Soul Kitchen (2010) - Fatih Akin

Sense explicar gran cosa, sense atrevir-se a anar tan lluny com havia anat en les seves predecessores cintes, Akin és capaç de plantar-nos una comèdia bastant inocentona però molt ben explicada i amb un to proper molt aconseguit que agradarà a una gran majoria d'espectadors/es.
Els ingredients d'aquesta petita i inòcua història sobre un restaurant de mala mort són un grup d'actors molts inspirats, una banda sonora insistent amb molts temes d'arrels negres i una direcció extremadament encertada. I per acabar de lligar tots aquests ingredients, Akin s'empesca una trama més pròpia dels Teleñecos o dels germans marx en la que el protagonista intenta tirar endavant el seu negoci de restauració a pesar d'un germà amb un peu a cada banda de la porta de la presó, d'un amic de l'infància que vol quedar-se el local amb males arts, d'hisenda i una núvia fugissera a la que no sap si seguir en el seu periple professional a Shanghai o quedar-se per comandar el seu restaurant.
El millor que es pot dir d'aquesta pel·lícula és que el seu encertadíssim to aconsegueix, des del primer moment que ens en riguem dels seus senzillíssims gags i que l'embolcall és tan llaminer que ningú no se'n pot resistir.

Molt lluny de les seves exitoses Gegen die Wand i Auf der anderen Seite, Akin sembla volver-se obrir camí cap a Hollywood, demostrant que és capaç d'entregar un producte encisador amb molt pocs elements.