Fuerza mayor (Turist, 2014) - Ruben Östlund

Com no se li havia acudit a ningú una idea tan aparentment senzilla però, alhora, tan poderosa i amb tantes possibilitats? Una família acomodada, pare, mare i dos fills, passen les vacances en una estació d'esquí, quan un allau els posa en perill. No els hi passa res, aparentment, però la reacció del pare, tot fugint i pensant en salvar-se ell abans que en protegir la seva família, esberla una relació que semblava perfecta.
I de l'anècdota, en Ruben Östlund en fa una muntanya al voltant del patriarcat, dels rols i de la renúncia a un mateix en una parella que sembla més estable del que realment és. La mare de família i els nens s'han sentit desprotegits; esperaven que el pare fes efectiva la funció per la qual el tenen allà: la guia, la força, la protecció. Ell insisteix, inicialment, en negar-ho; però sap el que ha passat, exactament igual de bé que els demés membres de la seva família.

Brillant, rica en detalls i en intencions, sorprenent (no és el que sembla, aquesta pel·lícula: els seus dos epílegs finals li donen la volta a una cinta que havia jugat les seves cartes en una sola direcció) i molt elegantment filmada, Fuerza mayor és un delit que es gaudeix primer en el seu visionat i després en les apassionades tertúlies que es poden bastir al seu voltant.


A partir d'aquí, llegeix només si has vist la pel·lícula. Es desvetllen punts importants de la trama i del sentit de la mateixa.

I és que Fuerza mayor no és una pel·lícula feminista. No és, ni tan sols, una crítica als homes (o a la generalització dels homes, dels marits, dels mascles). És una crítica incòlume i salvatge al patriarcat i a tots aquells i aquelles que hi juguen com si fossin animals ancorats en temps pretèrits i menys civilitzats. És cert que Östlund comença repartint canya contra el marit i la seva evident priorització per la auto-subsistència abans que la de la seva família. I també ho fa contra el seu infantilisme ("és l'última joguina que s'ha comprat", diu la seva muller parlant d'un dron que fa anar com si fos un nen) i la seva rebequeria. Però també l'aboca a una veritable crisi personal en descobrir que el rol que se li suposa, aquelles pautes de comportament de mascle Alfa, no les ha complert. S'ha anul·lat completament com a home (i com a ésser) essent incapaç d'estar a l'alçada del que, segons el seu codi patriarcal, se li suposa com a pare de família.


La inclusió de la parella d'amics en la conversa i en el debat és particularment enlluernadora i divertida, doncs ens permet assistir ja no a la destrucció de l'home patriarcal (això ja ho veurem amb el pare de família) sinó als primers dubtes del mascle, espantat de la responsabilitat que té al damunt.
El simulacre de patriarcat que el matrimoni escenifica per tranquil·litzar els fills i recordar-los que sí, que son pare és un mascle, un heroi protector capaç de tirar endavant la família, és tan lamentable d'observar com brillant en la seva execució fílmica.


La magnífica i magistral escena final, amb tota la manada caminant i reassignant/reafirmant els rols patriarcals mentre l'autobús marxa amb una única passatgera, l'únic personatge veritablement alliberat de tota la pel·lícula, és una cloenda sublim per a un dels millors films que han desfilat per les nostres retines.