Tron Legacy (2010) - Joseph Kosinski

El millor que se li pot dir a aquesta sequel·la tardana d'un film de culte dels 80 és que sorprèn visualment tant com ho va fer la seva prequel·la. Cadascuna en el seu temps, però ambdues proposen uns visuals per damunt de la mitjana i, fins i tot, per damunt dels grans referents de les seves respectives dècades.
El problema rau, però, en que ja la seva prequel·la no era una gran pel·lícula. Era un plantejament tant propi dels vuitanta que revisar-lo avui en dia sembla tota una gosadia. Contenia, això sí, tot una barreja d'ingredients afrodisíacs per a un públic de perfil molt clar: el nerd, és a dir, un jove de gènere masculí, enganxat als videojocs, encantat amb les motos i amb tot el que porti llumetes. Però la seva carència principal era una trama confusa i mal explicada, que no semblava portar enlloc i que no era més que una simplificació astuta i pirotècnica de qualsevol de les mítiques pel·lícules que van "educar" a tota una generació, molt en particular Star Wars.

Però allò eren els 80, i tot estava, d'alguna manera, permès. Trenta anys més tard, els visuals han canviat -permetent al film que sembli veritablement alguna cosa més que uns quants fluorescents pintats a ma- i les normes, també. Així el guió s'obliga a treballar conceptes més trascendentals, doncs ara la referència no és Star Wars sinó Matrix. Clue, l'alter ego del personatge que encarnà en el seu moment Jeff Bridges ha près el control de la "xarxa" (mala traducció de "the grid") en el seu intent de purificar-la, de fer-la perfecta, eradicant tota imperfecció (en una referència prou evident al nacisme) i intentant, de pas, passar a l'altra banda de la realitat i invadir el món "real", també per perfeccionar-lo.
Com no, la trama serveix d'excusa per a tornar a veure un parell de combats de discs i de persecucions motoritzades, baralles a càmara lenta i algunes escenes d'acció més o menys trepidant, encadenant les peripècies d'un heroi xulesc i impulsiu, una bella acompanyant i el propi Jeff Bridges, ara convertit en déu místic.

Les "inspiracions" en Matrix arriben al seu punt àlgid quan el protagonista visita un antre nocturn, en el que punxen un parell de DJs d'excepció, els Daft Punk, que també signen la banda sonora. Aquest local "hiper-fashion" està regentat per un personatge anomenat Zuse molt similar al que el francès Lambert Wilson caracteritzà a les sequel·les de Matrix com a Merovingi, el francès que regentava un restaurant luxós i filosofava sobre el desig. Acaba sent un dels punts àlgids de la pel·lícula -sobretot gràcies al magnífic desplegament de gestualitat de l'actor anglès Michael Sheen-, però la sensació de còpia és inesborrable.

Així, el producte no enganya a ningú, però tampoc regala res ni sorpren més enllà de la proposta audiovisual -potent i efectista-. Els que als 80 eren (o érem) nerds, o aquells que encara ho volen ser avui en dia, en gaudiran sense descans.