El ministerio del Tiempo (2015) - Javier Olivares, Pablo Olivares (creadors)

Noemix 14.5.17 , , , Cap comentari
El Ministerio del Tiempo és una de les sèries que té dividida a l'Última Projecció. Mentre que la meitat de nosaltres es va sentir decepcionada al veure el primer episodi de la sèrie, l'altra meitat, (és a dir, jo mateixa), estic entregadíssima i ja em considero una ministérica com cal.


Quan s'està a punt de començar la tercera temporada, m'he decidit a escriure sobre la sèrie, una ficció que, "in my opinion, com dirien a The Good Wife, és una de les sèries  espanyoles de més qualitat que he pogut veure. No només per la perícia actoral o pels guions meticulosos i històricament verosímils sino també perquè és capaç de transmetre a l'espectador un gran respecte pel producte. 

Els germans Olivares van iniciar aquesta sèrie l'any 2015 per a Televisió Espanyola, i tot els rumors de no renovació que la sèrie va patir durant les seves primeres emisions, finalment es van realitzar una primera temporada de 8 capítols, una segona de 13 i per aquest 2017 estem esperant també 13 capítols que a hores d'ara, encara no tenen data d'inici. 


Quins són els seus punts forts: 


Uns personatges entranyables: Els tres protagonistes: Julián (Rodolfo Sancho), Amèlia Folch (Aura Garrido) i Alonso de Entrerríos (Nacho Fresneda), tenen històries interessants i entre ells flueixen trames molt ben teixides: els xocs inicials entre Amèlia i Nacho, la història entre Julián i Amèlia, la triste trama de Julian i la seva dona, i com no, l'aparició de Pacino (Hugo Silva) a la segona temporada que donarà un gir interessant a la trama principal d'Amèlia.  

Però la sèrie compta també amb bones trames per als secundaris que (gràcies també al metratge llarg) poden veure les seves vides desenvolupades. Personatges com Irene Larra (Cayentana Guillén Cuervo), Salvador Martí (Jaime Blanch), la secretaria Angustias (Francesca Piñón) o el gran Velàzquez (Julián Villagrán) que ajuda al ministerio a fer retrats robot dels dolents a perseguir. Tots ells tenen històries parale·les que s'entrecreuen i que creen un univers riquíssim. 


Uns guions que barregen l'humor amb la història: La història no pot canviar i per tant, quan hi ha un problema de possible error històric (Quan Cervantes no entrega el Quixote a la imprempta, per exemple), la patrulla ha d'anar al passat a posar-hi remei. Fer una temàtica històrica interessant i divertida no és una tasca fàcil, però aquí el Ministerio se'n surt d'una manera genial. Els acudits sobre funcionaris, la relació de Nacho Fresneda amb el segle XXI i la cultura popular, són font d'acudits i gags continus. 


Uns fans que donarien la vida per ser becaris del Ministeri: La comunitat de fans o els ministéricos (com es fan dir) han creat al llarg de la sèrie, trending topics en cada emissió i són un motor de consumidors àvids de qualsevol producte transmèdia que es creï. I en aquest sentit la sèrie no els ha decepcionat, un còmic, episodis sonors, un vlog on Angusties comenta la seva vida... etc. Els fans que van omplir el Liceu per a veure la preestrena de la tercera temporada, son una de les forces de la sèrie. 


Algún punt dèbil?

La seva durada: imagineu que teniu pressupost i idees, i actors, i un equip de guió espectacular, i una bona producció, i un showrunner que controla el projecte i que és respectat per la cadena (en la majoria d'ocasions).... bé, teniu tot això i heu de fer capítols setmanals de 70 minuts (una hora i 10 minuts). Com es manté la tensió en capítols tan llargs? Com s'explicar una història que no avorreixi? Com fer un capítol taaaaaaan llarg sense que sembli que hi ha més pa que formatge? Doncs aquesta és una altra de les perícies de la sèrie, que tot i que els capítols són eterns, se'n surten prou bé. 

Imagineu aquesta sèrie si fos de 40 minuts... 





Atracament perfecte (The Killing, 1956) - Stanley Kubrick

Noemix 12.5.17 , Cap comentari
El proper 25 de maig farem un seminari sobre el cine de Kubrick a la botiga The Cine i per preparar-ho, fa setmanes que estic tornant a verure'n la filmografia sencera.


Tornar a veure pel·lícules com El resplandor (1980), 2001: Una odissea de l'espai (1968) o La naranja mecánica (1971) és realment un exercici molt interessant. La percepció d'un film està lligada a la nostra història personal i veure una pel·lícula als 20 anys no és el mateix que veure-la als 40. En el cas de Kubrick, he de dir que el segon visionat, rarament decepciona.

Kubrick té una filmografia curta però intensa. Seria ben bé l'oposat de directors com Woody Allen que es forcen a fer pel·lícules cada any per no deixar de treballar. Kubrick, igual que Malick, es pren el seu temps... fins a 12 anys si cal, per fer una film.

Quan revises la filmografia d'algú tan gran com Stanley Kubrick, te'n adones que tot el que el fa gran, ja es pot ensumar en les obres primerenques. No parlo de Miedo y deseo o El beso del Asesino, aquí encara el jove Kubrick era un aprenent de l'ofici. Estic parlant de la meravellosa i mai prou valorada Atracament Perfecte.  

En aquesta meravella de 1956, el seu tercer llargmetratge, ja estem davant d'una obra mestra. En ella ja veiem alguns dels estilemes Kubrickians per excel·lència, com per exemple un inici poderós, uns enquadraments quirúrjicament precisos o el travelling, un momviment de càmera que Kubrick va utilitzar recurrentment i el va portar al seu límit a 2001: una odisea de l'espai.

Kubrick comença Atracament Perfecte amb una cursa de cavalls enquadrant perfectament el cavall guanyador durant mitja volta del recorregut, incloent la corva, en un moviment de càmera que vol simular un trávelling però que en realitat és un exercici de perícia fotogràfica. I és que Kubrick era fotògraf, i de perícia i meticulositat en tenia moltíssima.

I si l'inici ens sembla interessant, el final ens deixa embadalilts. Però encara no parlarem del final.

L'argument


Un altre motiu pel qual Atracament perfecte està entre les meves favorites de Kubrick, és per la seva narrativa. Es diu que és el primer cop que en una pel·lícula es fa servir una narrativa no lineal.

.
Sterling Hayden ha passat a la presó els últims 5 anys i, mentre hi era, ha planificat un atracament a un hipòdrom. El seu plà és meticulós i ha pensat en tot, i durant els primers minuts del film coneixerem a l'equip encarregat de dur a terme aquest pla. Mentre una veu en off ens va explicant minut a minut com es va desenvolupant tot, la narrativa es trenca i la història va endavant i endarrera per mostrar-nos els diferents punts de vista dels personatges, que finalment s'ajunten en determinats moments.

Aquest recurs fa que hi hagi escenes que es repeteixin, per tal que l'espectador identifiqui els moments, i en algunes ocasions veiem la mateixa escena repetida des d'un punt de vista diferent.

Al final tot encaixa i cal dir que la pel·lícula manté una tensió que es fa impossible en alguns moments, com durant la seqüencia final de l'aeroport, en la que Kubrick ens va preparant per un final realment colpidor.



El film el van comparar molt amb la gran pel·lícula La jungla d'asfalt (1950) que Huston havia rodat 6 anys abans, però molts ja van comentar que el film de Kubrick era superior en qualitat. Entre aquestes persones hi havia Orson Welles "Atraco Perfecto era mejor. El problema de la imitación me deja indiferente, sobe todo si el imitador logra superar al modelo. Par mí, Kubrick es mejor director que Huston." (Cahiers du cinéma, número 165, abril de 1965).

És una pel·lícula que tant narrativa com tècnicament ens deixa bocabadats, i recordem que aquí Stanley Kubrick tenia 28 anys i començava una carrera cinematogràfica que ja el va consagrar. Una dels meus films favorits de Kubrick (que ja és dir!), on no hi ha res deixat a l'atzar i on tot acaba en un final que no s'oblida.


Subscriure's a: Missatges ( Atom )