Matrix Resurrections

Es podria argumentar que una seqüela que arriba 20 anys més tard i que es titula "Resurrections" implica que les seves predecessores necessàriament estan mortes i enterrades. I es podria esperar que la nostàlgia fos l'únic leit motiv d'aquesta, i que el metratge no fos més que un escandall minuciós de tots aquells trops i tics que els productors creuen que els espectadors volen tornar a veure. Però no.

Perquè la Lana Wachowsky és una directora intel·ligent, i la seva nova entrega no només juga a la nostàlgia —que ho fa— sinó que l'aprofita per bastir-hi al damunt alguna cosa nova, adaptant la ideologia de la pel·lícula als nous temps i superant el discurs ideològic de la primera entrega de la saga. Els fonaments, sens dubte, són els de la nostàlgia: retorn a escenaris, personatges, frases, recursos visuals. Però l'enfocament és alhora nostàlgic i autoconscient de l'exercici mateix, sense vergonyes. I això li dóna a la directora l'oportunitat de construir un edifici molt sòlid al voltant de l'angoixa de la vida contemporània i de les seves causes.

Perquè explicar que la nostra vida és angoixant seria repetir un mantra que totes les generacions han repetit. (Tothom creu ser qui més ha patit, qui més difícil ho ha tingut per ser feliç: excusa barata per no acceptar l'incapacitat de ser feliç). El que té d'interessant Matrix Resurrections és que la Wachowsky explica i denuncia també els mecanismes que el poder disposa ja no només per fer-te creure que vius una vida ideal, sinó per fer-te creure que entens els mateixos mecanismes de poder quan, en realitat, no són més que un altre parany per aplacar les teves ganes de revolució.

Perquè, en última instància, això és el que el poder necessita: desactivar la revolució. El poder imposa una estructura i viu d'ella, de manera que la seva única missió, en realitat, és mantenir-la estable, mantenir-la immòbil, complaent, sedada. I a Resurrections el poder entén que la clau per a aconseguir-ho quan la població comença a rebel·lar-se és donar la sensació d'elecció, permetre't escollir, aparentment, entre ignorància i il·luminació (les famoses píndoles blava i vermella) quan, en realitat, només estàs escollint entre ignorància i sensació d'il·luminació, és a dir, ignorància també.

I sí, és clar, també hi ha escenes de baralles confuses, tiroteigs aclaparadors, explosions i persecucions, però Matrix Resurrections és una història d'amor contra la tirania. I això, en uns temps com els nostres, no està mai de més explicar-ho.

Annette (2021) - Leos Carax

Que estrany se'm fa que el director (Leos Carax) d'una de les meves pel·lícules favorites ('Mauvais sang') m'hagi torturat durant dues hores amb la seva darrera obra ('Annette'). Quin horror. Quin autèntic horror de pel·lícula.

Bo Burnham: Inside (2021) - Bo Burnham

Sabeu què no esteu veient a Netflix que hauríeu d'estar veient? L'especial que va perdre —molt injustament, AMG— l'Emmy davant de la gravació de 'Hamilton'. Es diu 'Inside', i és un treball fet per l'humorista i ara cantant Bo Burnham. Que no el coneixeu? És igual, jo tampoc. 

Dune (2021) - Denis Villeneuve

El millor que puc dir del Dune del Villeneuve és que ja era hora que tornés a la gran pantalla una èpica que es recolzés en el to més que en l'acció, en la reflexió més que en les explosions i bufetades, en la càrrega mística més que en l'heroïcitat. 

I called him Morgan (2016) - Kasper Collin

Magnífic documental musical, molt superior a la mitjana del gènere, gràcies a una gran habilitat visual per suplir la manca de material gràfic i a ser capaç d'explicar la història d'un geni creador (el trompetista Lee Morgan) posant en valor la figura de la dona que el va salvar de l'oblit i de les drogues (Helen Moore).

Perquè, per una banda, allà on la majoria de documentals musicals busquen imatges d'arxiu i, en cas de no trobar-les, omplen les seqüències amb els testimonis davant la càmera, en Kasper Collin aprofita per donar context emocional a la història que aquests expliquen amb plans recurs de carreteres, veïnats, boires i turmentes de neu. El resultat és un documental que té textura, que no és només verbal.

I, d'altra banda, perquè quasi mai podem gaudir de la narració d'un ascens meteòric en alguna art recolzant-se en la figura de la dona que, sovint, és relegada a un paper secundari. Aquí no. Aquí la Helen Moore és contextualitzada, explicada des dels seus orígens, se li dóna veu, se li permet que expliqui com ho va viure. El seu és el testimoni capital. No sentim al Lee Morgan parlar més que en dues ocasions. A ella la sentim contínuament.

I amb aquests dos elements, però, és clar, també amb testimonis de les seves bandes, dels seus amics, i de la seva sublim música (quin fraseig, quines melodies!), Collin basteix un documental magnífic, una joia d'aquelles que els amants de la música gaudeixen tant si coneixen al músic com si no. Perquè aquí, del que es parla, no és del Lee Morgan. I això és el millor que li pot passar a un documental musical.

Possessor (2020) - Brandon Cronenberg

Molt interessant aproximació a la deshumanització d'una assassina i les fràgils fronteres que separen els nostres "jo" professionals dels personals, en aquesta segona pel·lícula del Brandon Cronenberg, fill del David i del que, innegablement, ha heretat el talent i les obsessions.

La Tasya Vos (magnètica Andrea Riseborough) és una assassina que perpetra els seus crims mitjançant una transfusió de consciència en la ment d'un altre a qui converteix en executor físic i del que, un cop executat l'assassinat, retorna cap al seu propi cos. És magnífica en la seva feina, però la seva cap (recuperada Jennifer Jason Leigh) insisteix en que per esdevenir l'assassina perfecta caldria que es desvinculés totalment de la seva vida personal. La Tasya s'ha separat voluntàriament del seu marit i del seu fill, entenent que estar-hi a prop li dificulta fer bé la seva feina i quan va a visitar-los, abans d'entrar, practica, assaja el seu comportament amb ells. Cada cop li queda menys de sí mateixa, després de tantes missions incorporant-se en persones alienes.

En una missió determinant pel futur de la seva empresa, les coses no surten com estaven previstes, i el hoste es rebel·la, engegant una pugna per la identitat i la consciència, per prendre el poder de les accions d'un cos que és una marioneta. La Tasya haurà de lluitar per prevaldre i qui sap si per retenir la seva pròpia consciència.

El Cronenberg fill filma amb precisió i sentit estètic (encara que aquest, sovint, viri cap al gore i la carnalitat més salvatge), però sobretot escriu un guió intel·ligent i ben lligat que demana diversos visionats i que és prou concís com per deixar l'espectador amb ganes de més.