La peli de... Marc Ambit

Jo devia tenir uns 7 o 8 anys quan el meu avi, que sempre era el que m'acompanyava al cinema, em va portar a veure un programa doble en un cinema del poble on estiuejava. Només recordo una de les dues pel·lícules: 2001, una odissea a l'espai.

No vaig, com us podeu imaginar, entendre un borrall del que estava passant. No vaig entendre les metàfores espirituals, existencials i filosòfiques. Però, tot i no entendre res, vaig sortir del cinema absolutament impactat per la pel·lícula.



Algunes imatges -encara recordo la impressió mentre les veia- se'm van quedar enganxades al cervell. El "ball" sideral amb el Danubi blau, els monos barallant-se, els astronautes descobrint el monòlit i, sobretot, molt per damunt de la resta, l'escena final en les entranyes de l'ordinador HAL, amb aquell vermell saturat, la respiració dificultosa del Bowman, l'agonia i la divagació de la computadora.

A foc es van gravar. Van passar molts anys -uns 20, probablement- fins que vaig tornar-la a veure. Llavors vaig comprendre moltes coses de l'argument (no pas totes) però el que més em va impactar va ser adonar-me'n, a mesura que veia la peli, que recordava perfectament el que estava a punt de succeir, el següent plànol, la següent escena. La imagineria, la potència audiovisual, havia perdurat tots aquells anys.

2001, a space oddissey és per a mi la prova de que hi ha un cinema que està tan a prop de l'art (en contraposició a la indústria de l'entreteniment) que és capaç de deixar bocabadat, sense parpellejar, a un nen de 7 anys, embadalit amb unes imatges i un so immensament potents i carregats d'art.


Estimo 2001 com si fos la única pel·lícula de la història, la única que realment ha entès el cinema i n'ha explotat totes les seves qualitats úniques.

Estimo 2001 com a aquella persona que t'encisa i de la que t'enamores sense saber per què, sense entendre res, sentint-te abocat a reviure un i altre cop les inesborrables imatges de la primera visió, que s'entesten en recordar-te que, en realitat, mai no podràs tenir-la, perquè no és teva: tu ets d'ella, tu ets qui li pertany a ella. Tu ets el que està sota el seu influx.