Moonlight (2016) - Barry Jenkins
Amb una mica de retard i moltes ganes, fa pocs dies vem veure Moonlight, que s'està veient per la comunitat afroamericana dels Estats Units, com el contraatac a la blanca-blanquísima La La Land en la carrera dels Óscars. En aquest aspecte, el film de Jenkins amb les seves 8 nominacions, ho té una mica difícil en comparació a les 14 nominacions de la pel·lícula de Chazelle. Tot i així, les dues competiran directament en aquestes cinc categories:- Millor pel·lícula
- Millor direcció
- Millor fotografia
- Millor edició
- Millor banda sonora original
El cartell reflecteix bellament l'estructura de la pel·lícula en tres capítols que es corresponen a tres moments vitals: el primer correspon a la infància del protagonista, que és anomenat Little (per la seva complexió); la segona part que comença quan el protagonista ja és adolescent, és quan el seu únic amic Kevin l'anomenarà Black, pseudònim que mantindrà fins el tercer capítol. A la tercera part el protagonista ja és un adult i el coneixerem amb el seu nom real: Chiron. La seva identitat canvia amb els seus noms i el significat del seu nom l'hem de buscar a la mitologia grega, com s'explica en aquest article: Chiron va ser un centaure fill de Cronos (Déu Olímpic) que fou rebutjat per la seva mare i que sempre es va trobar dividit entre dos mons diferents. Una metàfora subtil i amagada.
Moonlight és una bona pel·lícula, introspectiva i amb un tempo lent, igual que el seu protagonista. La cinta explica en tres capítols, com passa la vida per en Chiron, el fill d'una dona addicta i mare soltera que viu Liberty City, els suburbis de Miami on tothom és negre i (majoritàriament) pobre.
Moonlight és una bona pel·lícula, introspectiva i amb un tempo lent, igual que el seu protagonista. La cinta explica en tres capítols, com passa la vida per en Chiron, el fill d'una dona addicta i mare soltera que viu Liberty City, els suburbis de Miami on tothom és negre i (majoritàriament) pobre.
De petit, Chiron és perseguit per la seva diferència, creixent sense trobar suport emocional ni a casa seva ni en el seu entorn escolar més proper. Un dia, en una de les fugides habituals per evitar una pallissa després de l'escola, Little coneixerà un traficant local, que l'acollirà i li donarà, juntament amb la seva novia, un ambient càlid i afectuós al que tornar de tant en tant.
Aquesta és una pel·lícula que ens parla sobre la identitat, l'addicció i les seves repercussions, l'abús i sobre tot, sobre el que significa ser negre, gay i pobre a Estats Units. Moonlight parla de la dificultat de crear-se una identitat quan un no forma part del ramat, quan el ramat t'expulsa literalment a cops de puny.
La pel·lícula transcorre lenta, donant temps a l'espectador per a que recapaciti a cada un dels episodis del film. No és una pel·lícula fàcil de digerir però tampoc ho pretén, el guió (basat en experiències pròpies del guionista i del director), es vol allunyar del drama fàcil de l'autocompassió i ens porta per les imbricades voltes d'una mentalitat que no troba un camí senzill vers la construcció d'un mateix, tot i que és capaç de perdonar i seguir endavant amb la vida i la identitat que un s'ha conformat.
No diríem que és la millor pel·lícula d'enguany, tot i que tracta temes importantíssims i mai amb prou visibilitat. A més compta amb interpretacions magnífiques com la de Naomie Harris (nominada als Oscars) i la del petit Alex R. Hibbert.
Veurem com li va als Oscars i si finalment és capaç d'arrabassar-li alguna estatueta a La La Land.
Veurem com li va als Oscars i si finalment és capaç d'arrabassar-li alguna estatueta a La La Land.
Easy (2016) - Joe Swanberg (creador)
De les cendres del mumblecore (cinema independent de molt baix pressupost, urbà, concentrat en personatges de 20-30 anys, molt diàleg, temàtica de relacions, etc.) Joe Swanberg ens regala tota una sorpresa televisiva amb Easy, un mostrari de la flora i la fauna urbana de Chicago, joves ratllant la trentena que s'aboquen a la maduresa plens de conflictes i d'inseguretats.
Easy, doncs, amb els seus capítols de vora mitja hora, ens presenta un cúmul de petites històries auto-conclusives que acaben conformant un mosaic de les aspiracions i frustracions de la generació Y (ens ha recordat força al plantejament de High Maintenance). De justícia seria dir, però, que més que auto-conclusives, les petites històries d'Easy són més bé auto-inconclusives, donat que el que veiem no és més que un moment, un retall concret d'una existència que malda per sortir de la normalitat, que renuncia a deixar de banda els seus somnis de grandesa, i que, en acabar els episodis, encara mostra signes d'incertesa, de desconcert, de desorientació.
Per descomptat, Swanberg insisteix, tot i que aquí el pressupost sigui una mica més folgat, en molts dels trets del seu mumblecore habitual. Els actors, coneguts, però no massa (d'aquells que et sonen però no saps de què) a excepció de l'Orlando Bloom i la Malin Ackerman, circulen lliures per unes pautes de guió obertes i flexibles, buscant l'espontaneïtat (molt aconseguida, a Easy), fent que els personatges arribin a l'espectador i puguin recordar-nos a companys i amics propers. Històries de germans que volen encetar una cerveseria il·legal en un garatge, d'una parella estable a la que una simple conversa sobre sexe en una festa els refresca totes les seves inseguretats, de la jove que vol tornar-se vegana i ciclista de la nit al dia per estar més al dia, del dibuixant de còmics que fa servir la vida dels seus amics i coneguts per fer-se famós, la parella que vol especiar una mica el seu sexe convidant a algú a unir-se'ls-hi, etc. Són totes elles petites històries. Per si soles no omplirien un tovallonet de paper en un dels bars en els que els protagonistes es demanen batuts, cerveses i cafès carregats. Però junts... ah!, junts esdevenen un panòptic privilegiat des del que observar minuciosament allò que li espera a una generació, la Y, que ha estat la primera en rebre una bufetada ben sonora d'una vida que no és com se'ls hi va vendre.
Easy és, per tant, una molt deliciosa i dolça sacsejada a un somni que es desmunta i s'ensorra sigil·losament, una sèrie notable en tots els sentits que deixarà un molt agradable gust de boca a tots els fans de les dramèdies independents novaiorqueses dels 90' i 00' o a aquells que, simplement, gaudeixen d'unes històries corals que tan sols prenent sentit quan les uneixes en un tot indestriable.
Channel zero - Candle Cove (2016) - Nick Antosca (creador)
Molt suggerent aquesta primera entrega auto-conclusiva de la sèrie de recent creació, Channel Zero, del canal SyFy amb el que pretén, a cop de temporades curtes de sis capítols, posar en imatges històries de terror i fantasia de creadors contemporanis sorgits del gènere anomenat creepypasta (creacions generades a Internet i que s'han difós de manera popular). La primera temporada, anomenada Candle Cove, adapta un còmic de Kris Straub en el que es narren els estranys i terrorífics successos que, després de 20 anys, tornen a succeir al poble del protagonista. Aquest, és en Mike Painter (el Paul Schneider de Parks and Recreation), un psicòleg infantil que va perdre al seu germà bessó en un incident en el que van morir assassinats diversos nens de la contrada. Mai es va trobar al culpable, però el Mike sembla tenir-ne la clau, en sospitar que un programa de televisió per a infants hi va tenir alguna cosa a veure.
La sèrie, doncs, beu d'alguns dels artefactes clàssics del terror de gènere: poblet marcat per una tragèdia que es veu sacsejat de nou amb el retorn d'un dels protagonistes, nens pertorbadors, xèrifs de gallet lleuger, torba amb ganes de fer pagar els plats a algú, velles passions, records i terrors que prenen forma de nou, amagats com havien romàs en el subconscient de tothom. Però ho completa amb aquella imagineria tan contemporània i popular (que no desvetllarem aquí per garantir l'experiència del visionat) de les llegendes urbanes i/o rurals, del subconscient col·lectiu.
Al guió, també cal dir-ho, li sembla mancar una volta de rosca en alguns trams, una mica més d'agilitat i un punt de sentit comú narratiu en altres, però sembla capaç de muntar una història auto-conclusiva molt suggerent amb la barreja de diversos elements aparentment inconnexes.
Molt recomanable per als fans del terror més de gènere (que no tenen en la ficció televisiva massa alegries), Channel Zero - Candle Cove (que ja ha estat renovada amb dues temporades més, de les dues de les que ja partia) ha estat una grata sorpresa d'aquest darrer terç del 2016, procurant a la petita pantalla d'un bon grapat de conceptes ben interessants al voltant de la mal·leabilitat dels infants i la influència de la televisió en ells.
Elle (2016) - Paul Verhoeven
És una pel·lícula feminista? És Michèle una sociòpata? És aquesta pel·lícula una comèdia?Totes aquestes preguntes han estat afirmades per diferents mitjans alhora de parlar de la controvertida pel·lícula de Verhoeven i, de moment, tot i que el seu
El que ja us puc dir ara és que Elle no és una pel·lícula feminista, per molt que algú li hagi dit a Verhoeven. La història, basada en un llibre de Phillipe Djian explica les experiències d'una dona que ha assolit un gran éxit professional i a la que li passen una sèrie d'esdeveniments que intentaran desmoronar-la. La manera com Michèle (tremendísima, enorme, perfecta Isabelle Huppert) reacciona i s'enfronta als fets és el tema central del film.
Isabelle Huppert interpreta a aquesta dona exitosa de cinquanta-i-tants, mare d'un fill que fluctúa entre la innocència i l'estupidesa; amiga (entre cometes) de la seva socia, cap d'un equip de programadors de videojocs que intenten humiliar-la i sovint la qüestionen-, ex-dona d'un escriptor amb l'autoestima baixa i la mà llarga i amant d'un home infidel, insensible i bastant desagradable.
Ella és el centre de totes les històries i la que dóna solució als problemes dels demés, per molt pertorbadors que aquests siguin. Ella sobresurt de totes les situacions perquè sembla conèixer el secret de sobreviure a qualsevol adversitat, sigui una violació, una insubordinació o tenir un pare que és un famós assassí en sèrie. Ella pot amb tot perquè el seu secret és prendre-s'ho tot sense sentir-ho massa intensament.
Verhoeven és un provocador, li encanta estar al mig de la controversia i ara ja feia temps que no en protagonitzava cap a nivell internacional. Per aquest motiu imaginem que ha volgut portar un tema com el de la violació al límit de la versemblança. Si aquesta pel·lícula fos nordamericana, el personatge de Michèle l'interpretaria una actriu jove (Jennifer Lawrence, probablement) i ens dibuixarien un personatge revestit d'heroisme, patiment i drama (que no seria forasenyat). Verhoeven, en canvi, defineix un personatge madur, fred i concentrat en sobreviure a tot com si fos la cosa més normal i senzilla del món. Que no us enganyi la fotografía d'aquí sobre, Michèle es planteja la venjança durant 3 segons. És Michèle una sociòpata? Potser (algún psicòleg ens podria ajudar a matissar, aquí).
Michèle és Elle, en majúscules: la dona, la mare, l'amiga, l'amant, la filla, la veïna que tot ho pot. Les seves relacions són dolentes amb gairebé tothom però aconsegueix sortir endavant amb tot. És una pel·lícula força indescriptible perquè tot i que pel que s'ha explicat podriem deduir que Michèle és una super-heroina, la seva actitut està molt allunyada de qualsevol épica.
Aquesta pel·lícula ens parla sobre violència, sobre les relacions, sobre moral i empatia, o la manca d'aquesta. És una pel·lícula que s'aguanta pel carisma de la seva actriu principal, que mereix tots els premis que li puguin donar, ja que està magnífica.
Per últim he de dir que m'ha sorprés moltíssim veure crítiques que utilitzen adjectius com "hil·larant", "còmica" o "divertida" per descriure el film de Verhoeven. No se m'acut res més allunyat de la comèdia que aquesta pel·lícula.
Muerte en León (2016) - Justin Webster (creador)
Seguint l'estela de l'impacte que l'any passat van tenir en tots nosaltres les sèries documentals sobre casos judicials com The staircase, The jinx o Making a murderer, ens ha arribat aquest any tota una sorpresa televisiva, aquest document en quatre episodis que reconstrueix i investiga un dels casos més particulars de la crònica negra espanyola dels darrers anys.
L'assassinat a sang freda de la Isabel Castillo, presidenta de la Diputació de Lleó i reconeguda cacic local, odiada i temuda a parts iguals, a mans d'una mestressa de casa, la Montserrat González, aparentment en conxorxa amb la seva filla Triana i una amiga d'aquesta, la policia local Raquel Gago, desencadena un judici en el que es desvetllen les pressions polítiques, el mobbing, l'assetjament, i les intrigues d'un cas tèrbol i gens clar. Precisament, aquesta manca de claredat i la molt sòlida i creïble imparcialitat del documental permet a l'espectador gaudir de la incertesa, del dubte, dels matisos, més que no prendre partit directe i unívoc per una de les parts, sigui la que sigui (cosa que sí passava, per contra, als ja esmentats documentals nord-americans en els que, de manera notòria i buscant l'efecte dramàtic, el punt de vista del documental era clar i declarava la seva posició des d'un bon principi).
Va ser un crim organitzar, rumiat, concebut per les tres acusades? O només per una? O van ser mare i filla? El dubte plana damunt totes les sessions del judici. Com aconsegueix una mestressa de casa un revòlver en el mercat negre? Era odi personal, era revenja, era ràbia, allò que dugué a la Montserrat a prémer el gallet tres cops? O van ser aquests sentiments atiats per tercers amb intencions polítiques? Webster (que ja havia encertat diverses vegades en documentar històries particulars com a Demà moriré o al multipremiat FC Barcelona Confidential) estructura de manera molt solvent la narració, fent-la avançar sinuosament, sense presses, amb un caire força periodístic, i amb una narració molt convincent dels fets i dels testimonis. No hi ha (quasi) reconstruccions del fet, tan sols entrevistes i les vistes del judici. Directe al moll de l'os, no cal mostrar res, tan sols recordar, tan sols reconstruir un fet terrible. I per bé que al documental sembla faltar-li una mica de traça narrativa a l'hora d'explicar pedagògicament els fets més complexos (aquí un documental com Making a murderer excel·lia, amb les seves gràfiques explicatives), els fets s'exposen amb claredat i l'allau de testimonis i opinions sempre suma, sempre esclareix, mai confon.
I encara que l'epíleg grinyoli lleugerament en pretendre acabar a l'alça i amb misteri però sense prou arguments (el descobriment d'un testimoni aparentment important que no s'ha inclòs en el sumari ni en les investigacions de la policia no sembla més que una última espurna de dubte que no sembla tenir prou cos com per alimentar una reobertura del cas), Muerte en León roman com un notable exercici periodístic equànime (tothom té veu, des dels detractors de la víctima fins als seus més propers seguidors, familiars i amics) i molt equilibrat que permet a l'espectador endinsar-se amb el seu propi criteri i capacitat deductiva en uns fets rocambolescs i plens d'arestes difícils de resoldre, establint un magnífic precedent local de l'ús d'un format aparentment dominat per les produccions foranes.
This is us (2016) - Dan Fogelman (creador)
Al nostre gust, deixem-ho clar des del principi, This is us és una de les millors sèries que han començat al 2016 (i que continua ara, al 2017). Ha estat una molt grata sorpresa veure com, en un panorama en el que la qualitat televisiva cada cop més és acaparada per les cadenes de cable premium (amb molt honorables excepcions), la NBC ha estat capaç de produir This is us un drama familiar de tall clàssic però que ha confeccionat amb molta cura i amb un èmfasi molt especial en uns guions molt rodons i molt polits.
L'autor de tot plegat és el Dan Fogelman, guionista d'una comèdia tan apreciable com Crazy stupid love (per molt que el seu final absolutament erroni acabi diluint la barreja) o de dues pel·lícules d'animació com Cars, Enredados (Tangled) o Bolt. I, com dèiem, es nota que la producció té molt clara que la clau està en els guions, perquè aquests són mil·limètrics, ben trobats, enginyosos, amb un encisador balanç i equilibri entre el drama més intens i els tons de comèdia. El seu primer capítol és, per dir-ho així, de traca; un dels millors i més seductors capítols pilots que hem vist en els darrers anys.
This is us ens explica la història d'un grup de persones que comparteix dia d'aniversari (no, no és rotllo Sense 8) o que, en tot cas, tenen algun punt de connexió. Poc més volem revelar, perquè forma part de l'interès de la sèrie el anar descobrint, precisament, aquests lligams. Tant se val, en tot cas, perquè de plantejaments inicials originals n'hem vist ja molts i sabem que no valen res si no van acompanyats d'una evolució interessant (Breaking bad comença fort i continua fort; Blindspot comença fort i després no passa res interessant). I 'This is us' sembla tenir molt de recorregut (i això ho diem després d'haver visionat tan sols el primer terç de la seva primera temporada), sobretot si aconsegueix mantenir aquest equilibri que, si bé voreja sovint l'excés (l'excés de drama, l'excés de romanticisme, l'excés de parelles pretesament perfectes), té un efecte absolutament deliciós en l'espectador.
Tendra, intensa, complexa i amb un repartiment força sucós i convincent: Mandy Moore (cantant, però també actriu a Entourage, Princesa por sorpresa, Scrubs, Anatomía de Grey, etc.), Milo Ventimiglia (Heroes, Gilmore Girls), Justin Hartley (Smalville), Sterling K. Brown (American Crime Story: The people vs OJ Simpson), Chrissy Metz (American Horror Story).
No us ho penseu massa, This is us és d'aquelles sèries que us podem recomanar sense risc a equivocar-nos i que, alhora, us permetrà fer el mateix, doncs, si bé està tallada per patrons clàssics (els patrons clàssics d'una cadena generalista: sense arestes, sense llenguatge ofensiu, sense sexe explícit, etc.) és capaç de plantejar unes històries extremadament humanes i properes a les que és molt fàcil enganxar-se.
(Us acostaríem el tràiler, però és tan explícit i desvetlla tantes de les sorpreses que el seu magnífic pilot us depara que hem preferit recomanar-vos que no ho feu, que no el mireu, el tràiler i que, per contra, aneu directament a veure la sèrie, que segur que no us decebrà).
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada