The Cove (2010) - Louie Psihoyos

1 comentari
Encara trasbalsat, m'atanso a l'antic espigó del port de Barcelona per intentar posar sobre el paper alguna cosa semblant a una ressenya sobre un documental colpidor que no ha de passar desapercebut per les cartelleres.
Des de la quasi insuportable (però magnífica) Fast Food Nation de Richard Linklater que un film no mostrava amb la cruesa necessària (és a dir la real, no la inventada ni exagerada) la matança turmentadora de milers d'animals. Però on en Linklater aprofitava la ficció per colpir, en aquesta The Cove, Louie Psihoyos utilitza material filmat per a ell mateix i el seu equip en una amagada cala de la preciosa Taiji al Japó.
No deixa de ser curiós però que Linklater contés en el seu film una història sobre el penediment d'un cap de màrqueting d'una empresa de restaurants de fast food i Psihoyos utilitzi com a fil conductor la figura del Richard O'Barrie, l'home encarregat de capturar les cinc femelles que havien de donar vida al mite televisiu que fou Flipper i que, ara, penedit del que va fer i de la dofímania que va generar, vulgui redimir-se a través de la denúncia i de la intervenció activista.

I encara un altre punt en comú entre ambdues cintes. En Linklater filmava escenes reals a les empreses càrniques i a les plantes de producció, així que, probablement, no estiguin tan lluny l'una de l'altra aquestes dues denúncies dels despropòsits humans quan es barregen animals, alimentació i diners.

Rodada com si d'una mena de thriller es tractés, amb els seus bons i dolents, jugant als espies amb càmeres militars, infraroges, ocultes, propiciant contínuament clímax narratius contrapuntejats amb escenes més abocades a la conscienciació, emprant una banda sonora que ben bé podria musicar Ocean's Eleven o The Italian Job, la proposta funciona pel ritme però també per la proximitat dels implicats, per la filmació directa de les aberracions i per no voler -o no ser capaç- de buscar-li els tres peus al gat.

Un al·legat punyent i directe, que colpeja en repetides ocasions -fins al darrer fotograma, no val a fugir del cinema abans de que s'encenguin els llums-, no sempre amb imatges, sovint amb testimonis i que sembla comprendre que l'espectador necessita ser bufetejat per despertar del seu estat letàrgic i prendre mesures que vagin més enllà d'apuntar-se a un grup de Facebook o compadir-se dels pobres animals mentre compra irresponsablement al supermercat.

Feia molt de temps que no plorava tant i tan a disgust en un cinema, i el tràngol, per difícil, no deixa de ser necessari, i demostra que el cinema encara té molt a dir en clau de denúncia, per lo massiu del seu abast però, sobretot, per la insondable capacitat de colpir-nos irremissiblement i sense clemència.

1 comentari :

dasoaz ha dit...

No cal afegir gaire més.
Jo no vaig ser tant valent i imaginant el que m'esperava vaig preferir veure-la a la intimitat de casa :'(