boba Fett, un dels personatges secundaris més idealitzats pels fans de la nissaga d'entre la plèiade d'individus i criatures que l'univers Star Wars ha anat generant a partir, fonamentalment, de les seves nou pel·lícules de referència al voltant de les quals gravita tot aquest ecosistema narratiu lucasià. El tal Boba Fett forma part dels mandaloris (bé, això és incorrecte, tal com ens indica el Ramon Baubí), un clan de caça-recompenses amb un estricte codi d'honor seguit per tots els seus membres.


I aquesta sèrie que comença a explotar el filó post-enealògic de la mà de Disney busca, justament, seguir les aventures d'un d'aquests mandaloris, aprofitant per expandir encara una mica més l'univers mediàtic i experiencial del fanatisme Star Wars. Ho fa aglutinant amb força habilitat per una banda uns episodis auto-conclusius en primera instància amb un arc argumental de temporada que els relliga tots i fa les funcions de resina narrativa per convidar al binge watching (al cap i a la fi, són episodis de menys de mitja hora).

Entreteniment a dojo, per tant, amb multitud de ressonàncies culturals que es van amuntegant i que faran les delícies dels més gourmets: del Firefly de Josh Whedon als spaghetti western de Sergio Leone, passant pels set samurais de Kurosawa (en l'episodi en el que defensa un poblat de grangers del pillatge d'uns bàrbars), els tres padrins de John Ford o el grup salvatge del Peckinpah . Amb tot, però, la referència cultural més clamorosa és la que emmiralla The Mandalorian amb un manga de finals dels 70 anomenat Kozure Ōkami (El lobo solitario y su cachorro, publicat a Espanya per Planeta Cómic) del duet Kazuo Koike i Goseki Kojima, en el que un samurai desclassat i taciturn viu múltiples aventures sempre carregat amb el seu nadó de 3 anys.


I aquesta referència, en realitat, amaga el gran trumfo que la sèrie té per als seus espectadors: l'aparició de l'anomenat Baby Yoda. I no, no es tracta d'una Yoda infant (la sèrie té lloc just després d'El Retorn del Jedi, de la caiguda de l'imperi i, per tant, el Yoda ja ha passat a millor vida) sinó d'una criatura de la mateixa raça que la del mestre. El Mandalori, a qui se li ha encarregat aniquilar-lo, s'apiada d'ell i inicia un tortuós periple per mantenir-lo sa i estalvi, lluny de les garres d'un imperi que s'ha recuperat de la seva ranera.


El personatge verdós i adorable dóna l'oportunitat als guionistes d'explorar un dels aspectes temàtics recurrents de l'univers Star Wars: la redempció del fora de la llei, encarnada principalment en la figura del Han Solo. Així, el Baby Yoda permet al mandalori protagonista reafirmar-se, redefinir-se, alhora que mira de guarir algun trauma d'infantesa que es va desvetllant al llarg dels capítols.

Tenint al cap la munió d'expansions de l'univers Star Wars que s'han anat engiponant al llarg dels anys, podríem dir que estem al davant d'una de les més reeixides, a pesar que hi planegi una certa vacuïtat que potser tindrà cura en posteriors temporades.

Que difícil és no enamorar-se del personatge de la Maud (Françoise Fabian) a 'Ma nuit chez Maud' de l'Éric Rohmer.



Sense ser catòlic com el protagonista (Jean-Louis Trintignant), un es pot imaginar perfectament la capacitat de seducció d'una persona com la Maud, molt més enllà —tot sia dit— del seu físic.



La seva capacitat per desestabilitzar la fràgil construcció del mascle educat en el catolicisme, en les matemàtiques, en la filosofia i en un edifici moral aparentment impertorbable és fascinant.



Ella sempre va dos passes per endavant; sempre endevina el que hi ha darrera aquesta careta grotesca del mascle segur de sí mateix; i el desmunta completament.



La retrobada final, camí de la platja —una més de les "casualitats excepcionals" de la pel·lícula— encara reforça més aquella sensació en el Jean-Louis. La Maud serà la dona de la seva vida a pesar que només hi va compartir unes hores, a pesar d'haver decidit formar una família idíl·lica. Perquè la Maud en va tenir prou en qüestionar-lo per despullar-lo per fer-lo veure's a sí mateix probablement per únic cop en la seva vida.




Fa un temps, a l'Última Projecció, vam encetar un seguit de posts relacionats amb els primers amors cinematogràfics dels nostres amics i amigues. La Françoise/Maud no hi va sortir, però hem recordat que tenim una altra secció dedicada, simple i planerament, als enamoraments cinematogràfics, siguin o no els primers que vam tenir. El que avui en diríem crushes. De moment només té una altra entrada (la d'aquest guapo de primera categoria), però si ens en voleu proposar alguna altra...

Dissecció d'un divorci americà —california style, que diria el Neil Young—, aquesta "història d'un matrimoni" que escriu i dirigeix Noah Baumbach comptant amb dos excel·lents actors com a principal recurs es presenta com una exploració clínica però es revela com una obtusa crida al sentit comú davant d'una situació de trencament marital. Ho fa des d'una pretesa neutralitat que no és tal cosa (la dolenta, com no, és ella; la que ho emmerda tot, és clar, és ella; la que converteix un divorci amistós en una guerra despietada, no ho dubteu, és ella), i amb la literalitat superficial de la que Baumbach ha fet el seu estil: mai no es pot llegir entre línies, amb en Baumbach, representant absolut d'allò que en diríem el WYSIWYG cinematogràfic. I quan intenta ser cinematogràfic, els seus recursos són obvis i maldestres: una rocambolesca excusa de guió perquè ambdós tanquin una porta i es quedin a banda i banda, un apartament sense res penjat de les parets per ressaltar que el Charlie s'ha quedat sense passat, etc.).


És una literalitat, a més, desbocada i mancada de fluidesa, amb una enorme dificultat per escalar el conflicte de manera raonada i comprensible. Els dos contendents —sobretot ella— semblen obcecats amb perseguir el conflicte i donen salts inesperats en els seus comportaments que Baumbach mai no encerta a explicar-nos.

Així, el que pretén ser una dissecció imparcial, un Kramer contra Kramer, no acaba sent tal cosa sinó tot el contrari: una història banal i barroera sobre una separació gens amistosa que, si més no, ens permet gaudir de dos actors en estat de gràcia com l'Adam Driver i la Scarlett Johansson (per bé que aquestes no són, ni de bon tros, les seves més destacables interpretacions) i té el mèrit de voler-nos tornar sobre els nostres passos i revisar alguns dels veritables pinacles de la dissecció de l'esfondrament d'una parella a joies com Dos en la carretera (Two for the road, 1967, Stanley Donen), Kramer contra Kramer (Kramer VS Kramer, 1979, Robert Benton) o Blue Valentine (2010, Derek Cianfrance).

Seia davant dels títols de crèdit finals del darrer episodi d'aquesta nissaga que s'ha estès al llarg de quasi mig segle i era conscient que s'havia acabat. Com s'acaben totes les grans coses —els grans reptes, les empreses que escometem, els arcs argumentals vitals que construïm—, el final sempre et deixa un regust amarg, aquell que t'aboca a dues preguntes temibles.

La primera és la necessària "ha valgut la pena?".

I la segona és la ineludible "i ara què?".

I, no havent trobat resposta encara a la segona, m'atanso a la primera esperant que els intents de finiquitar-la em les donin pistes que em calen. Aquí van, doncs, algunes reflexions més o menys ponderades i molt discutibles.

1- L'enealogia de Lucas és, un cop assimilada sencera, més ambiciosa que reeixida.

2- En realitat, podríem dir que són nou pel·lícules francament fluixes.

3- I que ens han explicat nou vegades la mateixa història

4- Per bé que les dues primeres, si més no, tenen el mèrit d'haver canviat moltes coses i maneres de fer cinema.

5- El George Lucas és un molt mal director. Les pitjors pel·lícules de la nissaga han estat en les seves mans.

6-  Mai no he cregut allò que el Lucas sempre ha insistit en voler-nos convèncer sobre que va concebre Star Wars ja inicialment com un seguit de tres trilogies.

7- Les tres trilogies, estratègicament espaiades en el temps, han sabut recollir noves generacions de fans a base d'insistència marquetiniana.

8- Precisament per això, les preferències per unes o altres pel·lícules tenen molt a veure amb la generació a la que pertanys.

9- La primera trilogia era innovadora i trencadora. La segona, si més no, feia l'esforç de buscar vies noves, ampliar l'univers. La tercera és pura nostàlgia.

10- El J.J. Abrams ha demostrat haver perdut tota capacitat de sorprendre. Lluny queda aquell mag sobredimensionat que feia xerrades TED sobre la màgia de la narració.

El cinema és molt més que veure pel·lícules: és, també, compartir les emocions que ens han generat, parlar-ne obertament i confessar-se sense por. Així que l'altre dia vam preguntar als nostres amics tuitaires quina era la pel·lícula amb la que recordaven haver plorat més.

I la participació, a banda de desbordar-nos, ens va donar molt de què parlar, moltes sorpreses i una llarguíssima llista de pel·lícules fantàstiques per plorar desesperadament.

Anem a pams; el primer de tot seria veure quines van ser les més mencionades. I compte perquè hi poden haver sorpreses en el podi!

#1 Bailar en la oscuridad (Dancer in the dark, 2000) - Lars von Trier

Un clàssic de la plorera. Una de les manipulacions cinematogràfiques més intenses i ben ordides. El còctel molotov que en surt de la barreja de la ment retorçada del danès i de la intensa interpretació de la Björk es converteix en pornografia sentimental de primer grau.

Tal com ens deien la Sònia i la DirtyLaw:

Droga dura, de debò que sí.

#2 Salvador (Puig Antich) (2006) - Manuel Huerga

Que el cinema català hagi accedit al podi no pot ser altra cosa que una bona notícia... tot i les circumstàncies, si més no. La injustícia, per descomptat, és un dels grans detonants de la plorera cinèfila, tal com ens revelaven la Martini i la Roser.


Però també la Madu:


I l'Alain:

#3 E.T. l'extraterrestre (E.T., the extra-terrestrial, 1982) - Steven Spielberg

Cal donar-li molts mèrits a l'Spielberg en aquesta categoria de plorera cinèfila perquè han estat diverses les mencions a pel·lícules seves: El color púrpura, La llista de Schindler, Inteligencia Artificial, etc. Però cap li arribava a la sola de la sabata en quant a mencions a aquesta mítica amistat interplanetària amb una particular habilitat per tocar la fibra sensible. Perquè no es tracta només dels aclaparadors 15 minuts finals, no! Que la pel·lícula està plena de moments molt tendres, com el que ens recorda La Peli d'Avui:

Curiosament, és una de les pel·lícules més votades però, en realitat, de les que menys comentaris ha generat. Els qui la votaven ho feien com donant-ho per fet, sense haver d'insistir, sense que calgués convèncer a ningú.

Mencions especials

Hi ha hagut un bon grapat més de pel·lícules que, tot i no accedir al podi final, sí han comptat amb molts vots. Com per exemple les següents:

Els ponts de Madison

Perquè si l'Spielberg ha estat el que més mencions a diferents pel·lícules seves ha acumulat, el Clint Eastwood no li queda lluny. Million Dollar Baby, Gran Torino, etc. Però la més votada de la seva filmografia ha estat, sens dubte, aquesta història d'amor entre ell mateix i la Meryl Streep. Menció especial a una escena concreta, és clar:

Amor (Amour, 2012) - Michael Haneke

Encara està arrapada a les retines de molts espectadors, aquesta història terrible que es va cuinant a foc lent per estriar-te les entranyes en el tram final. Haneke, un altre dels grans manipuladors sentimentals dels nostres temps.

La meva noia (My girl,1991) - Howard Zieff

Homeeee... claaaar... si em poses a dos nens monos, un d'ells filla d'un director de funerària i orfe de mare... i a sobre li poses un anell pel mig... Com vols que no plori?!?!

Cinema d'animació

Per bé que cap pel·lícula d'animació en concret va aconseguir disputar-li el tron a les incontestables guanyadores, totes elles en conjunt sumen un bon grapat de vots que val la pena destacar. Des de Bambi (1942) o Dumbo (1941) de Disney —la més votada—, fins a El gigante de hierro (The iron giant, 1999) de Brad Bird, passant per Up (2009), Toy Story 3 (2010) o Coco (2017) de Pixar, La tumba de las luciérnagas (Hotaru no Haka, 1988) del recenment desaparegut Isao Takahata, o A la recerca de la vall encantada (The land before time, 1988) del Don Bluth i Amblin.

Conclusions

Ens agrada plorar al cinema. Confessem-ho obertament, ara i aquí. Cadascú tindrà les seves raons, però tots confluïm en una sala fosca on algun manipulador de primera és capaç de fer-nos esgotar les existències de mocadors d'un sol ús.

Hi ha que no, per descomptat, hi ha qui pateix massa i no se'n recupera, maleint els ossos de qui ha engiponat aquestes pel·lícules tremendes.

Però tots i totes, sense excepció, reconeixem que aquestes pel·lícules, per bé o per mal, ens han marcat, i han quedat gravades a foc en les nostres retines.

Agraïments

Volem agrair moltíssim la participació de tots i totes. Conversar amb vosaltres i compartir allò que el cinema ens genera és la veritable i fundacional raó de ser d'aquest humil blog.

Una patrulla francesa destinada a un remot confí de l'Afganistan talibà comença a veure com els seus integrants van desapareixent sense deixar rastre. Amb aquest simple detonant, el debutant Cogitore elabora una suggestiva reflexió sobre les fronteres naturals (Orient i Occident) però, encara més, sobre les fronteres màgiques i tènues entre la racionalitat i l'espiritualitat, la ciència i la fe, el sentit comú i la pulsió religiosa en un entorn bèl·lic àrid i deixat anar de la mà de Déu.


El capità Antares Bonassieu no deixa mai cap home, cadàver o vehicle enrere. És per això que la situació, poc a poc, el sobrepassa. Els seus consells sobre l'ús del sentit comú per tornar viu a casa i les seves ordres taxatives i fermes comencen a desballestar-se i trontollar quan els seus pilars racionals no poden explicar el que li succeeix al seu escamot de vigia. Els ulls dels seus soldats no veuen res, però tampoc ho fa la seva tecnologia puntera: ni els aparells d'infraroigs, ni els sensors de moviment, ni les fotografies satel·litals són capaços d'intuir la font del misteri. Quelcom més gran que uns mísers humans armats fins les dents sembla assetjar-los en la foscor de la impenetrable nit afganesa.

La sura de l'Alcorà de la que parteix la idea d'aquesta pel·lícula, de fet, rememora un relat comú a cristians i musulmans en el que uns joves, perseguits per pagans, es refugien en una caverna on Déu els adorm durant centenars d'anys per protegir-los. I que sigui compartit entre ambdues religions ja és quelcom remarcable i que explica a la perfecció la intenció del film de Cogitore.

Amb senzillesa i pols narratiu, Cogitore és capaç de convertir el que en altres situacions seria un slasher en un exercici de reflexió notable al voltant de les creences i la petitesa de l'ésser humà, en un film molt satisfactori per a qui s'hi atansi buscant una aproximació diferent als conflictes bèl·lics i a les parafernàlies militars.

Ja és definitiu, Skynet ha pres el control de la franquícia Terminator, amb una darrera pel·lícula que sembla, veritablement, feta per robots. Formulàica, amb un guió desllorigat i ple d'incongruències i de lazy writing, amb unes seqüències d'acció hipertrofiades i que han desconnectat, d'un cop i per sempre, amb aquelles escenes on l'acció real manava per damunt de l'acció digital. Skynet i els seus obradors mecànics posen punt i final a una nissaga que no tornarà a aixecar el cap doncs la darrera gota d'humanitat que li quedava a la franquícia s'ha dissolt definitivament.


En realitat, si hem de ser honests, la franquícia sencera de Terminator mai ha estat una bona franquícia. La clau potser rau en un factor que es revela prou evident si la comparem amb una altra, pràcticament contemporània seva, com és la nissaga Alien. Si més no en la seva primera etapa, aquella que va des de la seminal Alien (1979) fins a Alien Resurrection (1997), els productors van voler donar carta blanca (o quasi) als quatre directors que van agafar el timó. El Ridley Scott va posar-hi els fonaments amb la més sòlida de totes les parts; el James Cameron, tot i la seva absoluta manca de tacte, va saber-hi injectar adrenalina i un subtext materno-filial que s'acabaria explotant en les següents; David Fincher va escometre la més transcendental de totes, sovint poc apreciada (per bé que fallida, justament, per ingerències de producció); i Jean-Pièrre Jeunet va trobar el seu espai introduint-hi aspectes nous a partir d'un tema candent de l'època com era la clonació. Cadascun d'ells va tenir l'oportunitat, si més no, de deixar-hi empremta, d'imprimir-hi la seva visió, la seva relectura de l'original.


En canvi, a partir del moment en que el James Cameron abandonà el timó de Terminator, els diferents directors encarregats de tirar endavant la franquícia no semblaven altra cosa que mers executors d'ordres superiors. Les sengles relectures de Jonathan Mostow (La rebelión de las máquinas, 2003), McG (Salvation, 2009) o Génesis (Alan Taylor, 2015) no eren, en realitat, tal cosa. Més que relectures eren un estirar el xiclet aprofitant el generós marge creatiu que sempre comporta el tenir una màquina del temps a la trama. En aquesta darrera Destino oscuro, el Tim Miller tampoc no s'ha pogut desfer de l'encotillament de la producció i de l'encàrrec, i ha acabat acusant Cameron de no deixar-lo dirigir a la seva manera.

Cameron segueix creient que sap el que els fans volen. I cada volta està més lluny de la realitat. Allò que va fer memorable l'arrencada de la franquícia no eren les baralles acrobàtiques inacabables, sinó un regust per l'acció més clàssica, més orgànica, més tangible. Els trucs tecnològics que ens van impressionar amb el T-1000 a Terminator 2 eren llaminers i fascinants, però el que feia gran aquella seqüela era, justament, el contrari: un helicòpter volant a ras de terra, un camió saltant des d'un pont, un cos a cos rocós filmat amb plans més llargs que no pas curts.


Sembla mentida, a més, que el guió d'aquest punt i final vingui signat per tres (tres!) guionistes, farcit com està d'irregularitats i de manca d'originalitat. Hi ha, de fet, quasi tants buits i escenes mal rematades com auto-referències a pel·lícules anteriors de la nissaga. A més, Cameron segueix insistint en fer-se el feminista de la manera equivocada (ell es pensa que convertir la teva heroïna en mare-coratge de ressonàncies messiàniques, digues-li Ripley, digues-li Sarah Connor, és feminisme del bo; i sempre oblida que per molt que facis fort i empoderat a un personatge femení, si al final ha de venir el mascle paternal —un Terminator qualsevol, un Kyle Reese qualsevol— a salvar-la tot se'n va en orris), i segueix pretenent que tot el cinema que fa és revolucionari (i no, cap de les seves pel·lícules no va revolucionar res).

El que molt probablement sigui el final d'una nissaga que ha fet de frontissa entre dos segles no s'acaba amb una explosió sinó amb un discret gemec, una ranera tímida, un xiuxiueig inaudible i intranscendent que ja no té valor per dir allò de "I'll be back".

Hi ha un acudit maleït i extremadament famós en el sector dels monologuistes nord-americans on una família entra en un despatx d'un agent de talents i li representen el seu show, consistent en acumular depravacions exagerades i escatològiques entre ells (sexe entre família, defecacions, bestialisme, etc.) per acabar saludant i, preguntats per l'agent sobre el títol del show ells responen alhora: "Els aristòcrates!". És un acudit famós perquè tothom el coneix. De fet, el públic el demana pel seu títol. Tothom sap com comença i com s'acaba i la gràcia està, precisament, en veure com el comediant de torn improvisa escatologies diverses in crescendo al bell mig de l'acudit.

Exactament això és el que fa Liberté de l'Albert Serra. La pel·lícula arrenca amb una vesprada a un bosc a mig camí entre la França i l'Alemanya del segle XVIII. Uns palanquins reposen sobre matolls i entre arbredes cruixents, mentre uns nobles fugits de la cort de Lluís XVI i del seu puritanisme repressiu previ a la Revolució Francesa s'amaguen i busquen donar sortida a les seves pulsions més llibertines. I la pel·lícula acaba amb el sol llevant-se, amb uns personatges exhausts que es fonen en l'arbreda, desapareixen.


Al mig, Serra desproveeix, molt astutament, de qualsevol trama el seu film, que deambula pel bosc cercant els encontres sexuals de tot tipus als que els llibertins s'abandonen. Talment com fan els mateixos personatges, l'espectador busca el seu racó per mirar, per delectar-se o sentir-se ofès per unes escenes ben explícites que inclouen una amplíssima varietat d'actes festius, de cunnilingus, besos negres, masturbacions, sadomasoquisme i similars. Cruising d'alta volada, en diríem, amb uns ducs, marquesos i valets entregats a la causa, a explorar el desig (forjant-lo, primer, en la fantasia narrada i després fent-lo realitat). Al cor d'aquest film, entre els parèntesis que obren i tanquen el film, no hi ha res del cinema convencional, de les estructures narratives que han articulat la gran majoria del cinema estrenat en sales, sinó que hi trobem quelcom molt més proper al cinema entès com ho feien els pioners a principis de segle: art. Que sigui narratiu o no és secundari, mai principal. I Serra, com a l'acudit dels aristòcrates, s'empesca un viatge desbocat per les entranyes del desig més primitiu, convertint a nobles en pobres animalons necessitats de sadollar les seves sets lascives.


Hi ha ecos de Sade, Spinoza i de ves a saber qui més, que el cinema de l'Albert Serra, indubtablement, està ancorat en puntals intel·lectuals de primer ordre. I el de Banyoles "abandona" —literalment, segons les seves paraules—, a un grapat d'actors majorment amateurs a rodar escenes en les que no els dóna cap indicació precisa. I allà els deixa, amb un personatge sota la pell i la necessitat de donar-li vida, calgui el que calgui.

I l'espectador no té més remei que deixar-se portar, recórrer el bosc il·luminat amb una delicada fredor que allunya qualsevol sospita de pornografia o de mecanisme masturbatori, obligat a mirar, a ser un voyeur malgré lui. L'Albert Serra no només abandona els seus actors, sinó també el seu públic, a donar-se vida a sí mateix, a enfrontar-se a quelcom políticament incorrecte, visualment provocador, que t'interpel·la intel·lectualment. L'efecte és devastador. Hi ha espectadors que fugen. Altres romanen inquiets a les cadires. Alguns, imagino, s'exciten. Però tots han estat engolits pel "bosc demoníac" que acull les bèsties més depravades per recordar-nos que, en realitat, tots som iguals davant el desig.

Un vell agricultor s'està morint, però ho fa amb un somriure als llavis, tot mirant els camps de blat sacsejats pel vent, les pereres formoses i la seva família (sobretot els infants) que heretaran la terra que ell ha treballat intensament durant els seus 75 anys de vida. El cicle de la vida (i de la mort) continuarà després d'ell, però no de la mateixa manera. És temps de canvis, a la Unió Soviètica, on Stalin ha exigit als vells kuláks (agricultors terratinents rics) que col·lectivitzin definitivament les seves terres i les comparteixin amb la resta dels agricultors. És un moment de canvi, sobretot, de mentalitats. Els kuláks han de cedir els seus privilegis, els vells agricultors pobres han d'acceptar l'arribada del progrés, de les màquines, i els joves... ah!, els joves volen completar la revolució.


I així, com qui no vol la cosa, el cicle de la vida, aparentment impertorbable, és trasbalsat per la història. Cal un encaix. I aquest encaix és el que mostra aquesta bellíssima Zemlya del Dovzenjo, pel·lícula poètica, totalment aliena al Mode de Representació Institucional imposat per la indústria cinematogràfica nord-americana que es val de tots els recursos del cinema rus portats a la seva quinta essència, amb insercions de plans al·legòrics, insistència en els retrats en primer pla per encaixar totes les peces de la trama.


Per bé que l'obra, inicialment, pot semblar una pel·lícula de Partit, propagandística, Dovzhenko fou prou hàbil per reconvertir-la en quelcom molt més gran, molt més ambigu i menys genúflex amb les exigències stalinistes. Així, la seva recepció va ser molt dividida, i tant hi havia qui pensava que era pura demagògica socialista com qui creia que havia vist una heretgia antisoviètica. La veritat és que Dovzhenko estava molt més interessat en explicar que el cicle de la vida i de la mort estan molt per damunt de la història, i que, ens hi posem com ens hi posem, el flux no s'atura i la terra ens engoleix a tots i a totes.


Farcida d'imatges poderosíssimes (i de munions i concatenacions d'imatges igualment belles), Zemlya és un dels millors i més lloats exemples del cinema rus mut del primer terç de segle, allà on les normes cinematogràfiques eren diferents i no estaven lligades a un llenguatge prefixat sinó que, justament, explorava les seves possibilitats a cada escena, a cada pla.

Un piròman surt de la presó i torna al seu poble, on, més enllà de les burles d'alguns, tothom intenta acollir-lo fent veure que no ha passat res, que no recorden el mal que va fer. La seva mare, per descomptat, la primera; la Benedicta ha patit molt l'absència del seu fill. Però també la nova veterinària de la zona que, desconeixent el seu passat, veu en l'Amador una ànima assossegada i tranquil·la. Fins i tot el seu veí, l'Inazio, que amb uns amics està refent algunes velles cases de camp per habilitar-les per al turisme i així "viure de rendes". Amador es reintegra en la rutina quotidiana de la vida rural.

La vida transcorre serena i pausada per entre les arbredes i boscos frondosos de la Galícia més enigmàtica i verge. La pau només és trencada per la tala dels majestuosos arbres a mans d'excavadores inhumanes, bulldozers implacables que tomben arbres gegantins i els escruixen sota les seves tones de metall inevitable (en una escena de bellesa molt dolorosa). I pel foc, és clar. Un altre cop el foc. No sabem si ha estat Amador, reincident, o si ha estat un altre. Els afectats volen creure que ha estat ell, necessiten algú a qui culpar. "Els que fan patir és perquè pateixen ells", li deia la Benedicta, poques escenes abans. Deu ser això.


Però no som tots uns piròmans, a la nostra manera? No estem contribuint, tots i cadascun de nosaltres, a destruir el món? Però ja se sap que el geperut no es veu la gepa pròpia, però sí la dels demés.

Entremig, les arrugues de la Benedictina es confonen amb les escorces dels arbres mil·lenaris. Ambdós estan destinats a extingir-se aviat. D'aquest estil de vida rural només quedaran els simulacres que les masies turístiques puguin oferir. No quedaran arbres, ni pastures, ni cuines amb cremadors a fusta, d'aquelles que has de manipular amb un pal de ferro per evitar cremar-te. Oliver Laxe filma aquestes últimes raneres agòniques en tot allò que posa entre els dos parèntesis quasi-documentals que arrenquen i clouen aquest film: la rutina rural entre una tala salvatge de boscos i un incendi assolador, filmat amb una proximitat esfereïdora. Potser la vida (o allò que queda d'ella) és el que succeeix entre destrucció i destrucció.

Fascinant pel·lícula documental plena d'arestes i facetes al voltant d'un japonès, l'Akio Sakurai, que després de veure un DVD d'un mític concert dels Led Zeppelin quan era un adolescent, queda absolutament fascinat amb la figura del Jimmy Page i decideix dedicar tota la seva vida a emular-lo, a imitar-lo, a convertir-se en ell.

L'Akio, però, abraçant la passió nipona pel detall i per la recreació mil·limètrica (pensem en els bonsais, en la papiroflèxia, en la porcellana o, simplement, en la seva cuina) —hi ha una paraula japonesa que en fa referència: shokunin, el mestre obsessionat amb la perfecció— no pretén imitar-lo superficialment; vol convertir-s'hi, ser-ne indistingible.


Per fer-ho, no només aprèn a tocar la guitarra i s'estudia al mil·límètricament els complicats solos d'en Page (en totes les seves versions: la d'estudi que va quedar gravada al disc, la del concert que van fer a Londres, la de la segona nit de concerts a Nova York, etc.) sinó que també li copia els vestits (contractant a una experta sastressa), les guitarres (contractant a diversos especialistes, entre ells un fabricant de pastilles de guitarra) i els amplificadors (contractant, també, a un expert que li crea els amplis idonis per emular cada tema, cada concert). La seva obsessió és absoluta. No li val amb una mera aproximació. Tot ha de ser igual. I ho ha de ser, perquè l'Akio veu en la reverenciada figura del guitarrista britànic quelcom que cal honorar. I això no es pot fer de qualsevol manera.

Per descomptat, l'Akio també necessita una banda. I trobar-ne una els membres de la qual estiguin disposats al compromís absolut amb la mímesi de cada detall que pretén l'Akio no és cosa fàcil. L'Akio demana que on el cantant ha de fer un "yeah" faci un "yeah", i no un "ah", que on el baixista ha de posar-hi 10 notes n'hi en posi 10 i no una de més o de menys, que el so del teclat sigui clavat, idèntic, i no una succedània imitació.


El periple de l'Akio fascina a cada pas perquè descobrim, primer de tot, que el món està ple de bojos, que tots ho som, però que estem sols en la nostra bogeria, que ningú la comparteix del tot. Ens fascina perquè la seva devoció és absoluta i sense esquerdes, perquè tot és secundari en la vida de l'Akio. Però també perquè no defalleix ni deixa de perfeccionar el seu art imitador: "Cada cop tinc la sensació que m'allunyo més de l'autèntic Jimmy Page".

Tot i que amb alguns alts i baixos en la seva narració, el documental encerta a enfocar aquest home singular des de moltes perspectives diferents, tant la de l'obsessió com la de l'aspecte antropològic, passant per la visió dels qui no comparteixen la seva fal·lera. Encerta, igualment, a trobar un magnífic i difícil equilibri entre la reverència per l'Akio i la distància que ens permet, en alguns casos, riure obertament de les seves pulsions més extremes, del seu candor i de la seva innocència en un món que es regeix per altres codis molt diferents als seus.

Fugint completament de l'estructura habitual dels documentals musicals, Mr. Jimmy explora terrenys poc transitats al voltant d'un personatge tan mític com aquell a qui intenta imitar.

La figura del Leonard Cohen és poderosa, magnètica, irresistible. Tant que fins i tot en un documental en el que, en teoria, ha de compartir metratge amb algú altre, el director és incapaç de refrenar aquesta atracció imparable i hi centra la major part de l'atenció.

Ella és la Marianne Ihlen, parella d'un jove Cohen quan encara era només escriptor i ni es plantejava cantar i pujar a escenaris. A la fascinant illa grega d'Hydra, es van conèixer i es van enamorar. Ella fou musa de molts dels seus texts i, fins i tot, de la després popular 'So long, Marianne' que el Cohen li escrigué en trencar la relació. La Marianne apareix com una dona absolutament devota de l'artista a qui fa de musa, entregada i absorta, quasi segrestada per la figura del canadenc. Però també quan la relació s'acaba la Marianne segueix adorant el seu antic amant.

Escrivia la poetessa Safo:

Escolliré per sempre més la teva
absència, donzella,
perquè el que de veritat estim
no és el teu cos,
ni el record del teu cos
tan bell sota la lluna;
el que de veritat estim
és l'empremta que has deixat
sobre l'arena.

I la Marianne segueix estimant, si més no, la petjada de l'artista creador, aquell que la va utilitzar maldestrament, però que la va fer sentir-se única i especial. Ell l'abandonà gradualment, la bescanvià —ja en el seu trànsit a l'estrellat— per centenars d'altres dones sense nom. Ell, diu, també la va seguir estimant per sempre; però la seva sinceritat sembla menys intensa que la d'ella.


I el documental del Broomfield, lamentablement, prefereix ser la fan desbocada que segueix el Cohen quan abandona la Marianne per comptes de quedar-se amb la musa i esbrinar què li passa a un ésser com ella quan aquell per a qui es desvivia desapareix. I nosaltres, com a espectadors, també ens deixem portar, inconscientment; però un racó del nostre cervell/cor roman amb ella, volem saber-ne més.

El film, en tot cas, ens encisa prou com per no poder exigir-ho en excés, i quan al final l'acció torna dramàticament sobre la Marianne, a tocar de la mort, escoltant un missatge del Leonard recordant-li que no l'ha oblidada, ni a ella ni a la seva bellesa, l'espectador sent com si es fes justícia, una mena de "ja tocava", una sort de tancament d'un cercle que mai no s'hauria d'haver allunyat tant del seu veritable centre gravitacional: la Marianne. La platea de l'In-Edit 2019, eixugant-se les llàgrimes sobre els títols de crèdit, en deixen constància.

En ple segle XXI, arreu del món comencen a aparèixer de dins del mar viatgers temporals provinents d'èpoques passades. A Noruega també, i els que hi apareixen són víkings. Aquesta és la premissa de Beforeigners, un procedimental policial que transcorre sobre un rerefons de ciència ficció llaminer i amb moltes possibilitats.


Sap greu, però, que la insistència en vestir aquesta sèrie d'un procedimental de tall clàssic menystingui intensament la seva vessant de ciència ficció. Els casos d'assassinats dels visitants temporals articulen una primera temporada que va apuntant cap a direccions interessants (la integració dels visitants, la xenofòbia temporal dels contemporanis, la barreja de cultures, etc.) però que sembla servir aquests centelleigs sci-fi de manera massa escadussera i, fins i tot, reprimida. La sèrie sembla més interessada en servir capítols intranscendents que no pas veritablement transcendents, i això, amb un material com aquest entre mans, podria entendre's com a pecat capital.


Amb tot, els personatges, poc a poc, van quallant, el guió no sembla tenir por d'embolicar-se i de ser mínimament exigent amb l'espectador, i —un cop més— els flaixos intermitents de qüestions temàtiques de pes van convertint-la en un producte interessant que, per bé que no és capaç de tancar la temporada amb suficient ganxo com per generar expectatives de cara a una segona, sí ha deixat un bon entramat de temes que, en mans més atrevides pot acabar gestant una de les més interessants propostes televisives dels propers anys.