Sans Soleil (1983) - Chris Marker

Ara que la majoria de documentals que es produeixen i tenen sortida comercial estan rodats com si d'una peli de Hollywood es tractés -amb bons, dolents, girs inesperats, etc.- revisar un dels mites del cinema documental, aquest Sans Soleil d'en Chris Marker és una alenada d'aire fresc.

És, per resumir-ho d'alguna manera incompleta, un vagareig per les fronteres de la memòria, de l'oblit i del que signifiquen els records, tot contrastant el Japó dels 80 amb els costums occidentals.

"El record no és el contrari de l'oblit, és solament el seu revers." Sobre aquest punt de partida, el film suggereix potents imatges visuals però també intel·lectuals i poètiques.

Regalant-se amb l'observació insistent de balls tradicionals, cerimònies ancestrals o comportaments inicialment aleatoris, Sans Soleil passa com una mena de somni, saltant de escena en escena sense aparent interconnexió. Aquesta apareixerà més endavant. La imatge que dibuixa el trencaclosques no s'intueix fins a col·locar la darrera peça.

Vaig descobrir en Chris Marker per primer cop amb el seu migmetratge La Jetée, una història de ciència ficció (en la que es va basar en Terry Gilliam per Twelve Monkeys) explicada exclusivament amb la utilització de fotos fixes i narració. Si algú encara no en coneix cap d'aquestes obres, no us ho rumieu més, el veritable cinema documental rau aquí.