Sinister (2012) - Scott Derrickson

1 comentari
En aquesta revifada del gènere de terror més directe i contundent que estem vivint en els darrers temps s'enquadra aquesta Sinister, del director de la apreciable "El exorcismo de Emily Rose" (però també de l'insuls remake d'"Ultimatum a la tierra").
Un escriptor que es dedica a escriure llibres sobre casos d'assassinats no resolts per la policia i que viu de les rendes i la fama que el seu primer llibre li va generar, ara fa deu anys, es desplaça amb tota la seva família a una casa en la que s'hi van trobar morts -penjats d'un arbre- a tota la família que l'habitava.

El guió, doncs, aprofita per presentar-nos, un cop més, la figura de l'escriptor obsessionat amb la seva història, arrossegant la seva família amb ell. I ho fa, per descomptat, jugant les cartes habituals (i repetitives) del gènere: un altell sorollós, unes imatges (aquí gravades en súper 8) que contenen els enigmes de l'horror, taulons que cruixen, llums que s'apaguen, figures demoníaques que es mostren escadusserament al principi però que són fins a la sopa cap al final, etc.

Derrickson no juga malament del tot les cartes, sobretot en deixar que la història de la família ocupi un espai important en el primer terç de la pel·lícula (i en això l'ajuda molt el repartiment, amb un sorprenentment eficient Ethan Hawke al capdavant). També li dona aire a la investigació, al procés d'anar descobrint l'horror per part del protagonista, i això captiva i atrapa.
Però al final un té la sensació de que és una més. Amb alguns elements interessants, amb alguns encerts, amb algunes bones decisions. Però també amb els trillats recursos de sempre.


I aquí una teoria que llenço sense donar-li massa voltes (no sigui que es descobreixi falsa): totes les pel·lícules de terror dels últims anys (aquesta Sinister, La mujer de negro, Insidious, The conjuring, etc.) són, més o menys, igual de bones o de dolentes. El nostre judici només depèn, en realitat, de l'ordre en que les veiem. Perquè com que totes fan servir EXACTAMENT els mateixos recursos, al final un es va cansant dels gats que donen fals ensurts, de les ombres que corren davant de la càmara, de les habitacions a les fosques que els protagonistes recorren amb una llanterna, un mòbil, una espelma, etc.

Per tant, Sinister és una pel·lícula de terror més. No és de les pitjors, però el que aporta de nou no és pas suficient per lloar-la i recordar-la més enllà d'un parell de nits de malsons impertinents. 

1 comentari :

Eduard ha dit...

Molt d'acord! Al final, totes venen tallades pel mateix patró. Els ensurts ja començen a ser tots previsibles... 'Sinister' em va semblar prometedora a l'inici i ofensivament tòpica conforme va avançant.