Donde sueñan las verdes hormigas (Wo die grünen Ameisen träumen - 1984) - Werner Herzog

El meu venerat Werner Herzog no ha estat mai un magnífic cineasta. Les seves limitacions a l'hora de narrar són més que evident (tempo descompensat, direcció d'actors molt lleugera, etc.). Però la seva mirada, allò que distingeix als artistes dels artesans, és tan perpètua, tan infinita que el converteix en un dels artistes més destacables dels darrers cinquanta anys.

I aquesta pel·lícula és, un cop més, fidel reflex d'aquesta estranya (però afortunada) paradoxa. Al mig d'un dels estèrils deserts de l'Austràlia interior, una companyia minera es veu obligada a aturar les seves perforacions a la recerca d'urani per la intervenció -mai millor dit- d'un clan d'aborígens austral que es posa davant de les excavadores, al mig de les explosions fins i tot, per tal de forçar a la maquinària a foradar el seu territori. Els seus arguments són prou sorprenents pels interessats representants de la corporació empresarial: el tros de terra que estan "profanant" és on somien les formigues verdes...
Herzog mai no fa l'esforç de voler-nos demostrar l'indemostrable, la importància dels somnis d'aquestes formigues i les seves repercussions pel clan, però tampoc s'esforça en fer semblar a la totpoderosa empresa com els dolents de la pel·lícula, no al menys des d'una perspectiva Hollywoodienca. Els fets són allà, i els participants tenen les seves raons. Això els porta fins a un judici, en el qual s'hi afegeix un element de debat addicional: són aplicables les lleis de la Commonwealth, de merament un parell de segles d'antiguitat, als assumptes relacionats amb els aborígens que habiten el territori des de temps immemorials?

Herzog empra el recurs habitual del personatge que és, poc a poc, convençut pels arguments d'un dels dos bàndols per anar mostrant matisos, sempre interessants i clarificadors, no de la sol·lució, sinó de la situació, de l'escenari.

Amb el llast herzoguià habitual d'uns actors poc dirigits, però amb una força visual realment colpidora -els paisatges completament violats amb milers de forats, els bellíssims tornados que es recargolen sobre les planúries-, el film desgrana les particularitats d'un debat mai extint a la vella Austràlia, apostant per una exposició planera de l'escenari, sense escarafalls, i tot i que és molt evident de quina banda està l'alemany, no es caricaturitza ni s'exagera la posició de la corporació ni del progrés.

És doncs una altra magnífica mostra del cinema de Herzog, aquell que sempre ens porta als indrets més inhòspits per descobrir els debats i conflictes més essencials, aquells que caracteritzen i donen nom a l'ésser humà.