Remeis cinèfils contra l'insomni: Liam Neeson i Christopher Walken llegint contes

Us ha passat alguna vegada que us poseu al llit esperant dormir plàcidament, però l'únic que succeeix és que el vostre cervell va a tota velocitat i els ulls no se us tanquen i només podeu mirar el rellotge i anar restant les hores que us queden fins que soni el despertador?

Segur que si.

L'insomni és una de les alteracions (per dir-ho finament) més molestes (per continuar amb la finura) que es poden patir, sobre tot a partir de la quarta nit; però.... atenció! Hem trobat una gran solució!
No us emocioneu, aquesta solució no us ajudarà a dormir; si teniu insomni sabreu que l'únic que ho cura és la química, però si us agafa en una de les nits que no teniu pastilles, el que podeu fer és veure aquests videos, que com a mínim us treuran l'ansietat i se us farà la nit més curta.

El primer vídeo és el més curt: En Liam Neeson llegeix un conte i, igual que els seus personatges de les pel·lícules que segresten la seva familia, no s'està per tonteries:







En fi, estic segura de que això us ajudarà en la vostra propera nit d'insomni. Feliços somnis!

Wim Wenders: 45 anys on the road

El ministerio del tiempo (2015) - Javier Olivares i Pablo Olivares (creadors)

Ens vam atansar a veure El ministerio del tiempo amb moltes ganes i expectatives, doncs molts havien cridat als quatre vents que era una de les millors sèries espanyoles de tots els temps. Si, a sobre, té a veure amb els viatges en el temps, allà que ens hi trobareu.
I és veritat que la sèrie parteix d'unes bases molt interessants: Un ministeri secret del govern que, aprofitant una estructura de portes espai-temporals, s'assegura que la història d'Espanya segueix el seu curs sense que ningú vingui a distorsionar-la, a matar a Lope de Vega abans de que escrigui les seves obres mestres, etc.
La idea no és nova, en tot cas. La història de la ciència ficció està farcida de "policies" del temps, que lluiten per evitar que el continu temporal no entri en paradoxa. Però, indubtablement, lligar-ho amb els mites històrics espanyols sembla que pot donar molt joc.


Però només ho sembla. I és així perquè, com en la majoria de les produccions espanyoles, tot està fet amb una matusseria espectacular. Fem-ho ràpid, això:
- La direcció és tova i, per tant, no és capaç d'infondre-li la més mínima tensió dramàtica o d'acció. I, a més a més, és incapaç de corregir un guió ple de forats narratius i dramàtics.
- La meitat dels actors estan pèssims. (Si ho voleu veure en positiu, l'altra meitat estan prou bé).
- La història fa aigües a nivell de ciència-ficció i les explicacions que s'hi donen són lamentables.
- Les constants conyetes sobre les retallades dels funcionaris, la improvisació espanyola, els personatges històrics fent funcions ministerials... molt barroer tot plegat.

I podríem seguir. Però fa mandra. Tanta com veure un capítol més de la sèries espanyola més sobrevalorada d'aquest any.
Però, espera... no ho tanquem així. Fem l'esforç de ser justos. S'aprecia -paraula que sí- la intenció de fer un producte interessant i enginyós. La premissa és curiosa i, com deia el Ferran Monegal l'altre dia la seva columna periodística, pot donar molt de joc. És tan sucosa, aquesta premissa, que estem segurs  que no trigaran en arribar ofertes d'altres països per adaptar-la a les seves realitats històriques. Però fins que no arribi, algú tindrà que escriure i filmar els capítols de la versió espanyola que, hores d'ara, ens avorreix cosa fina.

Planeta Asperger (2014) - María Barroso i Ricardo de Gracia

Hi diversos aspectes que, al gust de qui escriu, fan que un documental sigui memorable. D'aquests aspectes, n'hi ha tres que aquest magnífic Planeta Asperger compleix sobradament:

1- La sensació de descoberta
El documental existeix per posar de relleu alguna cosa que no es veu, que no es coneix, ja sigui una injustícia, un valor artístic o cultural, una conxorxa, un drama personal. A més sensació de troballa, de tresor enterrat, millor sensacions deixa un documental. Un, després de veure'l, entén que és necessari que tothom el vegi.
I Planeta Asperger li descobreix a l'espectador a un reducte de la societat que, si bé existeix, no es veu (o no la volem veure): la gent que pateix aquest síndrome multiforme. I ho fa apropant-nos a quatre casos extremadament diferents que ens expliquen com es viu en aquest planeta anomenat Asperger que tan poc té en comú amb el dels demés.

2- Els moments Herzog
Un documental busca constantment arribar a moments àlgids d'il·luminació que, ja sigui per la poètica d'allò què es veu o d'allò què es diu, semblen sintetitzar perfectament part del missatge i la intenció que esgrimeix. (La Noemí Roig li va donar aquest nom en honor a la multitud de moments d'aquest tipus que els documentals de Herzog tenen). I si els protagonistes de la història o la pròpia història no porten a aquests moments, el director se'ls inventa, se'ls fa venir bé, conscient de que, sense ells, un documental no arriba, no toca, no trasbalsa.
I Planeta Asperger n'acumula un bon tou, d'aquests instants, de frases lapidàries, de moments molt intensos. No volem ara desvetllar-vos-els doncs li trauríem la gràcia al vostre visionat, però nosaltres ens quedem amb una frase del César, la parella de la Regina: "A veces pienso que somos como dos viejecitos" tot fent referència a la particular relació de parella que s'estableix quan l'Asperger és present.


3- La parcialitat prudent
Tots els documentals es fan amb intenció. Però la intenció ha d'assolir-se amb una raonable imparcialitat, estant disposat a donar l'opció a l'espectador de pensar diferent, de reflexionar per si mateix, i no a donar-li tot mastegat, a amagar les "proves en contra" de les teories que recolza i promulga.
I Planeta Asperger és prou prudent per no encarar un documental d'aquest tipus edulcorant-ho. S'atreveix, per exemple, a posar quatre casos ben diferents, fins i tot aquells amb comportaments més extrems i allunyats de la realitat d'aquells que no patim el síndrome. Així, el cas del Víctor, un jove que s'ha creat el seu propi món dins la seva habitació, se'ns presenta sense polir-ne les arestes, mostrant la complexitat del seu pensament i potser provocant en algun espectador l'allunyament absolut i definitiu (la seva habitació amb les parets pintades i guixades ens pot portar a pensar en trastorns més greus, en bogeria, fins i tot), molt en particular quan els directors decideixen no tallar les escenes en les que el Víctor fuma marihuana (tot regalant-los-hi als escèptics l'excusa perfecta per menystenir-lo) o es posa violent. Això és ser imparcial, encara que sigui dins de la intenció de voler convèncer al món de que aquesta gent necessita comprensió. Cal comprendre'ls en la seva totalitat, no només en aquella que un espectador mitjà estaria disposat a acceptar.

Per tant, Planeta Asperger és un molt bon documental perquè la seva essència, la seva matèria primera, és molt bona. La María Barroso i el Ricardo de Gracia ens apropen a uns personatges que han crescut en una societat que no entenen i que no els entén. Són els altres, els estranys, els diferents. No compleixen els codis socials preestablerts, i això desencaixa a molta gent quan els ha de tractar. Han intentat simular aquests codis socials, a costa de molt d'esforç, per intentar integrar-se. Les seves famílies han hagut de passar pel tràngol de, primer de tot, no saber què era el que els hi passava als seus fills (la diagnosi és difícil), i després pel moment d'autoinculpació. Han hagut de patir vexacions diverses quan ells la única cosa que volien era que els deixessin en pau.
I si bé és cert que la factura tècnica de la pel·licula deixa una mica que desitjar (format televisiu, muntatge poc polit, errors no corregits), la seva aproximació al tema és tan directa i sincera que enganxa l'espectador i el fa passar per tots els estadis de l'exclusió social. Planeta Asperger, en definitiva, ens mostra aquesta exclusió en tota la seva injustícia, doncs ens presenta quatre persones amb una intel·ligència palpable i magnífica que, precisament perquè pensa diferent, són separats d'una societat molt menys plural i rica del què ens agrada presumir.
És, per tant, necessària, colpidora i sincera. Què més se li pot demanar a un documental?


teaser - planet asperger- spanish version from elamedia on Vimeo.

Dibuixants de Disney, Warner i Hannah-Barbera fent-se servir a si mateixos com a models

Ens han fascinat completament aquestes fotografies (que hem descobert al blog Jedavu) de dibuixants de Disney, Warner i Hannah-Barbera fent-se servir a si mateixos com a models per animar de manera realista els seus personatges: el gat Tom, l'ànec Donald, el Mickey Mouse, el Fred Picapedra, el Trusty de La dama i el vagabund o el Bugs Bunny.

I aquí, la paraula animar sembla prendre tot el seu sentit. Són aquests artistes els que, realment, són dins dels personatges que dibuixen i que han omplert les nostres vides.