Black Swan (2010) - Darren Aronofsky

Esplèndida pel·lícula la de l'Aronosfky (una més) que continua donant esperances a Hollywood, repetint-li a cau d'orella que el futur del cinema passa per uns guions ferms i uns directors amb caràcter i personalitat, allunyats dels dictats de les majors.
Black Swan és com si fos el remake de Showgirls, però sense el punt kitsch i amb un component d'al·lienació mental afegida. Bé, no, ben bé no és això. Seria injust comparar-les, més que res perquè Aronosfky triomfa allà on el gran Verhoeven no va atinar, en dotar-li a la història d'una profunditat anímica solvent, en anar més enllà de les llums dels escenaris i baixar als veritables inferns. Verhoeven creia que els inferns estaven en els camerinos; Aronosfky, en canvi, creu que l'infern és dins nostre.

Rodada amb vigor, amb l'estil de vegades excessiu d'Aronofsky -però molt adient a l'hora de filmar les escenes de dansa-, el film no deixa un moment de respir. El vertebra una història ben senzilla però engalanada amb diverses capes temàtiques i amb una vocació crítica indubtable.

No és rodona ni de bon tros, particularment cap al final, on el guió sembla no saber tancar finament una història que si que ho era de fina i estilitzada. Però tampoc li cal. Black Swan narra la metamorfosi a la que tots ens sotmetem per assolir els nostres somnis, com si nosaltres, per si mateixos, no poguéssim aconseguir-los tal com som, com si ens fes falta alguna cosa més, com si necessitéssim renunciar a nosaltres mateixos per arribar-hi.