Tape (2001) - Richard Linklater

Una habitació de motel, tres actors, una càmera...i un fet passat. Aquestes són les arestes d'aquesta interessant adaptació de l'obra teatral homònima de Stephen Belber. Al sempre interessant Richard Linklater no li calen més elements per articular una pel·lícula que bascula entre els tres personatges del triangle, deixant que l'espectador basculi empàticament cap a un o cap a un altre a mesura que la trama es desenvolupa, i no deixant mai que l'inamovible escenari de l'habitació del motel s'interposi entre la història i l'espectador.

Quan dos amics de la infància, esplèndids Robert Sean Leonard i Ethan Hawke, es retroben a un poble en el que té lloc un festival de cinema independent en el que el primer presenta la seva primera pel·lícula, el que havia de ser una posada al dia de les seves respectives vides es transforma en un estira-i-arronsa per demostrar qui dels dos porta una vida millor. Quan un fet del passat, que concerneix el tercer personatge (la impecable Uma Thurman) entra en la conversa, les conviccions i els valors de cadascun d'ells surten a la llum.
I és aquí on el poder del text pren les regnes del film fins a la seva desembocadura, travant converses semi-improvisades -mètode que el propi Linklater faria servir després en el seu díptic sobre les parelles, Before Sunrise i Before Sunset- i conduint l'acció cap a terrenys del debat sobre la moral i la culpabilitat.
No deixa de ser curiós que l'altre film que Linklater filmà aquell mateix any fos la genial Waking Life, la seva primera incursió en el cinema d'animació amb la tècnica del rotoscopi, un film que, tot i el diametralment oposat plantejament formal, comparteix amb aquesta austera Tape els diàlegs profunds, la temàtica filosòfica i la cadència textual del seu metratge.

A l'igual, però, que en bona part de les seves pel·lícules, Linklater voreja l'excés quan definitivament s'abandona al seu estil personal, i sembla patinar quan insisteix en emprar algun recurs certament difícil de suportar (com el plànol-contraplànol sense tall, càmera amb mà, repetit fins a l'extenuació). Se li afegeix a aquest llast la reincidència i repetitivitat d'alguns girs dels diàlegs -segurament fruit de la improvisació- que minen la paciència d'un espectador àvid d'avançar en una trama que, en aquests moments concrets, sembla quedar varada momentàniament, atrapada entre línies de text que no duen enlloc.

Però és absolutament innegable la força tant del text com de la posada en escena, amb l'ajut de tres actors molt equilibrats -i això ja és un mèrit important, abandonant-se a la improvisació- que sempre semblen enriquir l'escena amb uns personatges molt ben delineats.

Linklater sempre ha estat un outsider, lluitant per mantenir-se en el Off-Hollywood i reivindicant un cinema a contrapèl, que mai deixa indiferent i que convida a la reflexió i, el que és més important, a l'auto-anàlisi.