Ex Machina (2015) - Alex Garland

El problema d'Ex Machina és que es queda a mitges, només aquest. La pel·lícula és correcta, està ben filmada (sobretot tenint en compte la inexperiència del seu director), els actors estan força bé, tots els elements són al seu lloc. Però un no pot fer una pel·lícula de ciència ficció sobre la Intel·ligència Artificial i quedar-se en la superfície.
I no pot perquè ja se n'ha parlat i molt d'això al cinema, i se n'ha parlat a fons. Des de 2001 del Kubrick fins a Ghost in the shell, passant per la pròpia Artificial Intelligence de l'Spielberg, aquestes i moltes altres cintes han aprofundit en l'ànima de la màquina, plantejant més preguntes que respostes.
I d'això, a Ex Machina, res de res. Seria més just titllar Ex Machina de pel·lícula d'intriga que no de ciència ficció perquè quan s'hi vol posar (que ho intenta) patina per la superfície i en cap cas s'atreveix a jugar cartes més interessants. Tot queda en un joc d'enganys més típica d'una pel·lícula del Mamet que no pas de les anteriorment citades.

I això, per descomptat, tampoc no té perquè ser dolent. Si algú vol passar una estona entretinguda al voltant d'un robot i els seus creadors, que provi de veure Ex Machina. Ara, que no s'esperi res més, que no ho obtindrà.

Els millors moments dels Oscars 2015

I ja han passat, un altre any, la cerimònia més esperada ha estat una mica previsible en quant a premis i l'han salvat els números musicals que ens han agradat molt.
 

Per començar, en Neil Patrick Harris ha fet un gran homenatge al cinema acompanyat de l'Anna Kendrick i de Jack Black:

 

Una altra actuació que ens ha deixat tremendament sorpresos ha estat la de Lady Gaga interpretant d'una manera magistral el Sound of music de la incomparable Julie Andrews (i això, no ho pot fer tothom!)

 
Per últim, us deixem amb l'actuació que més ens ha impactat: John Legend i el raper Common fan posar en peu l'auditori amb una actuació molt emocionant:

 

 I per acabar la Llista de Premiats dels Oscar 2015:

Escena de Carta de una desconocida (Letter from an unknown woman, 1948) - Max Ophuls

Ahir se'ns va morir el Louis Jourdan, deixant una filmografia prou extensa (més de 80 pel·lícules) i papers inoblidables a Gigí, El proceso Paradine, Madame Bovary, Can-Can, El Conde de Montecristo i, fins i tot, Octopussy.
Però en llegir el seu decés, no he pogut traure'm del cap durant una bona estona una de les meves favorites de tots els temps, aquesta de Carta de una desconocida del Max Ophuls. Però deixeu-me posar-vos en situació.
La Lisa (Jean Fontaine) és una adolescent que té com a veí a l'Stefan Brand (Louis Jourdan), un jove pianista de renom. La Lisa se n'enamora perdudament i l'observa des de la distància. La família de la Lisa, però, se n'ha d'anar a viure lluny i, al cap d'uns anys, encara obsessionada amb el record, s'escapa i torna a la seva antiga casa, on torna a observar a l'Stefan, una nit rere una altra. Fins que ell la veu. I llavors comença una de les cites més boniques que el cinema mai ha filmat i que té com a escena central aquest moment magnífic en el que els dos s'embarquen en una atracció que simula un vagó de tren que viatja pels llocs més fascinants del món. Tot un joc d'il·lusions que serveix com a metàfora perfecta del què la Lisa sent i viu per un amor idealitzat.

Nightcrawler (2014) - Dan Gilroy

Aquest tipus no és de fiar. És obsessiu. Ha après tot el què sap per Internet (recita frases de memòria, vomita dades que per ell són la veritat absoluta i al damunt de les quals estructura la seva moral). Busca un lloc al món. Però el món és brut, com ell, i l'encaix no sempre és fàcil de trobar. Sap que és un animal nocturn, perquè la nit és on la moral és més tova, on la llum dels fanals i dels neons deixa més ombres que clarors als carrers dels suburbis de Los Angeles. I quan veu a uns reporters que es dediquen a caçar les notícies més escabroses de l'Amèrica adormida descobreix què vol ser quan sigui gran.

I el què el Louis Bloom (Jake Gyllenhaal) vol ser és aquell que alimenta l'alienació d'una part de la societat (no només de la nord-americana, compte, una part de totes les societats són així), farcint els noticiaris de desgràcies humanes, de sang, de fetge i, sobretot, de por. Accidents, incendis, atracaments, assassinats, les càmeres d'en Bloom enregistren les pors que la societat es perd mentre dorm (però que pot rescatar en els telenotícies de primera hora del matí, com per començar bé el dia mirant-se les desgràcies dels demés i, qui sap, potser donant gràcies per haver pogut conservar, un dia més, la fràgil existència del nostre dia a dia).

Per descomptat, el Louis Bloom i la resta de reporters nocturns no són l'única peça de l'engranatge de la por sostinguda: ho són també les cadenes de TV, els seus productors (René Russo), els propis espectadors, etc., en un cercle ben tancat que es retroalimenta i que, com tot circuit tancat, tendeix a viciar-se, a necessitar el cada-cop-més, a desdibuixar allò que l'encadena -la moral- per alliberar-se'n i convertir-se en un ens autònom que circula pel món sota les seves pròpies normes, rodolant estrepitosament per sobre de la civilització i acumulant detritus, runes, deixalla i porqueria humana. Cada dia que passa, els límits són més tous. I per trencar els límits i dormir bé cal que la moral es forgi amb mentides ben sòlides.


Així d'interessant és el plantejament d'aquest Nightcrawler del debutant Dan Gilroy, filmat amb una elegància formal molt digna i una fotografia nocturna brillant i encisadora. Gilroy encerta de ple no només amb la història (tot i unes certes obvietats temàtiques que ben bé es podria haver estalviat) sinó també amb el to i el ritme -intens, in crescendo- endinsant-nos en aquest malson contemporani de fauna urbana solitària i desafectada.
Ho fa, per descomptat, amb l'inestimable ajut de la presència estranya que sempre projecta en Gyllenhaal, amo i senyor de cada mil·límetre de pel·lícula i que encarna a la perfecció a un home incapaç de relacionar-se còmodament amb els demés però que sap que no li queda més remei. El Gyllenhaal està esplèndid i l'espectador li agraeix no podent defugir del seu magnetisme que ens arrossega al cantó menys il·luminat de la nit de Los Angeles i d'una societat que necessita alimentar les seves pors per sobreviure, per poder pensar (en un acte d'alienació absoluta) que les desgràcies li passen als demés, però sobretot, per donar valor a allò que ha aconseguit, a les seves possessions i a les seves míseres vides, que es tornen tresors incalculables quan percep que la tragèdia les hi pot arrabassar.

Els premis BAFTA 2015

Llista completa dels premiats al BAFTA 2015 (Cinema):

Usagi drop (2011) - Kanta Kamei

És comprensible una certa tendència a creure, per part de molta gent, que l'animació japonesa està tallada tota ella per uns patrons similars. Ja no només es percep una clara homogeneïtat en el dibuix, sinó també en la temàtica, en els perfils dels personatges, etc. Tots aquests trets molt probablement hagin ajudat a identificar i definir l'anime tant com a estigmatitzar-lo i simplificar-lo, obviant les excepcions, les individualitats i les particularitats menys canòniques.
És per tot això que tinc a Usagi drop com un anime important, perquè se surt de la norma encara que no ho sembli. Darrera d'un embolcall de sèrie d'animació sobre la quotidianitat s'amaga una intenció temàtica molt interessant i poc vista en el seu gènere. Però anem a pams.

Tot adaptant un manga de títol similar (Bunny drop) de la Yumi Unita, Usagi drop explica la història d'en Daikichi, un solter que s'apropa a la trentena, sense parella ni càrregues familiars que està totalment dedicat al seu treball. En acudir al funeral del seu avi, ell i la seva família descobreixen que aquest té una filla petita de sis anys no reconeguda i que ara, amb la mort del seu pare, es queda orfe ja que no hi ha rastre de la mare. Donat que ningú a la família vol fer-se'n càrrec, el Daikichi accepta dur-se-la a casa temporalment. I és aquest trencament amb la seva rutina perfectament preestablerta que porta al Daikichi a replantejar-se els seus valors.

El què podria haver estat una simple història dramàtica entre un adult i una nena petita és convertida per l'autora del manga en un al·legat contra la immaduresa dels japonesos, sobretot dels homes, concentrats en la seva feina i que s'escapoleixen de qualsevol altra responsabilitat, molt en particular si aquesta té a veure amb infants o amb la llar (que per això ja tenen una dona, que se suposa que això és tasca d'elles). Així, el Daikichi es veu obligat a cedir, a renunciar, però també a responsabilitzar-se, a no pensar en ell mateix, etc. Allò que se'n diu, al cap i a la fi, madurar.

Sense voler desvetllar més d'una trama deliciosa i costumista, si volem convidar a l'espectador a fixar-se en alguns detalls importants de la trama i, sobretot, dels personatges femenins que hi apareixen. Essent com és el món del manga i de l'anime fonamentalment mascle (de vegades ostentosa i insultantment mascle), sorprèn gratament el tractament d'alguns temes certament tabú en la societat japonesa com és el rol de la dona, la relació d'aquesta amb la feina i els fills i, en definitiva, l'encaix de la mateixa en una societat que les encotilla des que són nenes.

Amb un traç dolç i amb nombrosos contrapunts humorístics, Usagi drop no només és tendra (i això no vol dir sensiblera) sinó que és diferent, de principi a fi, donant-li la volta a la truita i convertint-se de manera clarament intencionada en una lliçó seriada per a tot un seguit de devoradors d'anime homes, alhora que pot obrir-li la porta a la riquesa temàtica i artística del gènere a aquells/es que creuen (equivocadament) que tot l'anime japonès està tallat pel mateix patró.

The honourable woman (2014) - Hugo Blick

No voldria ser un d'aquells que pronostica el declivi quan encara gaudim de l'abundància, però aquesta tercera edat d'or de les sèries que estem vivint des de la meitat dels 2000 comença donar signes d'extenuació. La producció de sèries s'ha disparat i si bé, per descomptat, la mitjana de qualitat ha augmentat enormement comparat amb, per exemple, les dècades dels 80 i 90, sembla que ara importa més la quantitat que la qualitat.
És en aquest context que les minisèries britàniques estan trobant un espai còmode per entregar obres veritablement fascinants que s'estenen tan sols mitja dotzena de capítols i que, d'alguna manera, venen a contraposar-se als xiclets estirats fins a límits insuportables de moltes produccions seriades nord-americanes. Allà on prima la combinació ad aeternum dels diferents elements per allargar les trames i les temporades, aquí ens trobem amb una història prèviament definida, amb principi i final i, sobretot, amb una intenció dramàtica clara i que forma part de l'ADN de la sèrie (i no que es va adquirint a mesura que les audiències semblen preferir unes temàtiques o unes altres).

Aquesta The honourable woman ve avalada, a més, per dos aspectes destacables que ja poden fer venir ganes a l'espectador inquiet. Per una banda -i potser allò més important-, el seu creador és l'Hugo Blick, que ja ens va demostrar amb la magnífica The shadow line, que tenia molt per oferir i s'establia per mèrits propis en primera línia dels creadors televisius.
I per una altra, diverses nominacions i premis (Globus d'Or, Satellite Awards, Sindicat d'Actors, etc.) tant per a la sèrie com per a la Maggie Gyllenhaal conviden a gaudir de l'espectacle dramàtic, tant des del punt de vista narratiu com interpretatiu.

En conjunt, la complexa història d'una família que busca fer de mitjancera en el conflicte entre Israel i Palestina li permet a l'Hugo Blick teixir una entremaliada trama d'espies i contra-espies, de complots i traïcions que no cabrien en una pel·lícula de dues hores. La Nessa Stein, hereva d'un comerciant d'armes assassinat davant seu pels palestins conjura els seus odis i temors per buscar a través de la seva associació la manera de tendir ponts entre els dos estats, despertant els recels d'uns i d'altres, a més d'entrar en conflicte amb els serveis d'intel·ligència britànic i nord-americà. Però la Nessa Stein amaga un secret, alguna cosa no rutlla, hi ha quelcom que no encaixa.


I sobre aquesta base de fils entrecreuats, el Blick ordeix un joc d'intel·ligència complex i sorprenent en el què res no és allò que sembla (o sí?), tot aportant una curiosa mirada a un conflicte tan tremend com contemporani. Per fer-ho, es recolza sobre uns guions estilitzats, plens de paral·lelismes i dirigeix cada capítol amb solidesa, sense pressa i amb passió pels detalls i les introspeccions dels personatges.
A això últim l'ajuden el fantàstic planter d'actors de què disposa, encapçalat per una brillant Maggie Gyllenhaal (brillant, veritablement brillant, o com fer que un personatge es mostri, alhora, ferm i vulnerable sense caure en els excessos), però seguit per un sempre magnètic Stephen Rea (que ja apareixia a The shadow line) i un bon grapat de bons secundaris que no només compleixen sinó que tenen la responsabilitat, en diverses ocasions, de donar-ho tot en escenes que les hi són pròpies.

En el camí, Blick aprofita per explicar una història de dones en un món que acostuma a ser associat als homes. I en aquesta intenció feminista (no és feminista fer una història amb dones avui en dia?), Blick ve a engruixir la cada cop més nombrosa representació femenina realista i poderosa (empoderada, en diran alguns) a les graelles televisives, passant-li la mà per la cara a la producció cinematogràfica que segueix amagant les dones que tenen més de 30 anys i menys de 60. En aquest sentit, The honourable woman és poderosa i encomanadissa, transmet una força brutal en els seus personatges i explica com poques sèries han explicat la fascinant dualitat entre la resiliència i la sensibilitat emocional de la dona del segle XXI.

Fascinant, seductora, complexa (si la tercera edat d'or de les sèries es defineix, com molts diuen, per la complexitat narrativa, aquesta n'és un exemple perfecte) i farcida de tensió dramàtica, The honourable woman és una sèrie majúscula, una de les millors que hem vist en aquest passat 2014 i una fantàstica peça televisiva que ve a prendre el relleu de les cada cop més adotzenades produccions nord-americanes per a la petita pantalla.

Premis Gaudi 2015

Eduard Fernández en un dels moments divertits, just després d'adonar-se que estava agraint el "Goya", enlloc del "Gaudí"

Llista completa dels Premis Gaudí 2015: 

Pel·lícula en llengua catalana: 'Rastres de sàndal', de Maria Ripoll

Pel·lícula en llengua no catalana: '10.000 km', de Carlos Marques-Marcet

Director: Carlos Marques-Marcet, per '10.000 km'

Guió: Carlos Marques-Marcet i Clara Roquet, per '10.000 km'

Actriu: Natalia Tena, per '10.000 km'

Actor: David Verdaguer, per '10.000 km'

Actriu de repartiment: Bárbara Lennie, per 'El Niño'

Actor de repartiment: Eduard Fernández, 'El niño'

Direcció de producció: Edmon Roch i Toni Novella, per 'El niño'

Pel·lícula documental: 'Gabor', de Sebastián Alfie

Curtmetratge: 'El corredor', de José Luis Montesinos

Pel·lícula d’animació: 'Mortadel·lo i Filemó contra en Jimmy el Catxondo', de Javier Fesser

Pel·lícula per a televisió: 'Descalç sobre la terra vermella', d'Oriol Ferrer

Direcció artística: Sebastián Vogler, per 'Stella Cadente'

Muntatge: Mapa Pastor, per 'El niño'

Música original: Roque Baños, per 'El niño'

Fotografia: Carles Gusi, per 'El niño'

Vestuari: Mercè Paloma, per 'Stella Cadente'

So: Sergio Bürmann, Oriol Tarragó i Marc Orts, per 'El niño'

Efectes especials/digitals: Àlex Villagrasa (Lamppost), David Ambit, Lucía Salanueva, Lluís Rivera i Josep Claret, per '[REC]4: Apocalipsis'

Maquillatge i perruqueria: Alma Casal i Elena Pérez, per '[REC]4: Apocalipsis'

Pel·lícula europea: 'La grande bellezza', de Paolo Sorrentino

The imitation game (2014) - Morten Tyldum

Personalment, tinc la teoria que d'entre el grapat de nominades a l'Oscar a Millor Pel·lícla de cada any, hi ha només un parell de pel·lícules que són realment interessants, valuoses, que aspiren (només aspiren) a ser recordades per mèrits propis. I després, en queden sis o set de francament oblidables, sis o set telefilms que ben bé et podrien passar per la TV un diumenge per la tarda i fer-te feliç, donant-te l'excusa perfecta per quedar-te a casa sota una manta i inflar-te a xocolata, patates o pipes.
The imitation game, al meu gust, forma part d'aquest "selecte" grup  de mitjanies que tan sols opta a ser recordada si els acadèmics insisteixen en demostrar el seu mínim interès per l'atreviment i pel cinema d'autor. Si li donen l'Oscar (el de Millor Pel·lícula o qualsevol altre dels grans), The imitation game té opcions de ser recordada. Si no, mereixeria ser oblidada sense cap tipus de recança.

I no és que la pel·lícula en qüestió sigui dolenta, que no ho és. De fet, és entretinguda i prou digna comparada amb altres ximpleries oscaritzades. Per dir-ho així, The imitation game està a l'alçada de El discurso del Rey, però amb el handicap que aquí no hi ha superació personal de pa sucat amb oli i, per tant, li treu aspiracions. Entretinguda? Molt. La història del matemàtic que, com a repte personal, es proposa construir una màquina que desencripti els missatges nazis durant la segona guerra mundial està prou ben portada i tampoc no pretén que aquesta sigui la única trama de la pel·lícula. Així, se li afegeix un subtext relacionat amb la seva incapacitat per socialitzar correctament, algunes pinzellades d'injusticia (contra les dones, contra el progrés, contra l'homosexualitat) i, per tant, tampoc val a dir que la pel·lícula estigui buida.

El problema, però, rau en què Tyldum i el seu guió no insisteixen en posar el dit a la nafra, semblen no voler aprofundir en temes que, en realitat, podrien donar molt de joc. El paral·lelisme entre el xifrat dels missatges i la dificultat per desencriptar, per desxifrar a les persones és suggerit en una escena, però oblidat immediatament, deixant la sensació d'ocasió perduda, de desinterès pel tema més important i humà de la cinta. I el mateix succeeix amb la necessitat de simular, d'imitar allò que és tingut per normal però, un cop més, Tyldum desestima la càrrega de profunditat fent-li fàstics fins i tot a allò que el mateix títol de la pel·lícula promet.


Els fans del Cumberbatch, però, es fregaran les mans davant d'un paper molt sucós i extremat. A nosaltres, en tot cas, ens sembla haver vist al Cumbie molt més natural i creïble en multitud d'altres papers abans que aquí on en algunes escenes es veu poc fresc i molt enganxat al text. En tot cas, no us penseu, la seva actuació bé mereix un visionat, i els seus acompanyants (Keira Knightley, Mark Strong, Charles Dance, etc.) estan sobradament a l'alçada.

Deixeu-me, per últim, fer esment a la polèmica suscitada per la suposada manca de veracitat d'aquest biopic. No sóc dels què creu que s'ha de ser fidel a la realitat a l'hora de recrear personatges i esdeveniments històrics en cinema. Però pel que ja no estic tan disposat a passar és pel fet que la pel·lícula tingui la intenció de ser fidel, que ho vengui com a tal amb el seu cartell de "Basat en fets reals", i després resulti que ha pervertit intencionadament la història en la que, suposadament, es basa.

En definitiva, però, si a algú li ve de gust de passar una bona estona sense pretensions, The imitation game pot ser una bona aposta. A un servidor ja li estaria bé que tot el cinema d'entreteniment fos tan digne com aquesta.