Hannah Gadsby: Douglas (2020)

Mrs. America (2020) - Dahvi Waller (creadora)

Little fires everywhere (2020) - Liz Tigelaar (creadora)

A pesar que és lamentable que una actriu com la Reese Witherspoon hagi de buscar-se ella mateixa la vida en el món de l'audiovisual, l'esforç que aquesta trista realitat li ha obligat a fer ens està donant algunes de les peces més interessants del cinema i de la televisió contemporània: Perdida (Gone girl, 2014), Alma salvaje (Wild, 2014), Big little lies (2017).

Calen dones creant, perquè si no, la visió del món que l'audiovisual ens dóna és, necessàriament, esbiaixada. Com ella mateixa reclamava tot acceptant un premi, ja n'hi ha prou de personatges femenins que en algun moment de la pel·lícula sempre criden allò de "i ara què farem?!?!", terroritzades i esperant que al protagonista mascle se li acudeixi alguna brillant idea que salvi la situació.


I calen dones creant perquè, si no, ningú no explicaria segons quines històries. Com aquesta de Little fires everywhere, una valenta minisèrie que no té por de mullar-se fins al coll al respecte de la maternitat. No és aquesta maternitat, però, la vista per la masculinitat, aquella que és restrictiva i inevitable, indiscutiblement lligada a la dona com a aparent única meta en la vida.

L'adaptació d'un llibre de la Celeste Ng enfronta, literalment, dues mares: d'una banda, l'Elena Richardson (impressionant, com sempre, Reese Witherspoon), mare de quatre, esposa perfecta que ha renunciat a la seva prometedora carrera de periodisme, de família rica i de raça blanca, que té una vida planificada mil·limètricament i de la que no es desvia ni per un instant; i de l'altra, la Mia, artista, mare de la Pearl, amb qui es desplaça cada poc temps d'un lloc un altre per atacar diferents projectes artístics, el seu equipatge és lleuger, no hi ha cap espòs a la vista, sobreviuen amb lo just i són de raça negra.


Explorant l'enorme pes que la maternitat aboca sobre les dones, Little fires everywhere encerta a barrejar la trama de manera enginyosa i a anar atiant un incendi anunciat mentre és capaç de treballar amb conceptes com la culpa, la identitat, el racisme, l'adolescència o l'adopció. Valenta i agosarada, no defuig passejar per les vores, burxar allà on fa mal i, més enllà d'algunes decisions un tant increïbles per part d'alguns personatges, presentar-nos un seguit d'ànimes que busquen el seu lloc en un món massa prefabricat, massa planificat, massa ple d'expectatives i secrets.


I ara, un petit exemple de la diferència que suposa que una sèrie l'hagi escrita un home o una dona. A Little fires everywhere una dona xinesa, immigrant il·legal, ens explica que està enfonsada perquè va abandonar la seva filla petita a la porta de l'estació de bombers més propera. Qualsevol altra sèrie o pel·lícula ho hagués deixat aquí: mala mare abandona al seu fill però se'n penedeix perquè "està mal fet". En canvi, aquí la seva explicació ve rematada amb un flashback de no més de dos minuts en què veiem el patiment inaguantable que mare i filla aguantaven (fam, set, fred) i que va impel·lir a la mare, en veure patir tant a la seva filla, a buscar una solució tan dràstica. No es tracta ja, doncs, d'una mare histèrica i egoista que abandona el seu nadó per adonar-se més endavant de l'error sinó d'una mare abnegada disposada al sacrifici més gran per donar-li una oportunitat a l'infant. Només cal això: un flashback de dos minuts. Bé, també cal tenir ganes d'explicar-ho, sensibilitat.


Un pot gaudir enormement d'aquesta sèrie per la seva temàtica o per la manera atrevida en què la serveix (el guió és de la Liz Tigelaar, guionista de sèries ben conegudes com Once upon a time, Revenge, Bates Motel, Casual o Nashville, i la direcció corre a càrrec de la recentment desapareguda Lynn Shelton, directora de cinema però també de TV, com a The Good Place, GLOW, New Girl, Mad Men), però també pel seu entramat narratiu perfectament lligat, o, en última instància, pel recital interpretatiu sobretot de les dues protagonistes, entestades en deixar-s'hi la pell a cada escena com si fos l'última.

Una altra producció duta a terme majoritàriament per dones en les funcions més destacades (100% de productores, per exemple, però també de guionistes) que no només ens fa sentir altres veus, sinó que ens regala una minisèrie notable al voltant d'un tema massa sovint simplificat quan no, directament, menyspreat.

Ways of seeing (1972) - John Berger (creador)

Quan parlem de les sèries més importants de la història de la TV solem pensar en 'El ala oeste de la Casa blanca', en 'The Wire', en 'Lost'. Aquestes sèries, indubtablement, van ser palanques de canvi importants per a la ficció televisiva. Però la sèrie de la que us volem parlar avui, de fet, no va canviar la TV sinó... el món de l'art.

El John Berger, crític d'art, ja feia un temps que li donava voltes a la seva teoria sobre com l'art s'havia construït sobre uns pilars molt classistes. I va voler donar a conèixer la seva teoria però no escrivint un assaig acadèmic, sinó fent-ho... per TV. Perquè la seva idea, precisament, era trencar el classisme, les separacions entre alta i baixa cultura i, per tant, volia explicar-li a tothom, a la gent, no només als acadèmics. Quin mitjà millor que la TV, doncs.


I en 4 capítols molt intensos i pedagògics, va formular la seva teoria. El seu estil era EXTREMADAMENT pedagògic, a pesar d'estar parlant de coses que la gent tenia per "elevades". Penseu que estem parlant de l'any 1972!!!

Perquè us feu una idea del seu estil, era l'origen de presentadors de l'estil del Ramon Gener del This is art o Òpera en texans, o del Marcel Gorgori del Nit d'arts. Molt pedagògic, trencant barreres, fent-ho tot molt accessible. El John Berger es passeja pels museus més importants, mira els quadres, te'ls fa mirar atentament, et proposa jocs mentals enginyosos per descobrir-te allò que potser sospites però mai has sabut verbalitzar.


No busca convertir-te en un expert en art. No busca millorar el teu gust per la pintura o l'escultura. El que el John Berger pretén és desballestar completament la manera en que ens han dit sempre que s'havia de mirar l'art. Pretén traure'ns qualsevol complex que puguem tenir al respecte de l'experiència de posar-se davant d'un quadre, mostrant-nos que el gust no existeix més enllà de nosaltres mateixos, i que ningú ens ha de dictar si una determinada obra ens ha d'agradar o no.

Els quatre episodis estan disponibles en línia:

EP1: https://youtu.be/0pDE4VX_9Kk
EP2: https://youtu.be/KhtWM8HFv20
EP3: https://youtu.be/Z7wi8jd7aC4
EP4: https://youtu.be/5jTUebm73IY

Un cop emesa la minisèrie, el Berger, amb l'ajut d'altres autors, va acabar transportant el contingut a format de llibre. A casa nostra ho va editar Gustavo Gili.

De debò, si voleu veure un tros de història del món de la Història de l'art recent, heu de veure aquesta minisèrie, perquè encara avui en dia es senten moltes veus que pretenen imposar el seu gust com a canònic, com el "bon gust; encara hi ha molta gent a la que l'art li fa una certa por o respecte; encara hi ha qui creu que hi ha una alta cultura i una baixa cultura.

The last dance (2020) - Jason Hehir (director)

No deixa de ser un fet sorprenent que una sèrie documental d'esports centrada en un equip i un jugador pretèrits sigui la gran revelació serièfila de la temporada. (Hores d'ara, The last dance supera a Ciudadano Kane en les valoracions de Filmaffinity). I el cert és que els deu capítols de que es composa (i que Netflix, a diferència del que és habitual, ha anat alliberant setmanalment, dos capítols per setmana) són capaços, de manera molt visual, de narrar una trajectòria esportiva impecable i, probablement, inigualable: la dels Bulls de Chicago i el Michael Jordan.

Ho fa molt hàbilment, creuant dues línies temporals (la de la darrera temporada de l'equip, enfrontant-se al repte d'aconseguir el seu sisè campionat davant d'un inevitable canvi de cicle, del cansament i de la saturació acumulada, i la dels inicis de l'espectacular i triomfant progressió), i així bascula entre un present difícil i un passat que ens ha d'ajudar a entendre com han arribat i, sobretot, qui són, aquesta gent. Hàbil, força hàbil.


The last dance, a més, compta amb l'avantatge de retratar un moment de la història on la televisió era omnipresent (a la pista, és clar, però també als vestuaris, als autobusos, als hotels de concentració), i en un sector, l'esportiu, on la passió també facilita la gravació i conservació d'imatges. Per dir-ho d'una altra manera, a The last dance no li fa falta en cap moment recórrer a les habituals "reconstruccions dels fets", a gràfiques més o menys enginyoses o a animacions llampants. Tot està gravat.

I, és clar, aquest tros de la història del triomf d'un equip irrepetible ha induït als fans (i a alguns no tan fans) a voler recuperar, amb la nostàlgia com a benzina, un moment mític. L'auge (sense caiguda) d'uns guanyadors.

Hehir, el director (ja molt avesat no només en documentals, sinó en documentals esportius), juga totes les cartes de que disposa i fins i tot en llença alguna més per atiar el foc. La mateixa història es podria haver explicat amb la meitat d'episodis de no ser per les constants trampes narratives que s'empesca (personatges aparentment malvats, situacions crítiques, lesions d'última hora, etc.) i que generen mini-trames intermèdies que ajuden a tirar avall hores de metratge de jugades magnífiques, esmaixades, celebracions, etc.

El documental funciona, i tant que sí.


Ara bé, altra cosa és el producte que aquí se'ns ofereix, que no passa de ser una barreja de nostàlgia esportiva amb una lloa quasi immaculada a l'heroi que sembla l'únic responsable de tot. Ell va estirar de l'equip, ell va desobeir l'entrenador quan calia, ell va fer bullying als seus companys de manera grollera i excessiva, ell va assumir tota la responsabilitat... i ell, és clar —pobret— porta la càrrega d'haver-ho hagut de fer, de veure-s'hi forçat perquè la seva condició de guanyador l'impel·lia. Un altre cop ens l'estan colant: l'heroi nord-americà és un one-man-band (que no una one-woman-band), no és col·lectiu, és individual. És lloat per saltar-se les normes, contradir l'autoritat, abusar dels seus companys amb l'excusa de traure el millor d'ells, fer-se el fatxenda davant les victòries i culpar als demés en les derrotes. És, per dir-ho així, el pitjor dels herois possible.

Queda la incògnita, doncs, de si és possible un altre tipus de lideratge quan es lluita per ser l'elit, per ser l'absolut millor de tots els temps. Potser no. Però les crítiques a aquest model, que n'hi ha en el documental, no són suficients i totes, absolutament totes, acaben en el mateix lloc: era necessari. Era un bully, però era el nostre bully, era el preu a pagar per la glòria, per guanyar (però per guanyar campionats, que tampoc no van guanyar un Nobel, no sé si m'explico), per triomfar, per ser lloats, recordats, per ser mítics i formar part de la història.

Així de febles som, alguns/els humans, éssers fàustics sempre disposats a vendre's al diable per aconseguir allò que creiem que és més important.

Selfie (2017) - Víctor García León

Hi ha una certa tendència a pensar que rodar una pel·lícula basant-se en la improvisació és garantia de realisme, de veritat. Però el cert és que s'aconsegueix tot el contrari quan els actors no estan prou inspirats, el guió no proveeix de guies sobre les que articular-ho, o la direcció no és sòlida (perquè sí, la improvisació necessita de guió i de direcció).

No és suficient, per tant, en deixar a un bon grup d'actors "crear" els seus personatges. No funcionava a Smoking room (2002, J.D. Wallovits, Roger Gual), funciona parcialment a Blue in the face (1995, Wayne Wang, Paul Auster, Harvey Wang) i a la trilogia "before" del Linklater, i només qualla realment bé en comptadíssimes ocasions —ara ens venen al cap The one I love (2014, Charlie McDowell), Blue Valentine (2010, Derek Cianfrance), o algunes (no totes) del Casavettes.

I tampoc funciona a Selfie, un lloable intent que no troba mai el ritme ni el verisme que busca.


I és un intent lloable perquè una sàtira del "pijisme" local sempre és necessària, fer-ho en format de fals documental pot no ser el més enginyós però sembla un bon format per a una idea com aquesta —seguir a un "pijo" de dretes en el seus descens als inferns—, i perquè la intenció del Víctor García León fa pinta que era la de fer un fresc d'una Espanya "que se rompe" encarant dues faccions, els votants del PP i els de Podemos, i esperant traure'n petroli. Però no en surt, de petroli, perquè les eines no són les adequades.

Perquè no tenim cap dubte que el Santiago Alverú té talent, però aquí no és suficient per omplir les escenes, de la mateixa manera que el seu director no sembla voler insistir en repetir preses que, definitivament, són molt imperfectes a molts nivells.


I perquè, a més, el concepte de base és molt bo però el seu desenvolupament és incomplet:
- La insistència en fer-ne una paròdia, ja se sap, pot generar l'efecte contrari: compadir-se d'aquell de qui es mofa.
- La cerca d'una metàfora global entre les dues faccions polítiques necessitava d'un centre gravitacional més neutre, i no un personatge invident que pertany a una de les dues faccions.
- Si es pretenia fer una crítica global, una de les dues faccions està infra-representada.
- Si es pretenia fer una crítica a una de les dues faccions, l'altra està dibuixada amb massa complaença com per fer-ho creïble.
- La trama avança a salts, i el desenllaç és absolutament increïble i completament incoherent amb el que s'ha vist fins al moment.

Així, Selfie no passa de ser una curiositat, un punt de partida interessant, espatllat per una manca de precisió en tots els seus departaments.

Pure (2019) - Aneil Karia i Alicia MacDonald (directors)

La ficció televisiva (com tots els mitjans de massa) té una certa tendència a simplificar, a llimar les arestes de qualsevol malaltia, síndrome o condició, quan no a convertir-les en meres anècdotes o, fins i tot, a usar-les com a disparadors de gags i de comedietes barroeres.

No és el cas —repetim: no és el cas— de Pure, una sèrie britànica de sis capítols (i una sola temporada, de moment) al voltant d'una jove, la Marnie, constantment bombardejada per persistents pensaments obscens que l'assalten en qualsevol moment i que, evidentment, li impedeixen desenvolupar-se amb comoditat en societat. La Marnie s'imagina de tot i amb tothom, tot li suggereix pensaments pertorbadors de caire sexual. I ella intenta dissimular-ho, mentre es pregunta sobre la seva sexualitat i dubta de la seva integritat mental.


Aquest trastorn l'empeny a fugir del seu poble i buscar refugi, solucions i, de pas, a ella mateixa, a Londres. I la sèrie segueix, justament, aquesta fugida endavant de la Marnie, a la recerca d'una cura, d'una estabilitat mental.

Recolzada sobre una protagonista en un estat de gràcia constant (la quasi debutant Charly Clive) i en un to que barreja a la perfecció una certa lleugeresa de comèdia i un rerefons dramàtic, Pure és capaç d'alertar-nos sobre el que significa patir un trastorn mental i entendre als que els pateixen, però també busca fer-nos partícips de la dificultat d'encaixar, de ser un mateix i acceptar-se com a tal, de fer-se un lloc en un espai i no sentir com si fóssim una peça perduda d'un trencaclosques diferent.


Allunyant-se de trames i de trops gastats, sabent injectar alhora respecte i esperança, aquesta adaptació d'un llibre autobiogràfic de la Rose Cartwright funciona perquè és, fonamentalment, respectuosa, tant amb qui pateix qualsevol tipus de trastorn mental com amb l'espectador, creient-lo capaç d'entomar un tema difícil sense escatimar-ne detalls ni convertir-lo en una banalitat televisiva.

Upload (2020) - Greg Daniels (creador)

Les propostes d'Amazon Studios (la productora de continguts propis d'Amazon) han confeccionat, en el seu poc temps de vida, un ventall de ficció seriada prou interessant, sovint orientada a la dramèdia que li ha donat molts rèdits (tant en format curt a l'estil de Transparent, Mozart in the jungle, com en format llarg a l'estil de The marvelous Mrs. Maisel). També ha provat altres gèneres, com el de la ciència ficció, ja sigui de superherois (la magnífica The boys) o de distopies (la fallida The man in the high castle o la semi-antologia Tales from the loop).

Per això un pot atansar-se a Upload amb certes expectatives. Un futur en què la tecnologia permet "pujar" a les persones a un espai virtual paradisíac i luxós sembla una premissa interessant. I ho és, perquè hi ha un esforç enorme a l'hora d'imaginar com podria ser aquest futur no massa llunyà on les marques més poderoses del món d'avui han estat comprades per altres, tot té un preu (fins i tot pensar) i ser feliç depèn, fonamentalment, dels diners de què disposis.


El problema? Que els guionistes han dedicat tot el seu esforç en, justament, imaginar aquest món futur/virtual, i han oblidat posar-se una estona més a treballar les trames i els personatges. Perquè el que li passi al Nathan en el seu periple post mortem o a la Nora (la seva "operadora" en el món real) ens acaba sent igual. Perquè el suposadament interessant whodunit del principi es dilueix, reapareix i torna a desaparèixer intermitentment. Perquè les trames avancen a cop de casualitat. Perquè cap dels secundaris aporta res més que somriures precaris.

Les curiositats del món virtual són, val a dir-ho, MOLT apreciables i enginyoses. El Greg Daniels, creador entre d'altres de les magnífiques The Office (versió EUA) i Parks and recreations hi ha posat molt de talent, aquí. Però els tocs de comèdia no funcionen (potser aquí hi faltava algú amb el talent de l'Steve Carrell o l'Amy Poehler), les trames de misteri encara menys i la sèrie no passa de ser un entreteniment que un es pot empassar perquè els seus capítols no duren més de vint minuts.

Recuerdos del porvenir (Le souvenir d'un avenir, 2001) - Chris Marker

Marker és, per a qui no el conegui, un dels més grans i influents documentalistes de la història. Gran perquè la seva producció és magnífica, tota ella, però també per quan prolífica fou. I influent perquè a ell se li atribueix la invenció de la subjectivitat en el documental, aquella manera d'enfrontar-se a la documentació de fets sense amagar la seva pròpia mirada i la seva pròpia interpretació, fent que aquestes siguin el documental.

Sovint, els seus films giren al voltant de la memòria, del record. I sovint també, es serveix de la fotografia per explicar-ho tot (fins i tot quan volia ficcionar, com a la mítica La jetée). No li calen imatges en moviment; deixa més aviat que les imatges prenguin vida en les mirades dels altres.


I en aquesta Recuerdos del porvenir, justament, Marker es fixa en el treball fotogràfic de la Denise Bellon per explicar el període d'entreguerres a una França desestabilitzada i perduda en la Història. No només posa en valor el treball minuciós de la Bellon, sinó que aprofita per radiografiar els canvis d'aquells anys intensos i estranys, on tot ha canviat però està a punt de canviar de nou, a pitjor.


Amb la seva veu com a únic vehicle narratiu, portant el pensament d'una banda a l'altra però sempre trobant-hi lligams poderosos, Marker teixeix un panòptic des del qual observar les misèries que estan a punt de venir. Perquè d'això tracta aquest bell migmetratge: de quan els records no són més que senyals d'alarma enterbolits per la nostàlgia.


Podeu veure el migmetratge sencer en VOSE aquí:

Ex Libris (2017) - Frederick Wiseman

Fa un lustre, el mateix Wiseman ens va permetre veure com funcionava un museu de renom a National Gallery. Era un documental enorme, directe, gens ampul·lós, molt generós de metratge i d'idees. I ara ens arriba Ex Libris, un plantejament idèntic que, en aquest cas, ens obre les portes d'una biblioteca fascinant com és la New York Public Library.

Wiseman s'escola silenciosament (mai més apropiat comportament) en l'interior d'un mastodont de la cultura, buscant explicar no només com funciona una institució així sinó quina funció té, en realitat, en els nostres temps. Estan caduques, les biblioteques? Com s'adapten al segle XXI, a les noves tecnologies, a l'abundància d'alternatives per accedir a contingut divers? Wiseman ens dóna respostes deixant-nos assistir a conferències, reunions, visites d'escoles, històries personals (però també universals), deixant allà la càmera, com aquell qui no vol la cosa, deixant que capturi una llenca de la vida bibliotecària, dels seus racons, de les seves seus, dels seus treballadors i usuaris.


I és en aquesta no-intervenció de Wiseman que es situa a les antípodes de documentalistes com Jarecki o Herzog. De fet s'allunya, fins i tot, de sí mateix i dels seus inicis (veieu sinó l'estil raicalment diferent de la seva primera obra, l'esgarrifosa Titicut follies). No sabem quina cara té, el Wiseman. No cal. Ell no és el documental. Ell només mira i comparteix la seva mirada amb nosaltres.

És cert, en tot cas, que altres cops li ha funcionat millor, aquest mètode. Sense anar més lluny, allò que va capturar a National Gallery era molt més revelador i fascinant, potser perquè l'aura de l'art és més llampant que la de les lleixes d'una biblioteca, qui sap. Però el cert és que el metratge extens d'Ex Libris sembla contenir escenes sovint massa llargues i menys reveladores del que l'esforç i la paciència semblen merèixer. Wiseman sembla no haver estat de sort i la caça de moments notables en les tres hores del documental és lleugerament escadussera.


Potser el problema rau en que el mateix Wiseman confessa no haver posat un peu en una biblioteca en 45 anys. "Pensava que hi anaves a demanar llibres en préstec —diu en aquesta entrevista. No tenia ni idea de l'enorme varietat d'activitats que s'hi duen a terme." I qualsevol que hi hagi posat els peus en els darrers 45 anys sap que les biblioteques han canviat enormement i que el préstec de llibres és tan sols una de les seves moltes activitats i funcions.

Queda, en tot cas, una visita esplèndida i fascinant per una institució magnífica, una pedagogia de la seva labor i dels esforços d'adaptació a un nou món que sembla voler menystenir el valor de les biblioteques o de qualsevol institució que no hagi nascut amb el nou segle. I tot això de la mà d'un dels més grans documentalistes de la història que als seus 90 anys segueix volent descobrir el món i compartir-ho amb nosaltres.

Nomad: In the Footsteps of Bruce Chatwin (2019) - Werner Herzog

"No, no! Això no va de mi, sinó del Bruce Chatwin!", li diu el Herzog a un dels testimonis als quals entrevista per parlar del seu amic viatger i escriptor. Però sí, sí que va del Herzog, aquest documental. Perquè el Herzog va trobar una ànima bessona, un d'aquells miralls que la vida ens posa al davant alguns cops a la vida, en la figura del Chatwin. I mentre intenta explicar la seva essència exploradora, aventurera i nòmada, Herzog, és clar, s'explica a sí mateix.

El resultat és quasi una pedra Rosetta de la filmografia de l'alemany, on parla obertament d'allò que sempre ha estat present en les seves pel·lícules: l'obsessió per l'ignot, per l'estrany, per allò ancestral, per les veus que s'apaguen, pels pioners, pels bojos i pel paisatge.


Al Bruce Chatwin se l'acusava d'embellir, completar i posar-hi de més en les seves descripcions suposadament verídiques. I Herzog s'hi veu reconegut. Ell també ha estat acusat, en els seus documentals, d'interferir, d'esbiaixar intencionadament. Però el biògraf de Chatwin li dóna l'argument definitiu per a la seva defensa: "El Bruce no explicava mitges veritats, sinó que explicava veritat i mitja." I Herzog somriu cofoi.

Perquè Herzog sempre ha estat a l'extrem oposat de documentalistes enormes i de gran prestigi com Frederick Wiseman, sempre obsessionat en desaparèixer, en fer veure que la càmera ha captat una llenca de vida (veieu, si no, National Gallery o Ex-Libris) mentre que l'alemany sempre hi ha volgut estar present, sortir-hi, narrar-los, posar-los als testimonis paraules a la boca. I és que, si ens hi fixem, les pel·lícules de ficció de Herzog tenen molt de documental, alhora que els seus documentals tenen molt de ficció.


I així, aquesta Nomad: In the footsteps of Bruce Chatwin és un homenatge al seu amic, però també a ell mateix, un intent d'explicar-se parlant d'un altre. Amb aquell estil dislocat, com de picaflors, deixant que la seva dispersió mental interconnecti històries i records variats, Herzog composa un bell documental sobre la necessitat de seguir descobrint un món que se'ns escola entre els dits de les mans, de tan inaprehensible com és, i de tan sedentaris com ens hem tornat.

Zoey's extraordinary playlist (2020) - Austin Winsberg (creador)

Una de les més refrescants entrades en la graella televisiva d'aquest estrany i casolà 2020 ha estat aquesta comèdia musical de nom llarg i temporada curta (12 capítols). La premissa és de bojos: La Zoey descobreix que té el poder d'escoltar els pensaments més íntims de la gent en format de cançons pop. I així, la Zoey escolta a la gent dir una cosa però pensar-ne i cantar-ne una altra.

Les premisses boges corren el risc de quedar-se en l'anècdota, en la curiositat que fa que el públic s'atansi als seus primers capítols per abandonar després. Però no és el cas de Zoey's extraordinary playlist. I no ho és perquè és prou hàbil per:
a) Anar renovant, matisant i pervertint el seu truc inicial.
b) No insistir-hi massa, no omplir el metratge de números musicals.
c) Obrir altres vies de comèdia.
d) I, finalment —i element definitiu que converteix la sèrie en quelcom més que un mer entreteniment—, obrir altres vies dramàtiques.


L'enginy, per tant, no s'atura; i així, la sorpresa inicial es manté, perdura, es conserva força intacta. És veritat que les situacions de conflicte entre els personatges estan basades en clixés, però de quina altra forma es podria fer evolucionar uns personatges que pensen en clau de cançó pop?

I la sèrie, de fet, resulta perquè no pretén altra cosa que entretenir, fer passar l'estona a un espectador que es deixarà emportar per les interrupcions cantades i coreografiades per un repartiment molt dotat. La Jane Levy, protagonista absoluta, esdevé, immediatament, un personatge estimable, i sobre ella recau la totalitat de la càrrega comèdica i dramàtica, per bé que està envoltada d'actors i actrius ben capaços com la Mary Steenburgen, el Peter Gallager o la Lauren Graham.


Però el que ha fet que Zoey's esdevingués una de les sèries del moment ha estat l'habilitat per transitar de la comèdia al drama amb fluidesa, rematant la temporada amb un dotzè capítol inspiradíssim que des de ja mateix es converteix en un dels talla-venes oficials de la televisió recent. Si us hi atanseu, aneu advertits: sense buscar la llàgrima fàcil (com potser sí s'ha fet en altres episodis) els últims 15 minuts són un pla seqüència musical que et desballesta i destrossa per dins.

Algú pot argumentar que aquesta sèrie no és altra cosa que un divertiment curiós. I sí, potser ho és. Però si ho és, és el millor divertiment curiós que hem vist en molt de temps.

Fast film (2003) - Virgil Widrich

Són a penes 13 minuts. Però quins 13 minuts per a qualsevol amant del cinema! La peça d'orfebreria animada amb stop-motion que el Vigil Widrich i el seu equip va confeccionar és una pel·lícula clàssica de Hollywood comprimida en el temps però, sobretot, és un collage absolutament literal d'escenes de centenars de films coneguts per tothom.

El millor, en tot cas, és veure'l primer.



Utilitzant alguns dels trops més habituals del cinema (un home i una dona, una persecució de trens, una batalla aèria, la guarida dels malvats, el petó final, etc.), Widrich escomet una obra monumental en que el treball de tall i confecció darrera la càmera és tan impressionant que veure el making off del curt redobla les lloes que un pot llençar-li.


Efectivament, tall i confecció. Fotograma a fotograma, retall a retall, Widrich i els seus companys munten un edifici cinèfil monumental a base de tallar i enganxar. La feinada s'endevina titànica i complexa a més no poder però, més enllà del mèrit, Fast film traspua valor artístic a cada fotograma.

La intertextualitat, estripant els mil-i-un personatges de les seves pel·lícules originals per encolar-los en aquesta, suggereix patrons, repeticions d'una indústria bastida a cop de trop, de cliché, de producte pre-fabricat. Guy Maddin, anys més tard, empraria un llenguatge similar a The green fog, aquest cop per denunciar la mirada mascle i assetjadora del cinema sobre la dona.


I un, per descomptat, pot visionar Fast film com si fos una mena de Trivial meta-cinèfil, i jugar a endevinar tots els actors, tots els personatges, totes les pel·lícules. Però el curt de Widrich sobreviu en la memòria per la intensitat de les seves poderoses imatges, pel poder de seducció de la seva combinació i pel desbordant enginy que desfila per cada racó.

Un falso despertar (Meshes of the afternoon, 1943) - Maya Deren

Hi ha un cinema que no sembla cinema. És un cinema que sembla poesia, que està molt íntimament lligat a les arts plàstiques i a l'enfocament artístic que els seus autors i autores apliquen en col·locar-se darrera la càmera. És un cinema que ha deixat de banda el Mode de Representació Institucional i s'ha escapolit de la narrativa més convencional per buscar altres vies, altres emocions.

Diversos són els noms propis que han anat forjant, al llarg dels més de 100 anys d'història del cinema, aquests corrents. I un dels que ressona més sovint en les pàgines d'aquesta història alternativa del cinema és el de la Maya Deren.

Nascuda a Kiev al 1917 i escapant amb la seva família dels progroms russos acaba recalant als EUA, on desenvoluparà la seva carrera polifacètica de poetessa, escriptora, ballarina i coreògrafa. L'any 1943, però, decidí afegir a aquestes disciplines, una més: el cinema. I va escometre aquest curt silent de 12 minuts sobre un incident i la percepció subjectiva d'aquest per part de qui l'observa.


Captivador des dels seus primers fotogrames, amb una història recaragolada i onírica, Deren recorre a diversos i enginyosos trucs narratius per fascinar amb cada pla, sempre jugant amb elements molt senzills que, desplaçats, provoquen una ansietat en l'espectador que demana resolució.

Bevent de les premisses del post-surrealisme nord-americà, Deren evoca mil-i-una sensacions en molt pocs minuts, transmetent amb encert i intensitat el món de les percepcions, les angúnies i les inseguretats de les realitats que no es regeixen pels codis narratius habituals, com els somnis. Deren, protagonista també del curt, es mira a sí mateixa, es duplica, es multiplica, en un calidoscopi subjectiu que t'atrapa i t'arrossega.


Nombrada com a influència de molts altres cineastes nord-americans posteriors (Lynch entre ells) i precursora del cinema personalista i dels cinema-poets dels 50, Deren roman com una d'aquelles marques estètiques inesborrables, un nom propi de la història de l'altre cinema. Perquè hi ha un altre cinema. Un que sembla, de fet, molt més que cinema.