La tortuga roja (La tortue rouge, 2016) - Michael Dudok de Wit

Tan bella com vàcua i imprecisa, 'La tortuga roja' s'eleva molt alt en la seva imatge evocadora, però ho fa amb el llast d'un transfons simplista i eteri que no fa justícia a la capacitat seductora del seu cos audiovisual. Dudok de Wit ja havia demostrat en el seu corpus de curtmetratges animats que l'escola europea d'animació tenia a un molt digne representant en la seva pinzellada naturista i les seves històries humanes properes i senzilles.

La fascinació que el seu 'Father and daughter' va produir en el mestre Miyazaki fa endegar aquesta col·laboració de l'holandès amb el temple de l'animació japonesa Ghibli. El resultat, en tot cas, és marcadament europeu, a nivell de traç, amb deixos hergians en allò antropomorf i moebiusans en allò naturalista i de composició. (Molts han assenyalat que la lleugera i minimalista trama de supervivència en un entorn natural podria estar inspirat per la vessant asiàtica del projecte, però el propi Dudok de Wit ja ha treballat aquest tema en anteriors ocasions).


La pena, però, és que la història d'aquest nàufrag i el seu encontre amb la tortuga roja del títol esdevenen un fil massa prim per a un embolcall visual de tal calibre. El cicle vital que el protagonista completa és vacu i insuls, els personatges no arriben a arrapar-se a l'espectador i els moments de tensió són ràpidament apartats de la pantalla per poder retornar al veritable fil narratiu del film, això és, la contemplació de la representació naturalista de Dudok de Wit. A aquest, doncs, se li en va la força narrativa pels pinzells, i la bellesa que aconsegueix dibuixar no té parangó amb la narració que suposadament ha de transportar.

Exercici fonamentalment visual, delit retinià, conglomerat d'imatges bellíssimes, 'La tortuga roja' no sembla ser el millor flascó per a les nímies històries humanes de Dudok de Wit, aquelles que tan bé encaixaven en curtmetratges de 10 minuts.