Eden Lake (2008) - James Watkins

La esperança del gènere de terror (al menys entès en la seva vessant moderna) recau, avui en dia, en el cinema europeu. Passada la revàlida del cinema asiàtic -que segueix donant alguna que altra sorpresa, tot i que la major part de la producció que ens arriba respon, per norma general, a unes fórmules que semblen haver creat escola i funcionat molt bé en taquilla, lluny doncs de la innovació i la sorpresa-, havent quedat prou palès que el cinema de gènere nordamericà, a excepció d'honroses curiositats, està total i absolutament estancat en la més discreta i acomodatícia fórmula juvenil, la gran esperança del gènere queda vinculada a allò que els realitzadors europeus, sempre intentant donar-li una pàtina de credibilitat i/o de transfons lleugerament més degustable, ens puguin oferir. El cinema francès sembla haver pres la davantera amb alguns títols força reconeguts, però sembla que la veta britànica pot donar alguna que altra sorpresa. Al menys si prenem com exemple aquesta interessant Eden Lake.

Eden Lake podríem dir que cumpleix alguns dels requisits que haurien de venir "de sèrie" en totes les pel·lícules de gènere. Un metratge ajustat, un pols ferm, angoixa mesurada (i equilibrada) i unes ganes d'oferir alguna cosa més que no sigui la mera successió d'escenes violentes i explícitament sanguinàries.

Es veritat que Eden Lake semble beure de fonts prou reconegudes, tractar temes que altres films també han sabut entomar amb fermesa, que les sorpreses son mínimes i que els clichés segueixen estant presents. Però combinats amb habilitat, intentant fugir dels convencionalismes, en James Watkins és capaç d'ordir una paràbola sobra l'educació -sense mullar-se això ja seria demanar massa- que enganxa des del primer moment i que demostra que, en definitiva, es pot fer bon cinema de terror en ple segle XXI. A tall d'exemple, tan sols una mostra de les habilitats de Watkins: el film es desenvolupa, en la seva pràctica totalitat, a plena llum del dia, sense que per això perdi ni un bri d'angoixa i tensió.

En resum doncs, una pel·lícula per a aquells amants del gènere que ja quasi bé havien perdut l'esperança.