Paranoia Agent (2004) - Satoshi Kon

Creada i dirigida per un dels grans mites de la modernitat de l'anime japonès, Satoshi Kon, Paranoia Agent és probablement la culpable d'obrir les portes a l'anime més adult i respectable en la darrera dècada. Kon, autor d'un parell de memorables llargmetratges d'animació -el magnífic thriller Perfect Blue, amb reminiscències del giallo italià de Dario Argento, i la impecable i més adulta Chiyoko, Millienum Actress- engega una trama policíaca sobre un jove sobre patins daurats que ataca sistemàticament a vianants per "alliberar-los". Portada amb més calma del que en el gènere de lanime és habitual, concentrant cada capítol en un dels casos i farcint els escenaris de personatges que s'entrecreuen al llarg dels 13 episodis, en Satoshi Kon dugué l'anime a un estadi superior, on la seriositat, el rigor narratiu i la història estava més enllà de les modes i tendències de la joventut nipona.

Barrejant múltiples influències, afegint-hi pinzellades de thriller psicològic i de sci-fi, Kon aconsegueix una sèrie de gran dignitat, dibuixada amb un preciosisme molt efectiu, i produida amb grans mitjans que embolcallen a la perfecció el producte final, afegint-hi una banda sonora minuciosa i un arsenal d'efectes visuals d'animació veritablement astoradors.
Probablement hagi estat superat -el món de l'animació va molt depressa, fent oblidar de vegades la gran quantitat d'hores de feina que hi han darrera de cada plànol- però Paranoia Agent roman com una sèrie d'anime molt per damunt de la majoria i que preten -i aconsegueix- dotar al gènere d'un prestigi del que no va precisament sobrat.

Futuro limidado (Behinderte Zukunft? -1971) - Werner Herzog

És aquest un altre dels documentals que Herzog filmà per encàrrec i amb la intenció de fer el que ell anomenava un Gebrauchfilm, és a dir, un film útil, que ajudés a canviar la seva societat. En aquest cas es tracta d'un migmetratge sobre el tractament que reben uns infants nascuts amb malformacions i discapacitats físiques diverses per culpa d'una medecina d'efectes secundaris devastadors. Tot i ser, probablement, un dels documentals més convencionals de'n Herzog i sense arribar als límits de realisme i poesia assolits en altres cintes, l'alemany aconsegueix mostrar una realitat difícil, la d'un col·lectiu de nens i joves desemparats als que ni la societat ni el govern del seu país semblen voler atendre. Diuen que només qui observa veu les coses, i Herzog sembla tenir sempre l'habilitat de posar la càmera allà on la realitat més sincera però alhora més poètica i evocadora s'ha de revelar d'un moment a l'altre. I no és aquesta Futur limitat? una excepció, molt en particular en les converses cara a cara amb els amics dels infants handicapats -"són quasi com nosaltres", diu un nano al que no li importa jugar amb infants discapacitats- però sobretot en els terribles autoretrats que uns nens de 10 anys fan de si mateixos, retratant-se no només a ells sinó també la seva relació amb l'entorn -com la nena que després de dibuixar la seva pròpia cara li afegeix unes llàgrimes en venir-li a la ment el temps que fa que els seus pares no la venen a visitar-.

Corazón de cristal (Herz aus Glas - 1976) - Werner Herzog

Hipnòtica, màgica, tèrbola, mística. Són, tan sols, algunes de les moltes paraules de ressonàncies molt particulars que podrien definir aquest film de Herzog. La recreació d'una història tradicional bavaresa en la que un poblet dedicat completament a la fabricació de vidre -i especialitzat en un preciós vidre de rubí molt difícil de donar forma- serveix d'excusa a Herzog per plantejar un dels més extrems experiments cinematogràfics de la història: filmar uns actors en estat de completa hipnosi. Com un es pot fàcilment imaginar, les actuacions resultants voregen la bogeria, amb cares desencaixades, frases a destemps, diàlegs impossibles i una gesticulació propera a la il·luminació mística, encaixant perfectament amb l'halo de misticisme que impregna una bellíssima fotografia plena de contrastos i clarobscurs.


El mestre cristaller ha mort, i s'ha endut a la tomba el secret de la forja del vidre de rubí, pel qual el poble és reconegut. El propietari de la fàbrica cristallera s'entesta en aconseguir desvetllar el secret i s'obsessiona fins a límits insospitats, conscient de que tot el poble en depèn. En una magnífica paràbola de l'arribada de la revolució industrial, Herzog ens mostra un poble en decadència declarada, on la follia s'esmuny per totes les esquerdes que es van obrint pas, entre una població a la deriva, sense rumb, mancat d'arguments i d'eines per prosperar.

I, com en totes, absolutament totes les pel·lícules de'n Herzog, algunes imatges romanen inesborrables en encendre's els llums de la sala. En aquest cas, en destaquen les imatges de paratges naturals que escenifiquen les visions apocalíptiques d'un dels personatges, però també els quatre homes remant damunt d'una barqueta a la recerca dels límits de l'oceà, abocats a la perdició, o l'aparició d'un cavall rampant d'una bola de vidre roent que bufa un expert vidrier.

És, indubtablement, un dels més fascinants films de'n Herzog, autor, ja de per si, d'una filmografia en la que la fascinació i la poesia i la imaginaria visual en són les mestresses absolutes.

Pontypool (2008) - Bruce McDonald

Explicar el més mínim detall d'aquesta pel·lícula comporta un risc. La seva gran basa -la única, probablement- és la originalitat del seu argument enquadrat dins del gènere de terror. És per això que us explicaré tot el que sigui necessari però dividint-ho en diferents "nivells d'spoiler" per tal de que sigueu vosaltres mateixos/es els i les que escolliu fins a on voleu arribar. Seguiu llegint fins que creieu que ja esteu prou convençuts de veure-la.

Nivell d'spoiler I, el concepte:
En una emisora de ràdio d'un poblet canadenc anomenat Pontypool s'hi atansen el locutor, la productora del programa i l'ajudant tècnica. L'emissió comença com cada dia: notícies poc rellevants, més properes a la xafarderia que a una notícia com cal. Però als pocs minuts, un reporter de l'emissora reporta estar observant un tumult de gent atacant unes instal·lacions en massa. La turba sembla violenta i fora de control.

Nivell d'spoiler II, el motiu de la revolta:
Descobrim a la poca estona que la mencionada turba sembla haver perdut els estreps i ataquen a tot ésser amb que es topen. Dit d'una altra manera, estem davant d'una peli de zombies (1ª sorpresa!).

Nivell d'spoiler III, el contagi:
Els motius de contagi dels zombies en la història del cinema recent han passat de la contaminació per sang a les pluges radioactives, però cap, absolutament cap havia tingut la idea de fer que la transmissió vírica es produís...compte...aquí ve...pel llenguatge (si això no és un WTF fílmic que vingui algú i m'ho expliqui). Pel que sembla, hi ha algunes paraules que contenen el virus en qüestió i que, en el mateix moment en que la víctima l'assimila, l'entén, passa a ser infectada. Els símptomes, a diferència de les altres pelis del gènere, no són mandíbules desencaixades, caminar "rapero" i braços estirats envers la víctima. En aquest cas, el subtil símptoma és la aparició de repeticions d'una mateixa paraula de manera obsessiva per part de la víctima infectada que, indefectiblement -i aquí ja tornem a aplicar les lleis naturals del gènere- passarà d'un moment a un altre, a voler disseminar la seva llavor vírica.

Sincerament, si heu arribat fins aquí potser ja no fa falta que veieu la pel·lícula doncs, com esmentava més amunt, aquesta és la seva gran basa. Tot i així, la multitud de relacions i correlacions que es poden fer al respecte de l'elecció de tan curiós agent víric (la xerrameca sense sentit dels nostres dies, els mitjans de comunicació, la xafarderia, la invasió de l'anglès com a llengua única mundial, etc.) permet gaudir d'una pel·lícula totalment atípica en el gènere dels zombies.

Sent com és una cinta de baix pressupost rodada en 15 dies, el seu plantejament era fer una peli de zombies sense zombies, i això ho aconsegueix quasi al 100%, basant la tensió de la història en el so més que en les imatges. Però, alhora, el film perd tota capacitat de terroritzar l'espectador, no tan sols per aquest motiu sinó també per un pols narratiu lleugerament tremolós en alguns moments.

Plantejada amb astúcia i originalitat però rematada amb un un final que no aconsegueix ni clímax ni crescendo, Pontypool pot ser gaudida per qui vulgui deixar-se sorprendre per una peli que trepitja territori desconegut en un gènere tan trillat com el dels no-morts-als-que-sembla-que-ja-mai-se'ls-pugui-tornar-a-dir-zombies.

Lost 6x03 Untangled / Desenredat

Cada setmana, una colla de frikis es curra un resum explicatiu de l'episodi de Lost emès per la ABC, fent servir ninotets de plàstic i efectes cutres. El d'aquesta setmana, el 6x03 "What Kate does", no té desperdici. En especial gràcies al presentador que fan servir per desenmaranyar el capítol. Ei, no només és divertit, si no tens les idees massa clares sobre el que ha passat o vols fer memòria, aquests 5 minutets són ideals! A més, els de Lostzilla es curren els subtítols per talde poder-ho seguir millor (i no necessitar un vídeo explicatiu per entendre el vídeo explicatiu, imagino). Namaste!

Grito de piedra (Schrei aus Stein - 1991) - Werner Herzog

Llegia fa poc que Herzog és el cineasta de l'obsessió. La gran majoria dels seus personatges mítics, del Fitzcarraldo que vol obrir un auditori al bell mig de la jungla per sentir-hi cantar a en Carusso, fins a l'Aguirre decidit a arribar a El Dorado, s'entesten en quimèrics propòsits, que els obliguen a transitar camins impossibles i senders feréstecs que semblen conformar, al capdavall, la veritable raó de l'obsessió.
En aquest "Crit de Pedra", el més gran escalador del món i un jove guanyador de competicions d'escalada indoor s'entesten en escalar per primer cop en la història el Cerro Torre, un pic de poc més de 3.000 metres que, tot i la seva assequible alçada, passa per ser el més difícil i perillós cim existent en tot el planeta. Conduits en la seva obsessió pel Donald Sutherland, un periodista que representa a la perfecció els mitjans de comunicació, les seves maquinacions i la seva necessitat de "víctimes" dels seus espectacles, els dos escaladors s'enfronten a un repte aparentment impossible, tan sols emportats per l'orgull.
Pletòrica en quan a imatges corprenedores, mantenint perfectament la tensió narrativa, Herzog filma aquí un film potser menys intens que en altres ocasions però que proveeix l'espectador de moments inesborrables (que no vull pas desvetllar per incitar-vos a veure-la) i que bé mereix ser degustada en un programa doble amb el documental que el propi Herzog filmà uns quants anys abans de l'ascensió èpica del Gasherbrum, per constatar que, de vegades, la realitat té molta més força que la ficció.