"No fa res, només vol jugar!". Això és el que ens imaginem que devia dir la Tippi Hedren quan li arribaven convidats a casa. I això ho feia mentre el seu lleó Neil s'abraonava sobre els nouvinguts.
Alguns us vau quedar molt estorats quan l'altre dia, presentant-vos les mascotes d'alguns actors i actrius de Hollywood us topàreu amb una foto molt especial de la Tippi Hedren i del Neil. "No pot ser veritat", pensaren alguns desconfiats. "És Photoshop", cridaren els més geeks. Doncs ni una cosa ni l'altre. Anem a pams.

L'any 1970, la Tippi Hedren va anar a l'Àfrica a rodar una pel·lícula. Durant el rodatge la van convidar a visitar una casa que estava presa per lleons i els seus cadells i va ser allà on va fer el primer contacte amb aquests animals. Tan impactada va quedar de l'experiència que, junt amb el seu marit, va decidir de rodar una pel·lícula per acostar tan bell animal al públic. La pel·lícula en qüestió fou un autèntic fracàs, però va canviar la vida de la Hedren.
I la hi va canviar perquè en voler-la rodar va explicar a un expert en lleons de Hollywood que necessitaven per a la pel·lícula 50 lleons salvatges i l'home els va contestar que això era impossible, que no pots barrejar lleons i humans de sobte, que has de fer una integració gradual si no vols que allò acabi sent un festí.
La Hedren, a la que mai li han faltat agalles, va decidir posar-se mans a l'obra i va començar a demanar que li portessin cadells de lleó a la seva casa de Califòrnia, on vivia amb el seu marit Noel i els seus fills (entre ells la Melanie Griffith). Un dels que s'hi va quedar més temps for el Neil, primer cadell i després ja adult, que corria per casa com si d'una petita jungla es tractés, jugant amb els nens i intentant integrar-se en la vida dels humans.
No sabem que n'opinava el Neil de tot això, si li agradava viure amb "els Hedren" o si hagués preferit tornar a la reserva de la que el van treure, però queden pel record unes imatges francament impressionants que aquí us hem volgut acostar.

El mite La al·legoria de la caverna de Plató és, probablement, un dels més famosos conceptes de la història de la filosofia. Gràcies a ella, Plató va poder exemplificar la relació de l'ésser humà amb el coneixement que té del món, separant la vessant del coneixement que entra pels sentits d'aquell que entra pel raonament.
Però sovint, aquesta al·legoria s'explica malament, de manera reduïda o deformada. Està clar que la filosofia canvia molt en funció de qui te l'explica, així que, qui millor que el gran Orson Welles per fer-ho, narrant-ho al damunt d'una animació il·lustrativa?


Doncs aquí la teniu, per gentil·lesa de la Neus Carbonell, que ens va descobrir una pàgina absolutament fantàstica i plena de possibilitats com és Film and Philosophy.

L'any 1963, la revista LIFE va aconseguir que l'Steve McQueen accedís a que un fotògraf, el John Dominis, visqués uns dies amb ell i la seva (primera) dona, la Neile Adams, a la seva casa de Palm Springs.


'Vaig passar els primers dies molt relaxat', explica Dominis, 'i no els molestava cada cop que entraven a l'habitació, així que es van començar a acostumar a mi'.
Va ser així com Dominis va aconseguir algunes fotos francament impressionants i que sorprenen pel seu frescor i la naturalitat amb la que el mite McQueen apareix abraçant-se a la seva dona, practicant la punteria al mig del desert o ballant a ritme de jazz.

Aquí us en hem recopilat les més espectaculars.

Ja sigui per fer-ho més èpic, més romàntic, més trist o més divertit, si en una escena hi ha pluja el dramatisme augmenta. Hi ha milers de moments en la història del cinema en que plou en una escena, però no n'hi ha tants en els que la pluja juga un paper important, on no és un simple acompanyament sinó que empeny l'escena cap a la categoria de mite.
En aquesta nova secció ens hem proposa reunir-ne les totes. Si se us en acut alguna, dieu-nos-ho i li en farem un post. Aquí teniu totes les escenes de pluja publicades fins ara.

És pluja o són les llàgrimes dels espectadors el que cau en l'escena final d'aquesta autèntica obra mestra del drama romàntic que és Los puentes de Madison (Bridges of Madison County, 1995, Clint Eastwood).
Aquesta que hem escollit, la que té a veure amb la pluja, és l'escena final, així que si no l'has vista, fes el favor de deixar de llegir i córrer a buscar-ne una còpia. I no tornis fins haver-la vista.

La Francesca (Meryl Streep) va amb el seu marit a comprar queviures al poble, sota una pluja densa i persistent. Mentre espera que el seu marit torni veu al Robert (Clint Eastwood), parat sota la pluja, al costat de la seva camioneta, mirant-la. Li està demanant, li està pregant que se'n vagi amb ell. I ella se'l mira. Vol, però no vol (o no pot).


Som tan fans d'aquesta primera part de l'escena (amb una Meryl Streep incommensurable, impossible rodar una escena així sense algú com ella), com de la segona, en la que el marit ja ha tornat, arrenca la camioneta i va a situar-se just al darrera de la del Robert, esperant a que el semàfor es posi verd. Són només uns segons d'escena, però tot passa molt ràpid, i l'espectador pot sentir els pensaments de la Francesca, alhora que els batecs del seu cor que s'accelera i ella estira de la maneta de la porta. És la darrera oportunitat, el destí pica a la porta, el semàfor no trigarà a canviar...



Dues coses ens encanten d'aquesta escena:
1- Al Hitchcock li hagués encantat aquesta escena. És una escena romàntica, però està rodada com si d'una escena de suspense es tractés.
2- Ens fa plorar cada cop que la veiem, fins i tot descontextualitzada, sense veure les dues hores prèvies de pel·lícula. Cada cop ens fem creus de que la Francesca no tingui el coratge de trencar amb les convencions, de pensar amb el cor, de canviar la seva vida.

I la pluja, aquesta pluja inacabable que ho xopa tot, sota la que ens ha agradat, algun cop en la vida, quedar-nos, com perfer el nostre dolor més gran, més intens, com per sentir-nos més vius.

Ja és cap de setmana. I el cap de setmana toca retrobar-se amb els amics, que són un dels pilars de la nostra existència. Els actors i les actrius, no us penseu, també tenen amics. I se'ls estimen tant com nosaltres estimem als nostres. Ara, això sí, algunes de les seves amistats són una mica WTF (que diria el bon amic Sergi Calle).

Justin Timberlake i Ryan Gosling

Jeanne Moreau i Miles Davis

Eddie Murphy, Sidney Poitier, Bill Cosby i Richard Pryor

Peter Sellers i Ravi Shankar

Jane Fonda i Alain Delon (som nosaltres o estan flirtejant?)

Rowan Atkinson i Christian Bale

"Almodóvar vuelve a la comedia". Doncs mira, quasi que no hagués tornat, fos on fos. L'Almodóvar intenta recuperar l'esperit de Mujeres al borde de un ataque de nervios y li surt un episodi dolentot de La hora chanante o de Muchachada Nuí, farcit d'acudits dolents que es veuen venir a la llegua, molt de "polla", "mamada" i "lefa", com per ser modern i desinhibit i un número musical al mig digne del més barroer garito de comiat de solters.

Per acabar-ho d'adobar, l'Almodóvar sembla totalment desinteressat en la pel·lícula. La direcció és pèssima. I quan dic pèssima dic lamentable, descuidada i deixada. Són diverses les escenes en les que es fa molt evident que els actors s'han entortolligat, enrevessat o entrebancat amb les seves línies de text, però l'Almodóvar no hi fa res, prefereix deixar-les allà, tal com estan, trencant el ritme de l'escena (si és que l'escena tenia ritme, que no, que no en tenia ja de bell antuvi).

Però, és clar, és l'Almodóvar, i és un autor, i bla, i ble, i bli. Així que caldrà suposar que tenia alguna intenció. I a un no se li escapa que el vol de Peninsular Airlines que dibuixa la pel·lícula busca ser una mena de retrat de l'Espanya moderna, amb un banquer corrupte per allà al mig i tot. Però és que el símil és tan pobre i tan allunyat que no hi ha per on riure-se'n o per on acompanyar-lo en la suposada crítica.

En definitiva, que Los amantes pasajeros es una castanya absoluta, un desaprofitament constant d'uns actors en altres contexts apreciables (Javier Cámara, Cecilia Roth, Antonio de la Torre, Guillermo Toledo, Blanca Suárez, a banda de cameos de Banderas, Penélope, Paz Vega, Carmen Machi...) i un despropòsit de pel·lícula més a prop de Movie 43 que de Mujeres al borde de un ataque de nervios.

Són humans. Són estrelles de Hollywood, però són humans, tenen vides privades. I tenen mascotes. No sabem si serà veritat allò que diuen de que els "amos" s'assemblen a les seves mascotes (i viceversa), però sí hi ha part de veritat en això, aquestes fotos diuen molt d'ells i d'elles.

Leonardo DiCaprio i el seu gos Django

Tippi Hedren i el seu lleó Neil

Mickey Rourke i el seu gos Loki

Audrey Hepburn i el seu cérvol Pippin (al gos no el coneixem)

Steve McQueen i el seu gat, de nom desconegut

I ara, deixeu-nos preguntar-vos. Li heu posat mai a alguna de les vostres mascotes un nom relacionat amb el cinema? ;-) Au, va, confesseu.

Des de la seva 7ena edició, l'any 1935, els premis Oscar de l'Acadèmia del cinema nord-americana introduïren el guardó a la millor cançó original dins d'una pel·lícula. La famosa The continental, cantada pel Fred Astaire a La alegre divorciada (The gay divorcee, 1934. Mark Sandrich) va ser l'afortunaa aquella nit.
I des de llavors, 76 cançons més (comptant l'Skyfall de l'Adele d'enguany) han aconseguit aquest premi.

Avui us acostem una llista de reproducció de Spotify amb totes les guardonades per tal de que podeu revisar la història del cinema des del punt de vista musical.
A més, com que la ordenació és cronològicament inversa, podreu fer el curiós exercici del viatge en el temps musical, tornant enrere i descobrint com canvien les modes musicals i el cinema a mesura que tirem enrere i ens endinsem en el segle XX.
Només li falta, val a dir-ho, la darrera guanyadora, l'Skyfall de l'Adele (que encara no ha cedit els drets per posar el tema a Spotify), però imaginem que com que està tant sentida tampoc no es trobarà a faltar.

Gaudiu doncs d'aquest repàs musical de la història del cinema. I, ja de pas, podeu triar la vostra favorita.

Molt esperançats ens hem quedat després de veure els primers capítols d'aquesta nova sèrie produïda, entre d'altres, pel David Fincher i protagonitzada per un enorme Kevin Spacey, acompanyat de la Rooney Mara i de la Robin Wright-Penn.
La trama, de caire polític, gira entorn a l'intent d'ascendir al poder d'un polític de despatx, el Francis Underwood, carregant-se a qui faci falta en el seu camí. És, per dir-ho això, el revers tenebrós de El ala oeste de la Casa Blanca (on allà el joc democràtic s'enaltia i glorificava, aquí s'envileix i es desmitifica).

La sèrie beu d'una novel·la que, ja a l'any 1990, va ser adaptada per la BBC i, la veritat, ens ha agradat molt aquest còctel d'intrigues polítiques explicades des de la perspectiva del malvat, del polític sense escrúpols que, a més, té la fatxenderia de parlar directament a la càmera per dir allò que no podria dir en veu alta, per descobrir-nos les seves (males) intencions, les seves rancúnies, els seus odis.

El Kevin Spacey s'hi recrea. Sap que té un caramel entre mans i no vol deixar l'ocasió d'emportar-se algun Emmy i, tot i que sempre intenta impostar personatges portant-los a l'extrem, és innegable que el seu magnetisme és un dels grans valors d'aquesta sèrie.
Però tampoc no val a oblidar uns guions molt sòlids (no són del Sorkin, però saben agafar-ne ingredients importants) en els que els diferents representants de la democràcia nord-americana (senadors, president, presidenciables, assessors, periodistes, etc.) busquen sempre sortir-se amb la seva amb una gestió dels escrúpols, diguem-ho així, poc rigorosa.
I, per descomptat, cal esmentar -i apreciar- el reguitzell de directors contrastats, molts provinents del cinema, com el propi David Fincher (que dirigeix els dos primers), el Joel Schumacher (Un día de furia, Línea mortal, Jóvenes ocultos) o el James Foley (Glengarry Glen Ross)

De moment s'ha emès una primera temporada de 13 capítols i ja se n'està preparant una segona. Així que no ens queda més que recomanar-vos que li doneu un cop d'ull a aquesta House of cards, una de les sèries actuals que més bon regust de boca ens estan deixant.

Aquí teniu el tràiler del primer capítol, dirigit pel propi David Fincher amb el seu habitual estil perfeccionista i curós. Ja ens direu què us ha semblat.

Vam començar a veure Utopia encuriosits per diferents factors. El primer de tots, el tractar-se d'una sèrie britànica que, mira, no sé per què, sembla com que suposa una certa garantia. També per haver sentit a molta gent recomanar-nos-la, altres parlant de que era una barreja de Black Mirror i Misfits, altres dient que era el millor que havien vist a la TV en molt de temps.

Doncs la decepció ha estat francament majúscula. Tot i que el punt de partida i alguns elements ens hi fan posar còmodes i delerosos -una trama rocambolesca, amb intrigues i secrets diversos, personatges estranys i extrems, conspiracions polítiques, etc.- la realitat és que els guions són extremadament fluixos, tous, sense garra, sense tensió dramàtica.
Els personatges protagonistes no t'acaben mai d'arribar al cor. Són les víctimes d'una organització secreta que domina el món a tots els nivells i són perseguits despietadament, però se'ns en fot una mica el que els passi, de tan pobrament definits com estan.

Això sí, en la fotografia s'hi han deixat els quartos. Planols panoràmics, molt oberts, amb els colors hiper-saturats li donen a Utopia una imatge molt llaminera que convida a enganxar-s'hi. Però no hi ha res més, pur fum.
Ja li pots afegir a dos pesos pesants de l'actuació com el Stephen Rea i el mític Edward Fox, que si els guions no aguanten la funció no hi ha res a fer.

I és una llàstima, perquè si algú t'explica tots els ingredients de Utopia sens dubte et venen ganes de veure-la, ja sigui per un motiu o per un altre. Però la guionització maldestra escampa les esperances i tan sols deixa el conformisme de saber que són tan sols sis capítols i que, per dir-ho així, s'acabarà ràpid.

La nostra amiga Neus Carbonell ens descobreix una petita delícia. Busqueu-vos, si us plau, el temps per gaudir de cada minut d'aquesta "taula rodona" organitzada per The Hollywood Reporter, en la que hi participen 7 fantàstiques actrius: Anne Hathaway, Helen Hunt, Noemí Watts, Sally Field, Marion Cotillard, Rachel Weisz i Amy Adams.
L'ambient que els entrevistadors aconsegueixen és tan íntim que les preguntes flueixen naturalment i totes les actrius es mostren molt obertes, sinceres i naturals, tal com mai arribem a veure-les.
Es revelen secrets, petites fixacions, els motius pels quals s'han convertit en actrius (descobrint que, de fet, algunes de les presents han inspirat a les altres) i, en definitiva, es revelen com les persones sensibles que són.
Imperdible document, delicada xerrada al voltant d'unes actrius delicioses.

Ei, que són humans, que són personetes, els actors i actrius. I que tenen amics, amics de debò, amb els que queden, se'n van de festa i, en definitiva, comparteixen moments íntims i personals. Però hi ha algunes amistats... amistats WTF en diríem (terme encunyat pel bon amic Sergi Calle). Ja n'hem publicat unes quantes, aquí en teniu una nova edició.

Vincent Price, Joseph Schildkraut i Boris Karloff

Robert Downey, Jr., Hugh Joackman i Sting

Roger Moore i una cabra

Eartha Kidd i Marylin Monroe

Elvis Presley i Sophia Loren

Ja sigui per fer-ho més èpic, més romàntic, més trist o més divertit, si en una escena hi ha pluja el dramatisme augmenta. Hi ha milers de moments en la història del cinema en que plou en una escena, però no n'hi ha tants en els que la pluja juga un paper important, on no és un simple acompanyament sinó que empeny l'escena cap a la categoria de mite.
En aquesta nova secció ens hem proposa reunir-ne les totes. Si se us en acut alguna, dieu-nos-ho i li en farem un post. Aquí teniu totes les escenes de pluja publicades fins ara.



Podríem, per descomptat, haver començat per la més mítica de les escenes sota la pluja, la del Gene Kelly a Cantando bajo la lluvia. Però hem preferit, en un dia plujós com el d'avui, un context una mica menys entusiasta i, d'altra banda més místic.
Us sona allò de "I've seen things you people wouldn't believe"? Doncs això, Blade Runner (1982, Ridley Scott), una de les escenes on la pluja li dona un caràcter més místic i filosòfic a una de les escenes clau de la ciència-ficció moderna (o ja és clàssica?). Gaudiu-la, cada moment és preciós i cal degustar-lo, doncs, com bé sabeu tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes sota la pluja.



Aquest post forma part d'una sèrie que anirà apareixent en el blog sobre escenes mítiques sota la pluja. Si se te n'acut alguna, escriu-nos-ho en els comentaris i li en farem un post.

Ens ha encantat descobrir aquesta entrevista al gran Martin Scorsese (a través del blog Sales On Films) de la època on tot just acabava d'enllestir Infiltrados (The departed, 2006) i a on cobreix una sèrie de temes gens habituals en les seves entrevistes com:

- La seva educació audiovisual (confessa haver-se educat no amb llibres sinó amb pel·lícules i televisió).

- L'educació audiovisual dels nens i la necessitat de que, de ben petits, siguin ensenyats a "entendre" les imatges per poder-se'n fer un criteri.

- La violència en les seves pel·lícules (i, a diferència del Tarantino, ell no s'enfada, sinó que ho argumenta).

Imperdible cada segon, aquesta entrevista ens mostra un Scorsese que vol donar l'oportuitat als nens d'avui en dia de convertir-se en alguna cosa més que espectadors passius de les pel·lícules.

Ens han fet somriure -aquell somriure friki- aquests dissenys per samarretes del dissenyador BazNet en les que barreja la pantalla del videojoc Donkey Kong amb mites del cinema modern com Indiana Jones o Alien.
Escolliu la vostra favorita (i compreu-li si us agrada molt). Quina us agrada més?

En busca del arca perdida

El caballero oscuro: la leyenda renace

El imperio contraataca

Aliens, el regreso

En busca del arca perdida

Prometheus

Un dels grans plaers d'escriure en un blog és el fet de, en el procés de documentar-te per escriure, descobrir, aprendre i conèixer coses que, sense aquesta excusa, mai no haguessin arribat a tu. És el cas que ens ocupa avui, en descobrir, tot buscant relacions entre Edward Hopper i el cinema, que s'acaba de rodar una pel·lícula que utilitza, directament, 13 quadres de Hopper per explicar la història d'una dona que fuig d'una realitat que no li agrada.
Es tracta de Shirley - Visions of reality, del director austríac Gustav Deutsch.
Presentada a la Berlinale d'enguany, si més no l'aspecte visual de la pel·lícula és absolutament captivador.

Aquest forma part d'una sèrie de posts sobre la relació entre Edward Hopper i el cinema i la seva mútua influència bidireccional. Aquest n'és el tercer de la sèrie.
El primer va estar dedicat a les pintures de Hopper que presentaven sales de cinema. El segon als homenatges més directes que el cinema ha fet als quadres de Hopper.

Ens ha encantat trobar aquesta magnífica combinació de talent condensats en 5 minuts.
El David Bowie embarca a la gran Tilda Swinton per fer el paper de la seva dona en aquest magnífic videoclip del seu darrer treball.



La direcció corre a càrrec de la interessantíssima Floria Sigismondi, una de les artistes visuals més encisadores dels darrers anys. La fotògrafa i directora de videoclips ens ha regalat algunes joies de l'audiovisual modern, com el 4 Ton Mantis de l'Amon Tobin.



Però també el Blue Orchid dels White Stripes.



En el cinema la seva participació és més escadussera, però el que ens ha donat fins ara ens fa albergar esperances de que s'hi dediqui amb més assiduïtat. Va ser convidada, per exemple, a participar en un dels curts de només 42 segons de durada que formaven la pel·lícula One Dream Rush (en la que també hi van participar Takeshi Kitano, David Lynch, el mític Kenneth Anger i molts d'altres).
I l'any 2010 va dirigir el seu primer llargmetratge, The Runaways, amb la Kristen Stewart i la Dakota Fanning, explicant el biopic d'un grup de punk rock íntegrament femení, The Runaways.