Francofonia (2015) - Aleksandr Sokurov

Estranya, lliure i intel·lectual barreja de ficció i documental la que s'ha tret de la càmera en Sokurov, sempre artista, sempre atrevit i trencador. Al voltant de l'art i la seva importància essencial en la humanitat construeix un relat triple de dues ficcions i un documental, barrejat de manera tèrbola però, precisament per això, efectiva. La primera de les ficcions, la que arrenca el film, mescla ficció i realitat, amb el propi Sokurov de protagonista a la seva cambra, ara pensatiu, reflexionant, ara fent una videoconferència amb el capità d'un vaixell fictici que transporta obres d'art valuoses per mars tempestuosos: l'art està en perill d'enfonsar-se en les profunditats de l'oblit.
La segona ficció —aquesta ja ficció autèntica i total— no deixa de ser, en tot cas, una mena de reconstrucció fantasiosa de l'encontre entre el Jacques Jaujard, director del Museu del Louvre, i el comte Wolff-Metternich, nomenat per Hitler com a interventor a l'hora de tenir cura de les obres requisades per Alemanya, en el marc de la invasió dels nazis i l'ocupació de la capital francesa. Sokurov els aprofita per exposar la seva tesi: la passió per l'art ha d'estar per damunt de les banderes i de la política.
 Però aquestes dues tènues línies argumentals que, si n'ajuntéssim el metratge, no sumarien més de 25-30 minuts dels escassos 90 que dura la pel·lícula (per bé que l'enganyós tràiler els estira per fer-nos pensar que es tracta, únicament, de la història dels dos encarregats de salvar l'art), són constantment interrompudes per digressions documentals al respecte de diversos aspectes relacionats.


Aquí és on Sokurov deixa vagar la seva ment inquieta i es pregunta (perquè de respostes no sembla tenir-ne o voler-les exposar) per la importància de l'art, el valor de les obres contrastades amb les de les vides humanes, el paper d'Europa en la preservació de la memòria artística o la procedència de les obres de que podem gaudir en els museus, la importància d'aquests ("De què serviria França sense el Louvre? De què serviria Rússia sense l'Ermitage?"). Sokurov divaga, però divaga sobre temes importants, transcendentals i necessaris. I si bé plana per damunt d'ells com el seu dron s'enfila per entre els carrers del París contemporani, la visió de conjunt és rica i estimulant.
A tot això —i jugant a auto-homenatjar-se (o és auto-parodiar-se?)— Sokurov desfila per les galeries buides del Louvre amb una càmera tan solta com la d'"El arca rusa" i es va topant amb Napoleó (que ens recorda que "tot això és gràcies a mi!") o la Marianne, l'esperit de la Revolució (que insisteix en el seu motto incessant: "Liberté, égalité, fraternité!").


Indubtablement lloable, l'exercici intel·lectual que ens proposa Francofonia cavalca diferents bèsties alhora, i si bé de tant en tant sembla més una conversa interior inconnexa, el conjunt es gaudeix pel constant flux d'estímuls diferents i contraposats que provoca. Sokurov sempre ha estat més un cineasta de cap que no pas de cor i, a l'igual que li passava a "El arca rusa", es fa difícil que la rauxa dicti sentència. És, per contra, el cap, el que gira intensament durant tota la pel·lícula (i més enllà), que no és poc, i el que, finalment, estipula, de manera ordenada i reflexiva, que aquesta és una notable pel·lícula, tan atrevida com generosa, tan dispersa com interessant.

Alarma a l'exprés (The lady vanishes, 1938) - Alfred Hitchcock

A François Truffaut aquesta última pel·lícula de la primera etapa britànica del Hitchock li semblava tan deliciosa que l'anomenava sempre que se li preguntava per la seva favorita de tota la filmografia del mestre. I és que el guió (del Sidney Gilliatt i del Frank Launder, tot adaptant una novel·la de la Ethel Lina White) és tan fantàsticament perfecte que no només és capaç de fer-te gaudir d'una història de misteri fascinant sinó també de fer-te oblidar els rocambolescs plantejaments que li serveixen de detonant. La Iris (Margaret Lockwood) és una jove a punt de casar-se amb un home que no estima agafa un tren per anar a trobar-se amb el seu promès, quan coneix a una adorable iaia amb la que comparteix trajecte. Quan, després d'una becaina, la Iris obre els ulls, la iaia ha desaparegut i ningú, absolutament ningú del tren (ni tan sols els que l'han vista amb ella) la recorda. Tothom comença a pensar que la Iris està boja, fins i tot un jove arrogant però seductor, el Gilbert (Michael Redgrave, en la seva primera pel·lícula), que intenta ajudar-la a recobrar el seny. Tot és, com us podeu imaginar, molt misteriós, molt Hitchcok, però molt.


Així que el film és una absoluta delícia de veure, de deixar-se portar per les sorpreses i per un guió —permeteu-me insistir— absolutament brillant. Ressonàncies psicoanalítiques (com li agradava al Hitch, la psicoanàlisi!), personatges foscos i que semblen amagar alguna cosa, encisadores escenes a mode d'interludi (la del vagó del mag és extraordinària, plena de referències a Conan Doyle i al seu Sherlock) i un to vibrant i de ritme inexorable. Sovint, les pel·lícules amb una premissa tan sòlida com aquesta tenen la tendència a decaure a mesura que avancen i, sobretot, quan desemboquen en un final que no plau a ningú i decep més que resol, però no és el cas. De fet, Hitchock ja s'esforça en no arrencar directament amb la premissa (en moltes altres pel·lícules mítiques seves, l'arrencada ja planteja el joc i es desenvolupa des d'allà: des d'Estranys en un tren fins a Crim perfecte) i ens planteja un preludi molt divertit en una fonda de mala mort d'un poble fictici de l'interior de la vella Europa. Allà els personatges ens són introduïts, els principals però també alguns dels secundaris, molt en particular la fantàstica i flegmàtica parella de britànics, Caldicott (Naunton Wayne) i Charters (Basil Radford) que aportaran el contrapunt humorístic (amb un estil molt à la Three men in a boat) per acabar d'adobar un còctel sucós i ric en matisos. (Aquests dos personatges van arrelar tan fort en el públic que van tornar a aparèixer en altres pel·lícules que res tenien a veure amb The lady vanishes, interpretats pels mateixos actors).


No només és, per tant, una de les més entretingudes pel·lícules del mestre Hitchcock (hi ha qui la titlla de comedy thriller), sinó una de les més aconseguides, perfectes i rodones, i mereix estar, tal com opina Truffaut, entre les nostres favorites de la seva folgada i generosa filmografia.

7 days in hell (2015) - Jake Szymanski

L'avantatge de tenir un nom i un prestigi en TV és que, si et dius HBO, et pots treure del barret un migmetratge de 45 minuts que és, en realitat, un hilarant mockumentary sobre Wimbledon i el tennis. Ningú en els seus cabals s'atreviria amb una combinació així, però a l'HBO hi ha gent que s'ha guanyat el cel televisiu apostant fort i deixant-se de punyetes.
Us podem prometre 45 minuts de riures força desbocats a partir d'aquesta premissa tan boja. Anem a pams: això va de la superestrella del tennis Aaron Williams (Andy Samberg) enfrontant-se en un duel a mort amb el Charles Poole (Kit Harington), en un partit inacabable que va durar set dies i que havia de dirimir qui dels dos era el millor jugador de l'època. Plantejat com a una sàtira del llenguatge dels documentals típics del segle XXI i copiant-ne exageradament l'estil per posar-los en evidència (muntatge entretallat d'entrevistes, digressions temàtiques que no porten enlloc —la del dibuixant de judicis és absolutament brillant—, final acumulant frases lapidàries, reconstruccions digitals dels fets, girs inesperats, portades de diaris, etc.) 7 days in hell juga la carta del tot-s'hi-val, evita la correcció política i s'omple de trumfos que va llençant inexorablement sense treva, assegurant la major densitat de riures per segon en format televisiu dels darrers temps.


Guionitzat pel Murray Miller, habitual de la ficció televisiva Girls, American dad, etc.) se les empesca per convertir un material molt dubtós en una sorpresa molt agradable que en mans d'altres (pensem en els Zucker/Abrahams/Zucker o els Farrelli) s'hagués embarrat en el mal gust. Aquí hi ha acudits gruixuts (combinats amb altres més fins) però, no se sap ben bé com, el resultat no només no ofèn sinó que diverteix, i molt.
Per descomptat, el Samberg fa el pallasso (com fa sempre, no sap fer altra cosa, té el seu públic) i el Kit Harington és absolutament incapaç d'emportar-se el mèrit de cap dels gags del seu personatge de tan mal actor com és (de moment), però dona igual, perquè quan portes dos minuts de pel·lícula ja saps que això no pretén ser seriós, ni falta que li fa. I, per acabar-ho d'adobar, la pel·liculeta en qüestió està recolzada per un enorme i sorprenent reguitzell d'estrelles convidades (Serena Williams, John McEnroe, Chris Evert, David Copperfield) però també d'un no menys impressionant ventall actoral (Lena Dunham, Will Forte, Howie Mandel, Fred Armisen, Mary Steenburgen, Michael Sheen, Jon Hamm de narrador).

Paraula que riureu. Paraula. Que ja sabem que els ingredients semblen no casar. Però us podem assegurar que nosaltres hem rigut com a pàmfils amb aquesta joia amagada de la programació de l'HBO.

Nashville (2012) - Callie Khouri (creadora)

Poca broma, que la creadora d'aquesta sèrie és l'oscaritzada Callie Khourie, guionista de Thelma & Louise. És a dir que hi ha potencial. Explica la història de l'encreuament en el temps de dues estrelles del country modern: la Rayna James, una vella glòria que es resisteix a extingir-se (la sempre estimulant Connie Britton de Friday night lights o de la primera temporada d'American Horror Story) i la Juliette Barnes, una d'emergent que captiva al públic adolescent amb lletres babaues i ridícules (la Hayden Panettiere de Heroes). La primera té, per dir-ho així, el cul pelat de ser famosa, rebre compliments, premis i lloances diverses, però busca desesperadament reconnectar amb una audiència que comença a oblidar-la. La segona és una estrella mimada pel seu entourage, que guanya milions, capriciosa i dictadora rabassuda que fa parar boig a qui se li posa pel davant, amen d'omplir les portades dels tabloides amb els seus escàndols i ficades de gamba freqüents. I, està clar, una ha d'aprendre de l'altra. I l'altra de l'una. Estan abocades a suportar-se, sobretot perquè la seva discogràfica s'entesta en promocionar-les juntes i barrejades.

A tot això, hi tenim la vida personal d'ambdues. La Rayna James té un marit que s'ha encarregat de la casa i de les filles i que, ara que l'estrella de la seva dona va de capa caiguda i els ingressos afluixen, busca la seva oportunitat per a reafirmar-se com a mascle caçador que proveeix. Aquesta la hi proveeix el pare de la Rayna (Powers Boothe), un magnat totpoderós, amb uns tentacles tan llargs com curts són els seus escrúpols, que l'ofereix ser el seu candidat a alcalde de la ciutat del country, sempre i quan, és clar, s'avingui a fer el que ell digui. La Juliette barnes, per contra, té una mare addicta a les substàncies més xungues i truca a la porta amb massa insistència. En definitiva, que la cosa està complicada.


I ho està perquè Nashville és, en realitat, un culebrot modern, una mena de Dallas, de Dinastía, de Falcon Crest amb trenta anys de diferència. Hi tenim els personatges que no paren de ficar-se en embolics, les reaccions d'uns afecten als altres, hi ha gelosia, passió, enveges i un cert malrottlisme general que plana sobre la funció. Hi tenim també —i aquí hi ha un valor afegit important— la música, extremadament present en la sèrie, sempre dins del gènere del contemporary country, molt ben bastida i arranjada pel responsable musical de la sèrie, el gran T Bone Burnett. Cada capítol inclou diversos temes (breus, això sí) que entonen els mateixos protagonistes. Qualsevol ocasió és bona per arrencar-se amb la guitarra, i qualsevol ocasió és bona per inspirar-los a escriure unes lletres sempre molt adients. Sorprèn molt positivament que tots els actors i actrius posin veu a l'hora de cantar i ho facin tan bé. La Connie Britton se'n surt sense problemes, però excel·leixen per damunt d'ella tots els demés, molt en particular la Panettiere, que faria dubtar de si ha equivocat la carrera de no ser perquè, encara que pugui no semblar-ho, és una actriu francament talentosa.


Tenint la Callie Khourie al darrera no és d'estranyar que part dels personatges femenins tinguin molta més força que la majoria de les que pul·lulen per les sèries televisives, per bé que la realitat que retrata és la que és (Nashville és una comunitat tirant a conservadora i, de tant en tant, els personatges femenins no saps ben bé si estan intentant auto-afirmar-se o auto-immolant-se.
Canvis de parella, traïcions, males cares, respostes fora de to i un entramat de personatges prou curt com per permetre un seguiment curós de tots ells fan de Nashville un entreteniment molt digne que, si bé no sembla portar enlloc (quan escrivim aquestes ratlles tan sols hem vist la primera temporada de les quatre que té) sí que entrega unes bones estones i molts comentaris sobtats des del sofà del tipus "però que fot, ara, aquest?!?!" (que, en definitiva, és l'essència de qualsevol culebrot decent).