Cartas desde Iwo Jima (2006) - Clint Eastwood

Difícil -i potser erroni- opinar sobre la meitat d'un díptic sense mentar l'altra, però, indubtablement, aquestes cartes des de la petita illa d'Iwo Jima, que va viure un dels moments més sagnants de la segona guerra mundial, és una petita joia del cinema que ben bé es pot degustar sola, sense veure l'altra cara de la moneda que el mateix Clint Eastwood ens proposa.
Dividida en dues parts narratives, per una banda l'espera de l'enemic i per l'altra la batalla, el film ens mostra, en la línia d'altres films antibel·licistes, a soldats abocats a un destí rigorós, suposadament honorable -en nom d'una pàtria que no els vol socórrer- i cruent.
I com succeeix en aquestes pel·lícules, els covards són molt més homes del que diuen ser el valents. Articulant la narrativa al voltant d'uns pocs personatges principals, un soldat arrabassat de la seva dona i del seu nadó per defensar una bandera, un general que coneix els nordamericans perquè hi ha viscut, i alguns dels seus companys, Eastwood s'hi apropa amb la calma habitual en el seu cinema, amb aquella temperança, amb aquell devenir anestesiat, que permet degustar cada escena i encaixar-la en el trencaclosques sencer. Tot i que aquest tempo es trenca en la segona meitat, quan les escenes bèl·liques entretallen els moments íntims -i la pel·lícula se'n ressenteix, evidentment- els últims films d'Eastwood semblen voler abarcar un lloc en la posteritat, i això, lluny de portar-lo a un estil pedant o pretensiós, ans al contrari l'acosta a una profunditat i serenor que arrela en l'espectador.

Fugint de les postaletes amanerades, no deixant que les idees preconcebudes perdurin en la ment del públic, Eastwood desmunta tòpics a cop d'escena, a cop de diàlegs ben trobats, de petites metàfores senzilles però d'alt octanatge, no deixant que cap bàndol s'emporti cap victòria moral per damunt de l'altre.

Fotografiada en uns bellíssims tons apagats i aprofitant-se d'un esplèndid guió de'n Paul Haggis (Crash, Million Dollar Baby, però també, Walker Texas Ranger o les dues últimes entregues del James Bond de Daniel Craig), el film va ser molt ben acollit al Japó, on tan sols ve rebre algunes escarides crítiques a algunes dades històriques, però acceptant de bon grat la visió d'un nordamericà que sembla haver comprès darrerament, que la millor manera de ser patriota (si és que això significa alguna cosa) és criticant i lloant alhora la bandera que desperta aquest sentiment.