The Imaginarium Of Doctor Parnassus (2009) - Terry Gilliam

Una de les coses que més pena fa és veure com un mite, un ídol, un artiste que havies admirat pel seus treballs es dil·lueix amb el pas del temps. Cadascú té els seus. Un dels meus és en Terry Gilliam. Vaig entendre que hi havia un cinema proper a l'art amb la meravellosa Brazil, em vaig divertir amb la cerca del Grial dels Monty Python, em vaig emocionar amb la història d'amor de El Rei Pescador i fins i tot em vaig entretenir molt amb les dotze mones i el Brad Pitt fent de boig. Però darrerament Gilliam ha volgut explotar una veta que sempre ha estat molt present en el seu cinema, la de l'imaginari visual hiperfantàstic. Aquest tret, que no era més que un inggredient en les seves grans pel·lícules, ha passat a prendre un protagonisme absolut tal com ja va fer, fa molts anys al racontar les aventures del famós Baró de Munchausen. Ara, els seus darrers films semblen articulats exclusivament al voltant de la premisa de mostrar mons inverosímils farcits d'éssers fantàstics i colors llampants, tal com ha fet en The Secret Of The Grimm Brothers o en aquesta mateixa The Imaginarium Of Doctor Parnassus.
Així, la història és l'excusa, la forma és el fons i s'ha acabat el bròquil.
El problema és que aguantar dues hoers de metratge amb sense sentits visuals és massa dur per un espectador mitjà. La profunditat dels personatges és inexistent, així com cap tret de vida en els seus diàlegs.
El desencís és més gran encara en veure desfilar pels fotogrames un ventall d'actors de primer ordre, des de Christopher Plummer encarnant al Doctor Parnassus, fins a Tom Waits impersonat en un dimoni força canalla. Menció a part mereix el cas del Heath Ledger que, en resultar mort durant el rodatge obligà a Gilliam a buscar-se un enginyós truc de guió per poder continuar el film. Però donat que el film gira al voltant d'un escenari fantasiós on tot és possible i les lleis fonamentals no regeixen, això és el cervell del Doctor Parnassus, Gilliam ho aprofita per canviar-li la cara al protagonista sense impedir que el film continui. Així el personatge del Heath Ledger es transforma, consecutivament, en Colin Farrell, Jude Law i Johnny Depp, engruixint així el ventall d'artistes de primera línia que figuren en el film.

La història? Quasi inexistent i, en qualsevol cas, sense importància. Un triangle amorós molt dil·luit, un teatre ambulant que amaga un mirall màgic que, en atravessar-lo, transporta al bell interior del cervell del mil·lenari i inmortal Doctor Parnassus, que enfronta a qui s'endinsa en una elecció inel·ludible que el protarà a engruixir les files de l'infern o les del cel.
Un humor molt discret i inconsisstent intenta perfumar una pel·lícula que no du enlloc, i això es nota des del primer minut, a que el pols narratiu de Gilliam fa temps que sembla atrofiat.

Un hagués desitjat que al final Gilliam no hagués trobat el finançament necessari per acabar la seva aproximació al Don Quixot, doncs acabar-la serà la millor manera de desprestigiar i treure-li sentit a la seva millor obra dels darrers anys: el documental sobre la impossibilitat d'acabar el seu rodatge.

L'esperança però, no es perd mai, i un segueix esperant que Gilliam sigui capaç de recuperar el seu ampli coneixement fílmic i ens presenti un film en el que el protagonista sigui el guió i no la parafernàlia fantàstica.