La llegada (Arrival, 2016) - Denis Villeneuve

1 comentari
Arrival és una d'aquelles pel·lícules que generen debat just després de veure-les. No desvetllarem res per no espatllar l'experiència dels que no l'hagueu vista encara, però segur que en acabar us plantejareu més d'una pregunta i us vindran ganes de xerrar-ne.


Ciència Ficció old school

La història d'Arrival parteix d'una trama clàssica en la ciència ficció: un bon dia apareixen vàries naus extraterrestres a determinats (o aleatoris) punts del planeta i des d'aquell moment tant els governs com la població intenten esbrinar els motius  pels quals els visitants han aparegut. I en aquest sentit Arrival és ciència ficció pura, de la que planteja preguntes existencials sobre la humanitat i sobre com encarem determinades decisions.

Però tampoc us espanteu aquells que busqueu entreteniment, perquè Arrival funciona també perfectament en l'aspecte narratiu: Villeneuve és perfectament capaç de teixir minuciosament una història i mesurar els punts de tensió narrativa amb la reflexió, els flaix-backs i els moments de contemplació estètica pura i dura.

Estètica i ètica minimalista 

I és que els que coneixeu Villeneuve ja sabeu de la seva destresa en els enquadraments i el seu domini de la llum, així que a la vegada que esteu atents a la investigació de l'Amy Adams, podeu gaudir d'una pel·lícula amb una intencionalitat estètica molt determinada i punyent.

L'estètica és un dels punts forts de Villeneuve. En aquest cas tria el minimalisme per a vestir tant pictòrica com musicalment la seva pel·lícula: la potent i (bellíssima) banda sonora de Jóhann Jóhannsson inclou a Max Richter en els moments clau i ens deixa embadalits amb la contemplació de les naus, formes simples desproveïdes de tot ornament superflu.


Les referències no acaben aquí, sentim cites a Fibonacci, veiem dissenys d'interiors amb els elements justos, un llenguatge extraterrestre que ens fa pensar en fractals i enquadraments que recorden literalment la Proporció Àurea de la que tants artistes i cineastes ens han parlat abans.

Villeneuve no deixar res a l'atzar, i potser tria el minimalisme perquè en el fons, el dilema que ens planteja la pel·lícula també és molt essencial: 

Si poguéssim evitar el dolor i el patiment de la nostra vida... ho faríem?


1 comentari :

ricard ha dit...

Una pel·lícula elegant i amb un guió molt hàbil.

Salutacions.