Beowulf (2007) - Robert Zemeckis

Mai no he entés l'obsessió per fer pel·lícules d'animació hiperrealista. I encara em sembla més obtús intentar fer una peli amb personatges humans hiperrealistes que s'assemblin a actors i actrius reals.
Podria entendre aquest intent si el contingut visual de la pel·lícula no es pogués aconseguir amb mitjans "reals", encara que fossin, fins i tot, complementats amb una mica de gràfics CGI, però és que aquesta aventureta pretenciosa i absurda alhora, no aprofita la potencia dels ordinadors que l'han confeccionada més que per articular impossibles -i innecessaris, i interminables, i antinaturals- moviments de càmera.
El primer que es perd en aquests tipus de film és, de bones a primeres, l'actuació del repartiment. Per molt que li posis a un personatge la cara de l'Anthony Hopkins, la seva actuació no te perquè assemblar-s'hi. De fet, la evident limitació de moviments que la careta digital pateix fan encara més increible (i això no deixa de ser irònic en una pel·lícula hiperrealista) "l'actuació" de Sir Anthony.

Personatges embotats en una gallardia persistent, atrapats dins cossos artificials que es mouen com si fossin titelles, escenes d'acció embafoses i estirades fins a perdre tot sentit i, en definitiva, aquella sensació de pèrdua de temps que acompanya bona part de la producció de Hollywood dels darrers anys tot i la gran inversió i esforç dedicat a pel·lícules com aquestes.
De vegades sembla com si a Hollywood dediquessin els calers invertits en una pel·lícula a comprar auto indulgència a cabassos.