Heimat (1984) - Edgar Reitz (creador i director)

Quan s'insisteix en l'estèril (però sovint apassionant) debat sobre les fronteres entre la ficció televisiva i la cinematogràfica, sovint s'obliden els referents més importants. I Heimat és un d'ells. O millor: Heimat ÉS el referent.

Perquè l'Edgar Reitz va veure molt clar que la millor manera d'explicar la història recent d'un país complex com el seu, Alemanya, era a través de personatges. I que els personatges necessitaven espai i temps per desenvolupar-se i explicar-nos la seva història. Alguns pretenen que és una pel·lícula llarga, però la veritat és que Reitz va concebre Heimat com a una sèrie d'onze capítols en què repassava la història alemanya des del 1919 (just després de la Primera Guerra mundial) fins als anys 80, quan la vella "pàtria" del títol ja podia considerar-se refundada de debò, superats els mals tràngols i les angoixes existencials.


Reitz segueix la família de la Maria, nascuda al 1900 —i, per tant, digna incorporació del segle— que intenta sobreviure als embats de l'esdevenir al poblet de Schabbach, per on circulen parents, veïns, visitants sorprenents i, sobretot, la història, que colpeja, sacseja i canvia ja no només la seva vida sinó a ells mateixos, indiscutiblement lligats al que dictin els temps. Tenim marits que fugen d'una Alemanya que ja forja el nazisme per retornar, anys més tard, convertits en rics magnats de l'automoció, pares arrapats a la tradició, germans fascinats per la tecnologia, grimpaires de la faràndula, cacics ostentosos, adolescents d'hormones desbocades o babaus de mirada límpida i innocent. La plèiade és completa, absoluta, universal.

I els anys passen, i els personatges es fan grans, s'adapten als nous temps, sovint sense cap alternativa, penells a mercè dels vents que bufen, avui d'aquí, demà d'allà. I s'enamoren, i s'allisten a files, i celebren aniversaris, i creen fàbriques, i tenen somnis impossibles que, de vegades, es fan realitat.


Perquè Heimat, tot i ser una lliçó d'història és, sobretot, una lliçó d'humanitat, la més gran que s'ha vist en una pantalla, petita o gran. Reitz encerta a posar la mirada sobre les persones perquè ens expliquin la història, però recordant-nos que la història no la fan ells, sinó altres, aquells que maneguen el món, i que la resta no som altra cosa que titelles amables que, a pesar dels fils que ens manegen, mirem de deixar-nos portar feliçment, ens adaptem al moviment forçat com si fóssim nosaltres els que volguéssim fer aquest gest.

Meravellosa fins al darrer minut de metratge, farcida de mil-i-una analogies amb la història, plena de detalls aparentment insignificants, de plans bells, de jocs de colors i de blancs i negres, de metàfores visuals, desdibuixant les possibles fronteres entre narració cinematogràfica i televisiva (figura entre les 100 millors pel·lícules de la història de la llista Kobal) i, sobretot, de personatges: la Maria, el Glasisch, l'Eduard, la Lucie, la Katharina, la Pauline, el Mathias, la Martha, l'Otto...

Dentro del volcán (Into the Inferno, 2016) - Werner Herzog

Una mirada superficial a la producció documental del Werner Herzog potser creuria veure un atlas mundial, una mena de cosmovisió naturista del planeta terra, en un viatge fílmic que aniria —literalment— de pol a pol i que travessaria totes les latituds i longituds cartografiades. Però segona mirada —ara més reposada i, per tant, profunda— revelarà que allò que Herzog sempre ha volgut filmar no ha estat el territori sinó l'encaix de l'ésser humà en ell. O, millor dit, el seu desencaix.

I així, de la mateixa manera que en altres ocasions s'ha endinsat en la jungla peruana, submergit en les profunditats de l'Antàrtida, o escolat entre els flamejants pous de petroli que la guerra d'Irak deixava enrere, quan en realitat mirava d'entendre l'encaix en aquestes topografies d'una supervivent d'un accident aeri, d'uns científics polars o d'uns bombers encarregats de segellar els pous, a Dentro del volcán la qüestió no és la lava, l'abisme roent, el poder del subsòl, sinó com els humans que viuen al seu damunt, a la seva vora, aquells que s'hi aboquen, encaixen en aquest univers de foc terrible i voraç.


I, per bé que aquest no sigui el treball de Herzog amb millors i més espectaculars imatges (que ho són, en tot cas) ni amb les millors històries ni personatges (que ho són, també, d'interessants), l'alemany s'hi aboca amb la mateixa certitud de sempre: aquell que, com ell, mira intensament acaba sempre trobant alguna cosa. Herzog ens porta d'Indonèsia fins a Islàndia, de Corea del Nord fins a Etiòpia per descobrir que tots els volcans, tant se val on es trobin assentats, acaben sent lligats pels humans amb algun sistema de creences. Pot ser l'esperit d'un soldat nord-americà que va prometre tornar amb queviures i productes de consum, o pot ser un altre esperit, el de la revolució comunista de la Corea del Nord, on el volcà primigeni del qual va "sorgir" el gran líder Kim Jong-Il es venerat com a indret mític de fundació de la nació.

L'humà, gran com es creu, petit com és, no pot més que inventar relats mítics davant d'estructures de la naturalesa tan impressionants com els volcans. O com la filmografia documental de Herzog.

El caso Alcàsser (2019) - León Siminiani

Està sent una de les sèries de l'any i ha rebut enormes i nombroses lloances per part de molts. Però, tal com es pregunta l'Áurea Ortiz, "si El caso Alcàsser no fuera de la moderna y tan cool Netflix y lo hubiera ofrecido, por ejemplo, Telecinco ¿hubiera tenido tan buen recibimiento?"

Probablement no, perquè la pàtina legitimadora de Netflix ja ho empastifa tot i a tots els seus fidels devots (que no teleespectadors). I aquest cop ho fa desenterrant (i el verb no és gratuït, paraula que no) el crim d'Alcàsser i tot l'espectacle mediàtic que al seu voltant es va muntar. El seu primer capítol és esperançador i un, en visionar-lo, albergava l'esperança que aquest documental no només tornés a posar sobre la taula el cas (en una espècie de reivindicació per fer justícia o per descobrir "la veritat") sinó que s'atrevís a denunciar amb contundència el circ de tres carpes que s'hi instal·là i les cues que tota la societat va fer per comprar-ne les entrades a primera fila.


Però no. Perquè el què acaba fent El caso Alcàsser en els següents episodis és el mateix que es va fer en el seu moment. Sembrar morbo, construir un relat d'intriga forçat, erigir bons i dolents en una historificació maniquea i intencionada. I això no seria un problema (TOTS els documentals tenen una ideologia i una intenció) si no fos perquè, en el camí, oblida, un cop més, a la Miriam, la Toñi i la Desiré. Un cop més, les víctimes femenines són oblidades o, en el "millor" dels casos, utilitzades de nou per tornar a vendre la mateixa història sense cap intenció d'esmolar les eines i fer una crítica ideològica social convincent.


No hi ha visió de gènere, tal com explica molt bé la Nerea Barjola (autora del llibre Microfísica sexista del poder i que em va descobrir la Margot Mur), no hi ha equidistància ni la més mínima intenció de jugar net, tal com exposen molt bé tant l'Áurea Ortiz com l'Álex Mendíbil. No hi ha ganes de furgar en els errors sinó de recrear-se en el circ, com mirant-lo des de fora, com pretenent que no hi som dins, que no en formem part, que som mers voyeurs innocents.

Doncs no, no es pot mirar una cosa i no formar-ne part.