Cenizas y diamantes (Popiol i diament, 1958) - Andrzej Wajda

El 8 de Maig de 1945 l'exèrcit nazi es rendia. En un petit poble d'una Polònia exhausta i dividida, les notícies col·loquen tothom en un punt d'inflexió en les seves vides i els aboca, indefectiblement, a redefinir-se com a individus. Han de seguir amb les vides que han dut fins ara, marcades pel compromís amb algun bàndol de la guerra? O se'ls obre un ampli ventall de possibilitats per fer complir els seus somnis?

Es troben, en tot cas, en un cul de sac. Si decideixen seguir lluitant per la causa (sigui aquesta quina sigui, del bàndol nacional o del comunista) tindrà sentit, la seva lluita, ara que ja no hi ha un enemic exterior clar? O si decideixen perseguir els seus somnis, sabran —simplement— somiar? Wajda retrata uns polonesos dividits i desemparats, encara reclosos en la presó de la guerra, de la por, del patriotisme i de les lluites incessants. És una presó que té la porta oberta, però una que no s'atreveixen a franquejar.


Aquest és, exactament, el punt on es troba el protagonista, el Maciek, militant de l'Armia Krajovia, l'exèrcit nacional, que va resistir els nazis tant com va poder durant l'Aixecament de Varsòvia fins que van haver de cedir i rendir-se, mentre esperaven l'ajut de les tropes soviètiques, que no van acabar d'arribar mai (la versió soviètica diu que per problemes d'abastiment, la versió nacional culpa Stalin d'haver preferit la desfeta dels nacionals per poder arribar més tard i fer-se fàcilment amb el control de Polònia). Maciek falla en la seva missió d'eliminar un capitost comunista que arriba al poble a celebrar la fi de la guerra, executant a dos obrers innocents, i quan s'acosta a l'hotel on aquest s'està per intentar rescabalar l'error, l'univers polonès, concentrat en els passadissos i habitacions de l'hotel, se li planta davant dels ulls, forçant-lo a decidir el seu destí. Marxarà cap a Varsòvia per continuar la lluita o intentarà començar una vida "normal", potser al costat de la bella cambrera de qui s'ha enamorat?

I en aquest hotel, microcosmos polonès en miniatura, tothom es troba en la mateixa situació. Hi ha l'alcalde que, havent estat ascendit pels comunistes a ministre, celebra un sopar abans de marxar cap a Varsòvia i accedir al poder, però també el seu secretari que s'emborratxa, incapaç de gestionar el seu propi somni d'una vida de luxe i prosperitat al costat del futur ministre. Hi ha, igualment, la noblesa, ballant matussera i etílicament La Polonesa de Chopin o qualsevol música alegre que els faci oblidar les penúries, a pesar del seu futur incert. I, és clar, també hi ha la banda de música, que toca música lleugera de meravella però qua quan se li demana de tocar música nacional ho fa desafinadament. I la cambrera, resignada a servir als demés i enyorada d'una vida decent i sense pors ni d'altabaixos. Polònia està sola, abandonada a la seva sort, amb uns habitants que han perdut de vista l'enemic que els definia i unificava i que ara en cerquen un de nou de portes endins. El panorama és desolador.


I Wajda el retrata amb una duresa visual bellíssima, en un blanc i negre colpidor i suggeridor, amb uns plànols deutors de l'expressionisme, torçats, esquinçats, esculpits a cop de profunditat. Polònia està atrapada, com els personatges a l'Hotel Metropol. Simbolisme a dojo (la preciosa escena de l'església en ruïnes, amb el Crist penjat boca avall i els dos enamorats intentant dibuixar els seus somnis és particularment arrebatadora), paisatges derruïts, parets amb clapes de guix, taques i humitats, finestres que no ajusten i persianes trepanades pels trets perduts i la metralla dispersa, aquests són els elements que contrasten i conflueixen al voltant i a dins del suposadament elegant hotel.

I en Maciek, és clar, és com un James Dean polonès, amb les seves perennes ulleres de sol (no se les treu des de l'Aixecament) i les seves gesticulacions sobtades, com a rampells, buscant la seva pròpia identitat, si és que en pot tenir alguna. Les seves escenes amb la Katherina, la cambrera, a l'habitació de l'hotel, on romanen nus, abraçant-se fort i requerint l'estima de l'altre, evoquen un espai de seguretat —l'espai que es crea en l'abraçada dels altres— i d'un amor que dubte en fer-se tangible abans que el destí decideixi. "No vull records", diu la Katherina. "Ni tan sols bons records?", respon el Maciek. "No, no vull bons records, tampoc".

Bella i potent, amargament suggeridora, "Cenizas y diamantes" és una instantània d'aquell moment en que el món canvia radicalment i t'agafa amb el pas canviat. D'entre les cendres, és clar, en poden sortir diamants, però haurà de ser a còpia de ser sotmesos a una opressió constant i duradora.