La gran princesa del cinema: Grace Kelly

Els millors psycho-killers #1

Primers enamoraments dels lectors #1 Rob Lowe

Tal com us vaig prometre, cada comentari en el post dels primers enamoraments cinematogràfics rebria el seu propi post.
Començo (aleatòriament) per la elecció de la bona companya Ariadna Vargas, que dubtava entre el Rob Lowe de Rebeldes i el Kevin Bacon de Footloose. Jo, de moment, agafo el primer, el Rob Lowe, i aquí va una bona ristra de fotos de la època i també, perquè no, de l'actualitat.




 





De Rebels fins a The West Wing, passant per Youngblood, Class, The New Hampshire Hotel, St Elmo's fire i la meva favorita de tota la seva carrera, Bad Influence, en el que va suposar el seu retorn al cinema després de ser defenestrat per culpa de les acusacions relacionades amb cintes de vídeo i una menor.

Per cert, aquesta secció també es podria dir, "Carpetes folrades" XD

Ha mort Farley Granger

El seu posat de bon noi que amaga alguna cosa el va portar a ser escollit per Hitchcock per participar en dues de les seves millors pel·lícules: Strangers on a train i The Rope (La soga).

Trivial - Quin actors és?

Avui us ho posaré més difícil (que hi ha molt de nivell entre els lectors). A veure si sou capaços d'endevinar quin actor hi ha darrera d'aquesta quantitat de maquillatge i làtex. I si em dieu la peli, ja serà de traca i mocador! :-D
Respostes, com sempre, als comentaris.

Quan està ben dirigit, és un dels més grans...

Fantàstics pòsters alternatius de fantàstiques pelis!

De quina peli és aquesta mítica frase?

Pòster alternatiu de The color of money de Martin Scorsese

Póster de Strangers on a train del Hitchcock

Finalment, la bèstia troba l'amor de la bella

Les princeses Leia bessones, o el summum del mite eròtic cinèfil masculí

Preguntava l'altre dia quin havia estat el primer enamorament cinematogràfic que havíeu tingut. Per descomptat, per a molts homes, la princesa Leia (des)vestida amb aquell particular biquini futurista a The return of the jedi (El retorn del jedi), era l'aposta guanyadora. El bon amic Oriol Llevat em recordava l'altre dia que fins i tot va ser motiu d'un gag memorable a la sèrie Friends.

Doncs qui pensés que el mite eròtic de la princesa Leia era insuperable, aquí en teniu la demostració contrària. I tant que hi ha alguna cosa més eròtica que la princesa Leia...


... dues princeses Leia! ... I bessones!
Això per a molts deu ser ja insuportable, no? El summum de l'erotisme cinematogràfic!  Doncs aquí les teniu, l'una és la original, la Carrie Fisher, mentre que l'altra és la seva doble d'escenes perilloses (tantes escenes perilloses tenia? o__O).

I, com a bonus track, dedicat a l'Oriol i a tots els fanàtics (per dir-ho fi) de la Princesa Leia... el proper regal d'aniversari que li heu de regalar a les vostres parelles.

El primer enamorament cinematogràfic

El meu va ser la Cybill Shepherd. Però no a la sèrie Moonlighting (Luz de luna), amb el Bruce Willis, sinó a una altra sèrie, menys coneguda que es deia Yellow Rose, on sortia el David Soul i el Sam Elliott.



Al cap de molt poc la vaig poder veure en aquella delícia de peli que és The last picture show del Bogdanovich i aquí sí que ja me'n vaig fer fan. La seva carrera no ha estat mai gran cosa, però ja se sap: els primers amors mai s'obliden del tot.



I el teu? Quin va ser el teu primer amor cinematogràfic?
 

Títols de crèdit: The thing from another world

Una samarreta multi-monstre!

Trivial - Els orígens del nom de Godzilla

Els nordamericans el van rebatejar d'oïdes i li van canviar a Godzilla, però originàriament, al Japó li en deien Go-jira. La pregunta però, és:


Respostes als comentaris, com sempre.
 

The IT Crowd en sis fotogrames

Vols riure una estona? No et perdis doncs aquesta sèrie, si és que encara no ens has sentit prou als fans donar-te la llauna sobre les seves bondats.
Humor informàtic, humor disfuncional, humor moooolt friki.

Black Swan (2010) - Darren Aronofsky

Esplèndida pel·lícula la de l'Aronosfky (una més) que continua donant esperances a Hollywood, repetint-li a cau d'orella que el futur del cinema passa per uns guions ferms i uns directors amb caràcter i personalitat, allunyats dels dictats de les majors.
Black Swan és com si fos el remake de Showgirls, però sense el punt kitsch i amb un component d'al·lienació mental afegida. Bé, no, ben bé no és això. Seria injust comparar-les, més que res perquè Aronosfky triomfa allà on el gran Verhoeven no va atinar, en dotar-li a la història d'una profunditat anímica solvent, en anar més enllà de les llums dels escenaris i baixar als veritables inferns. Verhoeven creia que els inferns estaven en els camerinos; Aronosfky, en canvi, creu que l'infern és dins nostre.

Rodada amb vigor, amb l'estil de vegades excessiu d'Aronofsky -però molt adient a l'hora de filmar les escenes de dansa-, el film no deixa un moment de respir. El vertebra una història ben senzilla però engalanada amb diverses capes temàtiques i amb una vocació crítica indubtable.

No és rodona ni de bon tros, particularment cap al final, on el guió sembla no saber tancar finament una història que si que ho era de fina i estilitzada. Però tampoc li cal. Black Swan narra la metamorfosi a la que tots ens sotmetem per assolir els nostres somnis, com si nosaltres, per si mateixos, no poguéssim aconseguir-los tal com som, com si ens fes falta alguna cosa més, com si necessitéssim renunciar a nosaltres mateixos per arribar-hi.

Trivial! - Noms de personatges mítics del cinema

És divendres per la tarda i aquest trivial va dedicat, molt especialment, a tothom a qui li toca treballar en aquestes nefastes hores prèvies al cap de setmana.
És ben senzill, jo et dic 10 noms de personatges de pel·lícules i tu m'has de dir l'actor o actriu i la pel·lícula en la que sortia. No val a fer trampes!
Les teves respostes, com sempre, als comentaris. I si necessites ajut, demana'm una pista!

1. Bud White
2. Danny Zuko - John Travolta a Grease (endevinat per MartiBG, Oriol Llevat i Noemix)
3. Selina Kyle - Michelle Pfeiffer, Halle Berry i/o Anne Hathaway a Batman Returns, Catwoman i la propera Dark Knight Rises (endevinada per la Meri i la Noemix)
4. Korben Dallas
5. Dave Bowman - Keir Dullea a 2001: a space odissey (endevinat per Noemix)
6. Sra Danvers - Judith Anderson a Rebeca (endevinat per RandomHarvest)
7. John Merrick - John Hurt a The elephant man (endevinat per Noemix)
8. Biff Tannen - Thomas F. Wilson a Back to the future (endevinat per MartiBG, Oriol Llevat i Noemix)
9. Auggie Wren - Harvey Keitel a Smoke i Blue in the face (endevinat per Noemix)
10. Travis Bickle - Robert de Niro a Taxi Driver (endevinat per Hooligags)

Solució al joc per a cinèfils més divertit (i difícil!)

Ja tenim guanyadors! Han treballat en equip per aconseguir trobar els vuit títols de pel·lícula que s'amaguen darrera d'aquestes fotogrames "invisibles". Entre el Sergi Calle i la Berta Novella han trobat totes les respostes sense deixar quasi ocasió als demés a pensar-s'ho :-D (haureu de ser més ràpids, nois i noies! :-D)

Aquests eren els fotogrames retocats...


... i aquestes les 8 respostes:

El joc per a cinèfils més divertit (i difícil)

Els de Filmwise porten moooolts anys jugant a un dels jocs cinèfils més divertits i difícils. Retoquen fotogrames de pelis famoses per esborrar (literalment) tot rastre humà. Així, queden les robes que els personatges esborrats duien, els decorats, els objectes, però no els personatges en si. D'aquí el nom del joc: The Invisibles.

Porto molts anys trencant-m'hi la closca sovint, intentant fer un "ple", un 8 de 8, però no hi ha manera. A veure si vosaltres m'ajudeu amb aquest. Quantes en sou capaços de reconèixer? Respostes als comentaris.

Werner Herzog narrant els llibres "On és Wally?"

Qui hagi gaudit mai dels fantàstics documentals del Werner Herzog tindrà gravada a foc la seva particular manera de narrar, en un anglès ric però amb molt d'accent, les petites grans històries que filmava.

Si al Herzog se li passés pel cap llegir en veu alta els llibres del sempre introbable Wally, segurament sonaria així:



No és, evidentment, ell, sinó la veu del Ryan Iverson, conegut còmic que actua, sobretot, a Internet. Però la seva pronúncia -aquestes esses llargues-, les pauses que fa i aquesta particular elecció de les paraules s'acosta molt a l'original.

Pòster original de The Creature From The Black Lagoon

M'encanten els pòsters originals de les pelis de ciència ficció i terror antigues. Fins i tot si són de pelis tan cutres com aquesta :-)

Pòster alternatiu d'una de les pelis mítiques dels 90

Elizabeth Taylor ens ha deixat

Se'n va una de les més grans del cinema de Hollywood de tots els temps, un mite, una enorme actriu.

Una de les coses més precioses que li ha passat mai al cinema

Pòster alternatiu d'una de les pelis mítiques dels 80

Fury (1936) - Fritz Lang

Lang va escapar de l'alemanya nazi i desembarcà al Estats Units amb tota la seva sapiença cinematogràfica. La MGM el va rebre amb els braços oberts, intentant donar-li un gir a les seves produccions, fins a aquell moment molt orientades als musicals i a un gènere més lleuger.

En Fritz Lang els va presentar un guió en el que un home (Spencer Tracy), en ruta per casar-se amb la seva promesa (Silvia Sidney) és detingut i empresonat per un crim que no ha comès, el segrest d'una nena, en un petit poble de mala mort. Un cop a la presó, esperant ser jutjat, el poble sencer es revolta amb ganes de linxar-lo i acaba cremant la presó, amb el protagonista a dins.
La torba, liderada per alguns pinxos locals, se'ns presenta inculta, estúpida i àvida, exclusivament, de donar sortida als seus impulsos més baixos. Lang articula tota una crítica als valors més fonamentals dels Estats Units, al voltant del judici contra els implicats en el linxament.

Als directius de la MGM, però, el guió els va semblar una mica massa fort, massa agoserat, i demanaren a en Lang introduït alguns canvis. Ell va acceptar, però sabent que aquests en cap cas minvaven la força bruta d'aquesta crítica implacable ni entorpien el que ell, en realitat, volia explicar.

Amb una narrativa potentíssima, recolzada sobre uns enquadraments realment poderosos com el de la Silvia Sidney contemplant el linxament del seu promès (una de les escenes més colpidores de la història del cinema), Lang serveix una pel·lícula que ratlla la perfecció, amb un equilibri narratiu insuperable i amb un quart d'hora final que ja ha passat, per merits propis, a les estanteries del cinema en majúscules, de l'imaginari fílmic col·lectiu.

Acostumo a tancar totes les ressenyes de les pelis que veig amb el tràiler de la mateixa, esperant que qui no l'hagi vista, en veure el tràiler, s'animi i li doni una oportunitat. En aquest cas no ho faré així. És un d'aquells tràilers que explica massa coses que no cal que l'espectador sàpiga. A canvi, però, sí vull deixar-vos amb la escena més colpidora de la pel·lícula, unes imatges que no em puc treure del cap. L'arribada de la promesa al lloc del linxament, per descobrir que el seu promès és a punt de ser cremat viu. Cinema en estat pur.

Aquest tio té les cames del Godzilla!!!

Doncs no està malament la feina de ser les cames del Godzilla, no? No sé si deuen pagar massa bé, però et permet anar vestit a la feina com vulguis (fins i tot amb un mocador lligat al cap) que ningú et dirà res.
Això sí, cal màxima expressivitat en el caminar. En aquests plànols tan propers és on un actor demostra tot el que sap.

A quina peli pertany aquest fotograma?

No vull donar massa pistes, però... és una peli que em va encantar quan la vaig veure i que, pel que sembla, se'n farà un remake.

Saps quina peli és?
Si més no... sabries dir-me el nom de l'actor?

Una de les millors actrius joves de l'actualitat

Tothom va parlar molt dels dos actors principals de Brokeback mountain, però la gran revelació per a mi en aquella peli va ser la Michelle Williams. Va ser fins i tot nominada a diversos premis (entre ells l'Òscar i els BAFTA) per aquest paper de la dona que mira cap a una altra banda tot el que pot.
La carrera de la Williams va per molt bon camí. El seu paper a la sèrie Dawson Creek li augurava una carrera poc brillant, però la primera oportunitat que va tenir, la va agafar: en Wim Wenders la va escollir per donar contrapunt al feixista protagonista de Land of Plenty (Tierra de abundancia).
Des de llavors ha treballat en films arriscats (I'm not there de Todd Haynes), i amb els millors directors (a més de Wenders, també ha estat sota les ordres de Scorsese, Charlie Kaufmann, Lukas Moodyson i Ang Lee).

Per acabar-ho d'adobar, encarnarà a la mateixa Marylin Monroe a My week with Marylin, junt al gran Kenneth Branagh, que donarà vida a l'actor Lawrence Olivier, per explicar la tensa relació que els dos mítics actors mantingueren durant el rodatge de El príncep i la corista.

Se li augura un gran futur a aquesta jova actriu nord-americana.

Sans Soleil (1983) - Chris Marker

Ara que la majoria de documentals que es produeixen i tenen sortida comercial estan rodats com si d'una peli de Hollywood es tractés -amb bons, dolents, girs inesperats, etc.- revisar un dels mites del cinema documental, aquest Sans Soleil d'en Chris Marker és una alenada d'aire fresc.

És, per resumir-ho d'alguna manera incompleta, un vagareig per les fronteres de la memòria, de l'oblit i del que signifiquen els records, tot contrastant el Japó dels 80 amb els costums occidentals.

"El record no és el contrari de l'oblit, és solament el seu revers." Sobre aquest punt de partida, el film suggereix potents imatges visuals però també intel·lectuals i poètiques.

Regalant-se amb l'observació insistent de balls tradicionals, cerimònies ancestrals o comportaments inicialment aleatoris, Sans Soleil passa com una mena de somni, saltant de escena en escena sense aparent interconnexió. Aquesta apareixerà més endavant. La imatge que dibuixa el trencaclosques no s'intueix fins a col·locar la darrera peça.

Vaig descobrir en Chris Marker per primer cop amb el seu migmetratge La Jetée, una història de ciència ficció (en la que es va basar en Terry Gilliam per Twelve Monkeys) explicada exclusivament amb la utilització de fotos fixes i narració. Si algú encara no en coneix cap d'aquestes obres, no us ho rumieu més, el veritable cinema documental rau aquí.

Solucions al concurs "El David Lynch té art fins i tot al cabell!"

Ja tenim la travessa completa! Han calgut una mena de treball en quip entre els "comentaristes, però ja tenim les solucions al concurs que vam muntar ahir al respecte dels pentinats del David Lynch.
Aquest era el repte:


I aquestes les solucions (i els encertants):

1. Nini's Painting de Cy Twombly (encertat per aude)
2. Tormenta de neu: Anibal i el seu exèrcit de Turner (encertat per Curs fotografia i Noemix)
3. La nit estelada de Van Gogh (encertada per .... i Noemix)
4. Pinzellada de Lichtenstein (encertada per ...., Curs fotografia i Noemix)
5. Nenúfars de Monet (encertada per ...., Curs fotografia i Noemix)
6. Estudi d'arbre de Cezanne (encertada per Noemix)
7. La gran onada de Hokusai (encertada per .... i Noemix)

Menció especial a la Berta Novella pel seu intent de colar la seva filla petita com a artista del primer quadre :-D La GemOnTheMoon s'hi va acostar més dient Tàpies, però era molt difícil, realment.

Ja sabeu que aquí som molt modestos en quant a pressupost, tot i així, qualsevol dels participants està més que convidat/da a un cafetó o una cerveseta, quan vulgui i on vulgui, cortesia de la casa :-)
Moltes gràcies per participar!

Arnold Schwarzenegger, el millor pare del món (feliç dia del pare!)

The kids are all right (2010) - Lisa Cholodenko

És una llàstima, però tenir llibertat creativa dins d'una producció independent (tan per escriure el guió com per dirigir-la), comptar amb dues actrius de prestigi (Annette Benning i Julianne Moore) i no aconseguir que la pel·lícula arribi, que colpegi, que sembli viva, és un petit crim.
És un petit crim que la Benning i la Moore no siguin capaces de dur aquesta peli a un nivell de dignitat suficient. És un petit crim que una història escrita per una dona i dirigida per ella mateixa (cas absolutament inhabitual en el cinema contemporani) no doni senyals de vida.

Explica la història d'una família composta per una parella de lesbianes i els seus fills. Aquests últims decideixen conèixer el seu pare biològic (Mark Ruffalo) i la seva aparició en la família desestabilitza la moral, les creences i les interaccions entre els seus membres.

La pel·lícula estigué nominada en quatre categories en els darrers Oscars: millor pel·lícula, millor guió original, millor actriu principal (Annette Benning) i millor actor secundari (Mark Ruffalo), no emportant-se'n cap finalment.

En definitiva, una peli (massa) discreta, que no molesta gens ni mica. I potser, justament, aquest és el seu major pecat.

Torrente és una crítica? No fotem, home, no fotem...

No me'n puc estar de dir-hi la meva, ho sento. Dir que les pelis de la nissaga Torrente són una crítica a personatges com aquest tipus lamentable, és fals, absolutament fals. El personatge de Torrente és una excusa de Santiago Segura per poder explicar acudits masclistes, racistes i homòfobs. Res més que això.

No dic que sigui dolent, només dic que la intenció no és cap altra que aquesta.

Preciós el pòster de la darrera peli del Woody Allen

A veure, no és que el Woody Allen estigui massa en forma últimament (per a un servidor, si exceptuem l'obra mestra que és Match Point, no ha fet res decent des de Deconstructing Harry, de l'any 1997!), però si més no, cal reconèixer-li a la seva propera peli, Midnight in Paris (que s'estrenarà, com sempre, al Festival de Cannes) que el seu pòster és realment bonic.