Hostel (2005) - Eli Roth
Una de les responsables del subgènere del terror turístic. El que sempre resulta curiós en aquest tipus de pelis és el gran desconeixement que els realitzadors tenen del lloc on transcorre l'acció, muntant així la peli al damunt de tòpics infumables, falsos i, de vegades, fins i tot ofensius, com és el cas de Hostel.Segons sembla, a Txèquia, fa poc, va haver-hi una guerra (sic), els nens son els que cometen la major part dels delictes (sic) i en els spas la gent s'hi està en pilota picada (això sí, només les dones, els homes van molt pudorosament tapats).
Com es pot comprendre, al damunt d'aquestes premises s'hi pot muntar qualsevol cosa menys una peli decent. Això sí, hi ha salvatgisme, una certa brutalitat i bona part d'aquell sadisme que es regala al públic tan pròpia d'una dècada que ha parit productes com Saw.
Val a dir però, que el crescendo gore està molt mesurat i que de cap manera estem parlant d'una simfonia de l'horror en la línia de la mítica Brain Dead, amb vísceres des del primer minut de metratge. Aquí l'element gore es reserva per a un clímax final força ajustat i poderós que evita d'alguna manera que la pel·lícula passi directament a l'oblit.
Las Aventuras de Ford Farlaine (1990) - Renny Harlin
Un patètic precursor del Torrente aquí entre el luxe i el glamour de l'escena del rock a Los Angeles. Acudits grollers, actituds masclistes a dojo i, el pitjor de tot, les ganes de fer-ho servir no com a simple acudit sinó com a model a imitar.
Yo, Robot (2004) - Alex Proyas
Es veritat que, tenint en compte la mitjana de qualitat que ostenten les adaptacions de la literatura al cinema en els darrers anys, aquest film dirigit pel sempre interessant Alex Proyas, aporta algunes perspectives llamineres, però el conjunt es dil·lueix en pro d'una història més propera al thriller que a la ciència ficció.El que Asimov proposava en el seu seguit d'obres al voltant dels robots era la reflexió sobre els límits de la (in)humanitat, mentre que la pel·lícula de Proyas s'entesta en encadenar persecucions i testosterona en detriment d'aquesta reflexió tan pròpia d'un gènere, el de la ciència ficció, que amb prou feines trepitja.
Mentes en Blanco (2006) - Simon Brand
Ni amb un repartiment tan ben treballat (Kinnear, Caviezel, Stormare, Pantoliano, Moynahan) en Simon Brand és capaç de muntar una intriga creïble i tensa. Com els hi passa a moltes pelis amb el mateix plantejament (uns desconeguts es desperten en un lloc tancat sense saber com hi han arribat), confonen el que hauria de ser una pel·lícula de personatges per una de suspens. I no es pot fer un film d'intriga i suspens si els personatges no estan prou treballats com per generar interés per ells a l'espectador/a.En definitiva, una autèntica pèrdua de temps.
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada