La tierra (Zemlya, 1930) - Aleksandr Dovzhenko

Un vell agricultor s'està morint, però ho fa amb un somriure als llavis, tot mirant els camps de blat sacsejats pel vent, les pereres formoses i la seva família (sobretot els infants) que heretaran la terra que ell ha treballat intensament durant els seus 75 anys de vida. El cicle de la vida (i de la mort) continuarà després d'ell, però no de la mateixa manera. És temps de canvis, a la Unió Soviètica, on Stalin ha exigit als vells kuláks (agricultors terratinents rics) que col·lectivitzin definitivament les seves terres i les comparteixin amb la resta dels agricultors. És un moment de canvi, sobretot, de mentalitats. Els kuláks han de cedir els seus privilegis, els vells agricultors pobres han d'acceptar l'arribada del progrés, de les màquines, i els joves... ah!, els joves volen completar la revolució.


I així, com qui no vol la cosa, el cicle de la vida, aparentment impertorbable, és trasbalsat per la història. Cal un encaix. I aquest encaix és el que mostra aquesta bellíssima Zemlya del Dovzenjo, pel·lícula poètica, totalment aliena al Mode de Representació Institucional imposat per la indústria cinematogràfica nord-americana que es val de tots els recursos del cinema rus portats a la seva quinta essència, amb insercions de plans al·legòrics, insistència en els retrats en primer pla per encaixar totes les peces de la trama.


Per bé que l'obra, inicialment, pot semblar una pel·lícula de Partit, propagandística, Dovzhenko fou prou hàbil per reconvertir-la en quelcom molt més gran, molt més ambigu i menys genúflex amb les exigències stalinistes. Així, la seva recepció va ser molt dividida, i tant hi havia qui pensava que era pura demagògica socialista com qui creia que havia vist una heretgia antisoviètica. La veritat és que Dovzhenko estava molt més interessat en explicar que el cicle de la vida i de la mort estan molt per damunt de la història, i que, ens hi posem com ens hi posem, el flux no s'atura i la terra ens engoleix a tots i a totes.


Farcida d'imatges poderosíssimes (i de munions i concatenacions d'imatges igualment belles), Zemlya és un dels millors i més lloats exemples del cinema rus mut del primer terç de segle, allà on les normes cinematogràfiques eren diferents i no estaven lligades a un llenguatge prefixat sinó que, justament, explorava les seves possibilitats a cada escena, a cada pla.

Lo que arde (O que arde, 2019) - Oliver Laxe

Un piròman surt de la presó i torna al seu poble, on, més enllà de les burles d'alguns, tothom intenta acollir-lo fent veure que no ha passat res, que no recorden el mal que va fer. La seva mare, per descomptat, la primera; la Benedicta ha patit molt l'absència del seu fill. Però també la nova veterinària de la zona que, desconeixent el seu passat, veu en l'Amador una ànima assossegada i tranquil·la. Fins i tot el seu veí, l'Inazio, que amb uns amics està refent algunes velles cases de camp per habilitar-les per al turisme i així "viure de rendes". Amador es reintegra en la rutina quotidiana de la vida rural.

La vida transcorre serena i pausada per entre les arbredes i boscos frondosos de la Galícia més enigmàtica i verge. La pau només és trencada per la tala dels majestuosos arbres a mans d'excavadores inhumanes, bulldozers implacables que tomben arbres gegantins i els escruixen sota les seves tones de metall inevitable (en una escena de bellesa molt dolorosa). I pel foc, és clar. Un altre cop el foc. No sabem si ha estat Amador, reincident, o si ha estat un altre. Els afectats volen creure que ha estat ell, necessiten algú a qui culpar. "Els que fan patir és perquè pateixen ells", li deia la Benedicta, poques escenes abans. Deu ser això.


Però no som tots uns piròmans, a la nostra manera? No estem contribuint, tots i cadascun de nosaltres, a destruir el món? Però ja se sap que el geperut no es veu la gepa pròpia, però sí la dels demés.

Entremig, les arrugues de la Benedictina es confonen amb les escorces dels arbres mil·lenaris. Ambdós estan destinats a extingir-se aviat. D'aquest estil de vida rural només quedaran els simulacres que les masies turístiques puguin oferir. No quedaran arbres, ni pastures, ni cuines amb cremadors a fusta, d'aquelles que has de manipular amb un pal de ferro per evitar cremar-te. Oliver Laxe filma aquestes últimes raneres agòniques en tot allò que posa entre els dos parèntesis quasi-documentals que arrenquen i clouen aquest film: la rutina rural entre una tala salvatge de boscos i un incendi assolador, filmat amb una proximitat esfereïdora. Potser la vida (o allò que queda d'ella) és el que succeeix entre destrucció i destrucció.

Mr. Jimmy (2019) - Peter Michael Dowd

Fascinant pel·lícula documental plena d'arestes i facetes al voltant d'un japonès, l'Akio Sakurai, que després de veure un DVD d'un mític concert dels Led Zeppelin quan era un adolescent, queda absolutament fascinat amb la figura del Jimmy Page i decideix dedicar tota la seva vida a emular-lo, a imitar-lo, a convertir-se en ell.

L'Akio, però, abraçant la passió nipona pel detall i per la recreació mil·limètrica (pensem en els bonsais, en la papiroflèxia, en la porcellana o, simplement, en la seva cuina) —hi ha una paraula japonesa que en fa referència: shokunin, el mestre obsessionat amb la perfecció— no pretén imitar-lo superficialment; vol convertir-s'hi, ser-ne indistingible.


Per fer-ho, no només aprèn a tocar la guitarra i s'estudia al mil·límètricament els complicats solos d'en Page (en totes les seves versions: la d'estudi que va quedar gravada al disc, la del concert que van fer a Londres, la de la segona nit de concerts a Nova York, etc.) sinó que també li copia els vestits (contractant a una experta sastressa), les guitarres (contractant a diversos especialistes, entre ells un fabricant de pastilles de guitarra) i els amplificadors (contractant, també, a un expert que li crea els amplis idonis per emular cada tema, cada concert). La seva obsessió és absoluta. No li val amb una mera aproximació. Tot ha de ser igual. I ho ha de ser, perquè l'Akio veu en la reverenciada figura del guitarrista britànic quelcom que cal honorar. I això no es pot fer de qualsevol manera.

Per descomptat, l'Akio també necessita una banda. I trobar-ne una els membres de la qual estiguin disposats al compromís absolut amb la mímesi de cada detall que pretén l'Akio no és cosa fàcil. L'Akio demana que on el cantant ha de fer un "yeah" faci un "yeah", i no un "ah", que on el baixista ha de posar-hi 10 notes n'hi en posi 10 i no una de més o de menys, que el so del teclat sigui clavat, idèntic, i no una succedània imitació.


El periple de l'Akio fascina a cada pas perquè descobrim, primer de tot, que el món està ple de bojos, que tots ho som, però que estem sols en la nostra bogeria, que ningú la comparteix del tot. Ens fascina perquè la seva devoció és absoluta i sense esquerdes, perquè tot és secundari en la vida de l'Akio. Però també perquè no defalleix ni deixa de perfeccionar el seu art imitador: "Cada cop tinc la sensació que m'allunyo més de l'autèntic Jimmy Page".

Tot i que amb alguns alts i baixos en la seva narració, el documental encerta a enfocar aquest home singular des de moltes perspectives diferents, tant la de l'obsessió com la de l'aspecte antropològic, passant per la visió dels qui no comparteixen la seva fal·lera. Encerta, igualment, a trobar un magnífic i difícil equilibri entre la reverència per l'Akio i la distància que ens permet, en alguns casos, riure obertament de les seves pulsions més extremes, del seu candor i de la seva innocència en un món que es regeix per altres codis molt diferents als seus.

Fugint completament de l'estructura habitual dels documentals musicals, Mr. Jimmy explora terrenys poc transitats al voltant d'un personatge tan mític com aquell a qui intenta imitar.

Marianne & Leonard (2019) - Nick Broomfield

La figura del Leonard Cohen és poderosa, magnètica, irresistible. Tant que fins i tot en un documental en el que, en teoria, ha de compartir metratge amb algú altre, el director és incapaç de refrenar aquesta atracció imparable i hi centra la major part de l'atenció.

Ella és la Marianne Ihlen, parella d'un jove Cohen quan encara era només escriptor i ni es plantejava cantar i pujar a escenaris. A la fascinant illa grega d'Hydra, es van conèixer i es van enamorar. Ella fou musa de molts dels seus texts i, fins i tot, de la després popular 'So long, Marianne' que el Cohen li escrigué en trencar la relació. La Marianne apareix com una dona absolutament devota de l'artista a qui fa de musa, entregada i absorta, quasi segrestada per la figura del canadenc. Però també quan la relació s'acaba la Marianne segueix adorant el seu antic amant.

Escrivia la poetessa Safo:

Escolliré per sempre més la teva
absència, donzella,
perquè el que de veritat estim
no és el teu cos,
ni el record del teu cos
tan bell sota la lluna;
el que de veritat estim
és l'empremta que has deixat
sobre l'arena.

I la Marianne segueix estimant, si més no, la petjada de l'artista creador, aquell que la va utilitzar maldestrament, però que la va fer sentir-se única i especial. Ell l'abandonà gradualment, la bescanvià —ja en el seu trànsit a l'estrellat— per centenars d'altres dones sense nom. Ell, diu, també la va seguir estimant per sempre; però la seva sinceritat sembla menys intensa que la d'ella.


I el documental del Broomfield, lamentablement, prefereix ser la fan desbocada que segueix el Cohen quan abandona la Marianne per comptes de quedar-se amb la musa i esbrinar què li passa a un ésser com ella quan aquell per a qui es desvivia desapareix. I nosaltres, com a espectadors, també ens deixem portar, inconscientment; però un racó del nostre cervell/cor roman amb ella, volem saber-ne més.

El film, en tot cas, ens encisa prou com per no poder exigir-ho en excés, i quan al final l'acció torna dramàticament sobre la Marianne, a tocar de la mort, escoltant un missatge del Leonard recordant-li que no l'ha oblidada, ni a ella ni a la seva bellesa, l'espectador sent com si es fes justícia, una mena de "ja tocava", una sort de tancament d'un cercle que mai no s'hauria d'haver allunyat tant del seu veritable centre gravitacional: la Marianne. La platea de l'In-Edit 2019, eixugant-se les llàgrimes sobre els títols de crèdit, en deixen constància.

Beforeigners (Fremvandrerne, 2019) - Anne Bjørnstad i Eilif Skodvin (creadors)

En ple segle XXI, arreu del món comencen a aparèixer de dins del mar viatgers temporals provinents d'èpoques passades. A Noruega també, i els que hi apareixen són víkings. Aquesta és la premissa de Beforeigners, un procedimental policial que transcorre sobre un rerefons de ciència ficció llaminer i amb moltes possibilitats.


Sap greu, però, que la insistència en vestir aquesta sèrie d'un procedimental de tall clàssic menystingui intensament la seva vessant de ciència ficció. Els casos d'assassinats dels visitants temporals articulen una primera temporada que va apuntant cap a direccions interessants (la integració dels visitants, la xenofòbia temporal dels contemporanis, la barreja de cultures, etc.) però que sembla servir aquests centelleigs sci-fi de manera massa escadussera i, fins i tot, reprimida. La sèrie sembla més interessada en servir capítols intranscendents que no pas veritablement transcendents, i això, amb un material com aquest entre mans, podria entendre's com a pecat capital.


Amb tot, els personatges, poc a poc, van quallant, el guió no sembla tenir por d'embolicar-se i de ser mínimament exigent amb l'espectador, i —un cop més— els flaixos intermitents de qüestions temàtiques de pes van convertint-la en un producte interessant que, per bé que no és capaç de tancar la temporada amb suficient ganxo com per generar expectatives de cara a una segona, sí ha deixat un bon entramat de temes que, en mans més atrevides pot acabar gestant una de les més interessants propostes televisives dels propers anys.