La peli de... Marc Ambit

3 comentaris
Jo devia tenir uns 7 o 8 anys quan el meu avi, que sempre era el que m'acompanyava al cinema, em va portar a veure un programa doble en un cinema del poble on estiuejava. Només recordo una de les dues pel·lícules: 2001, una odissea a l'espai.

No vaig, com us podeu imaginar, entendre un borrall del que estava passant. No vaig entendre les metàfores espirituals, existencials i filosòfiques. Però, tot i no entendre res, vaig sortir del cinema absolutament impactat per la pel·lícula.



Algunes imatges -encara recordo la impressió mentre les veia- se'm van quedar enganxades al cervell. El "ball" sideral amb el Danubi blau, els monos barallant-se, els astronautes descobrint el monòlit i, sobretot, molt per damunt de la resta, l'escena final en les entranyes de l'ordinador HAL, amb aquell vermell saturat, la respiració dificultosa del Bowman, l'agonia i la divagació de la computadora.

A foc es van gravar. Van passar molts anys -uns 20, probablement- fins que vaig tornar-la a veure. Llavors vaig comprendre moltes coses de l'argument (no pas totes) però el que més em va impactar va ser adonar-me'n, a mesura que veia la peli, que recordava perfectament el que estava a punt de succeir, el següent plànol, la següent escena. La imagineria, la potència audiovisual, havia perdurat tots aquells anys.

2001, a space oddissey és per a mi la prova de que hi ha un cinema que està tan a prop de l'art (en contraposició a l'indústria de l'entreteniment) que és capaç de deixar bocabadat, sense parpellejar, a un nen de 7 anys, embadalit amb unes imatges i un so immensament potents i carregats d'art.


Estimo 2001 com si fos la única pel·lícula de la història, la única que realment ha entès el cinema i n'ha explotat totes les seves qualitats úniques.
Estimo 2001 com a aquella persona que t'encisa i de la que t'enamores sense saber per què, sense entendre res, sentint-te abocat a reviure un i altre cop les inesborrables imatges de la primera visió, que s'entesten en recordar-te que, en realitat, mai no podràs tenir-la, perquè no és teva: tu ets d'ella, tu ets qui li pertany a ella. Tu ets el que està sota el seu influx.

3 comentaris :

Anònim ha dit...

Yo lamento decir que aún no la he visto. Siempre estaba por casa, pero mi padre siempre la ponía cuando era la hora de acostarse y, desde bien pequeñita, he sido incapaz de pasar de la escena del hueso volando por los aires. Siempre caía dormida en esa parte :S.
Creo que ya va siendo hora de ver este hito cinematográfico. Me la apunto para verla en cuanto tenga un par de horas libres (quizás para el 2014, jeje. Me río por no llorar?)

Berta

Laia Rúbies i Ambit ha dit...

Puc reescriure cada línia del que diu la Berta. Jo també m'hi he de posar... Intentarem que sigui abans del 2014!

Marc Ambit ha dit...

Poseu-vos-hi quan vulgueu, però no per obligació. Heu de tenir-ne ganes, doncs no és una peli convencional.
I sobretot, sobretot sobretot, no la veieu en una tele.
Us prometo ara mateix que us convido a les dues al cinema si és que algun dia en tenim ocasió (a la Filmoteca, per exemple).