Comanchería (Hell or High Water, 2016) - David Mackenzie

Comanchería és una d'aquelles pel·lícules que podriem incloure en el gènere "cine de frontera". De la mateixa manera que existeix una música i una cuina de frontera que barregen sons i sabors que es creen als dos costats del Río Grande, el cinema de frontera té l'estètica típica de pel·lícules com No hay país para viejos, l'ambient dels llibres d'en Cormac Macarthy que tan bé ha retratat l'aspror i crueltat de les planúries texanes.

Aquí, el cel que s'allarga fins l'horitzó i els camps surcats de carreteres sense fi, el paisatge texà que hem vist tants cops, també actúa com a metàfora a més d'imprimir aspror al caràcter dels seus habitants, tants els antics senyors de les planúries, els comanxes, com els actuals propietaris.

El pastitx cinematogràfic: de Kill Bill a La La Land

La La Land (2016) - Damien Chazelle

Entretinguda posada al dia dels musicals clàssics de Hollywood al voltant d'una parella (Emma Stone i Ryan Gosling) que arriben a Los Angeles esperant complir els seus respectius somnis professionals (l'una actriu, l'altre tenir el seu propi local de jazz), La La Land juga a la nostàlgia d'un gènere que va marcar tota una època en la història del cinema. Ho fa, sens dubte, professant amor i respecte pels clàssics, fugint dels excessos i de les disbauxes de Moulin rouge (Baz Luhrman ) o de les broadwayitzacions à la Chicago (Rob Marshall). És, aparentment, una història força amable d'amor vertader en conflicte amb el triomf professional, per bé que amaga un trumfo a la màniga.

La llàstima, en tot cas, és que, per ser un musical, allò més fluix són, justament, la música i el ball, ambdós innocus, ambdós limitats i contrets per diferents raons. La música, per una banda, sembla contreta per una tendència a voler sonar clàssica, sonar a homenatge. Sona forçada en uns arranjaments que es veuen a venir massa compassos abans. I, per una altra banda, el ball es troba limitat per dos actors que, per molt dotats que siguin (ambdós canten, ballen, toquen el piano i actuen) no són Gene Kelly i Debbie Reynolds, no són Fred Astaire i Ginger Rogers. És a dir, són actors que canten i ballen, no cantants i ballarins que actuen. (Això sí, deixem-ho clar, Emma Stone és una actriu de molta categoria i no ha deixat de demostrar-ho des que va començar. El repertori que exhibeix en aquesta pel·lícula és digne de menció).




Així, el film flueix dins d'una nostàlgia agradable, molt domada, gens exigent i llimant potser en excés les vores i estelles del conflicte personal que vol explicar, relegant-lo a un segon terme, al terç final de la pel·lícula, assegurant-se que allò que ha vingut a fer —delectar els espectadors amb la màgia i la joia del musical clàssic— ja ha quallat, ja ha fet efecte. I és una pena, perquè allò altre que té per explicar és extremadament interessant i, de fet, Chazelle ho resol amb una elegància molt superior a la resta de la pel·lícula en un fals flashback que ens dibuixa el somni que no ha pogut ser.

I aquest és el trumfo que Chazelle té a la màniga (i que, potser, guarda durant massa estona). Ambdós han anat a la terra dels somnis a veure el seu complert. Però potser hi han anat amb el somni equivocat. Arribat el final de la pel·lícula, quan ambdós es retroben i ell ataca al piano la seva melodia, ambdós recorden amb nostàlgia allò que no va ser, aquella història d'amor que no renunciava a res (tampoc a l'èxit professional, el d'ella, si més no). Ho fan des d'una situació privilegiada: Los Angeles els hi ha donat allò que volien, el geni de la làmpada els hi ha concedit allò que van demanar: triomf professional (ella reputada dramaturga i actriu, ell regentant el seu propi club amb el que salvar el jazz de l'oblit). És a dir, que no els hi ha anat pas malament, en absolut. Fins i tot, en el cas d'ella, la vessant personal l'acompanya (un marit que sembla bona gent, ben plantat, amb qui té un amor encara fresc, encara capaç de sortir-se de la carretera/rutina i improvisar, un fill, una casa... el somni burgés perfecte, doncs). No tenen, en principi, res a enyorar o a trobar a faltar. Però sí, enyoren. Però sí, hi ha nostàlgia.


I, curiosament, hi ha nostàlgia d'alguna cosa que mai no va ser. Anem a pams. Nostàlgia significa, literalment, retorn al dolor. És a dir, que allò que enyoren no és alguna cosa que va succeir sinó, justament, el moment en el quan somniaven amb un futur en el que l'amor entre ells perdurava. Bonica estampa, interessant concepte. El dolor que senten durant la interpretació del seu tema musical és el dels somnis nos complerts, el del dubte de saber si van escollir el camí adequat. Los Angeles, dèiem, els hi ha concedit els seus somnis, però és que potser van somiar malament, potser van somiar equivocadament.
La mirada final entre ambdós, tornada plàcida i comprensiva en el darrer instant, ens indica que, en qualsevol cas, no hi ha retrets, no hi ha recances, la lògica s'imposa i els seus somnis professionals realment els omplen, els satisfan, no són pas infeliços. Però l'episodi nostàlgic ha succeït, ha tingut lloc, i sempre quedarà allà. Aquest és el poder de la nostàlgia, sempre arriba en moments on tot sembla correcte, adequat, on la vida t'ha garantit allò que has volgut. Però arriba, precisament, per fer trontollar momentàniament els fonaments d'aquesta construcció que hem bastit per protegir-nos, per sentir-nos més còmodes, per viure millor durant més estona i de manera més sostinguda. La nostàlgia, en aquests casos, ve a molestar, a recordar-nos que, potser, hem cedit, hem combregat, hem sucumbit a un somni que potser no era nostre, que potser era construït col·lectivament. L'altre somni, aquell altre que torna per rondar-nos, per perseguir-nos de tant en tant, era l'atrevit, l'aventurer, l'insegur, l'impossible. Potser precisament per això el vam desestimar. I encara que podem ser conscients que aquest somni nostàlgic que ens castiga està idealitzat i que la realitat hagués estat molt menys encisadora del que és el somni, no deixem de sentir el mateix que sentiríem si s'hagués complert.


Amb això juga La La Land, un exercici de nostàlgia que s'atreveix a fer-la servir com arma de fil esmolat que entra suau en la carn i no t'abandona. El problema, potser, és que això planteja una estranya contradicció en la pel·lícula: aquest episodi final de nostàlgia dolorosa ha estat servida dins d'un embolcall de dues hores de musical nostàlgic joiós, gens dolorós, força innocu i complaent, desproveït de conflicte, orfe de tensió i de passió, lleugerament homeopàtic en quant a drama, música i ball. La La Land, doncs, és un exercici de nostàlgia sense dolor i, per tant, de no-nostàlgia, un simple entreteniment que compleix amb escreix els mínims exigibles però que no encerta a portar allò que explica a l'estratosfera, a l'estatus de memorable i gloriós, que és el que tots els musicals aspiren a ser.

High Maintenance (2012, 2016) - Ben Sinclair i Katja Blichfeld (creadors)

Magnètica i fascinant sèrie (primer websèrie, 19 episodis d'entre 5 i 15 minuts, i després sèrie per a HBO, amb una temporada de 6 capítols de 30 minuts) que fa servir la figura d'un repartidor de marihuana a domicili per atansar-nos un calidoscopi meravellós de la fauna novaiorquesa contemporània. El protagonista ('the guy', que no té nom), de fet, no és pas el protagonista. Ell tan sols n'és el fil conductor, el que ens obre les portes a les petites píndoles vitals, als minsos slices of life de la vida a Nova York.


Darrera les parets de Manhattan i Brooklyn coneixem a una parella d'insuportables pedants criticons, a un jove que no surt de casa i que només té contacte amb l'exterior a través dels diferents repartidors (de menjar, de maria, d'artefactes que ha comprat en línia), a un paio obsessionat amb el seu cos i les teràpies alternatives, a una parella que es muda a les afores i perden contacte amb els seus amics. Però també a aprofitats de la vida, mascles alfa carn de gimnàs, apocalíptics que temen la fi del món, hostes d'Airbnb, escriptors bloquejats i un bon tou de personatges aparentment petits i poc rellevants que ens són presentats de manera molt curosa, succinta i encertada (sobretot tenint en compte el limitat metratge dels capítols, en particular durant les dues primeres temporades, rodades en format de websèrie).

Amb la càmera a l'espatlla, Sinclair i Blichfield teixeixen una formosa teranyina social d'una urbs, Nova York, que queda desmitificada a cada episodi que es visiona. Nova York, sembla dir High Maintenance, està habitada per individus majorment amargats, insatisfets i que converteixen problemes nimis en els centres de la seva vida i de la seva frustració. Tan sols 'the guy' i la maria que els hi porta semblen ser l'antídot per a les seves vides vulgars i buides.


I si en les dues primeres temporades filmades, majoritàriament, amb diners propis, el Sinclair i la Blichfield concentraven el focus de cada capítol curt en un sol habitant de la gran urbs, en la versió llarga ara ja produïda per HBO aprofiten els 30 minuts de metratge per encabir-hi més d'una història, sempre jugant amb les coincidències i paral·lelismes.

Deliciosa, addictiva i extremadament moderna, el seu visionat és com una injecció de frescor en un panorama, el de les comèdies agredolces contemporànies, en el que la pretensiositat acaba sovint fagocitant la narrativa i els personatges.

Atlanta (2016) - Donald Glover

Subtil i aparentment gens pretensiosa, Atlanta és la primera sèrie creada pel polifacètic Donald Glover (el Troy de la sèrie Community). Subtil perquè, lluny dels escarafalls de la comèdia moderna, entén que la vida de la comunitat afroamericana és, en si mateixa, una comèdia a la que no li calen gags ni acudits. El retrat dels esforços de l'Earn (el mateix Donald Glover) per recompondre la seva vida, per agafar-ne les regnes i poder ser l'home de profit que necessiten la seva filla i la seva ex-parella, es du a terme sense portar-ho a l'extrem, sense exageracions que distorsionin. La vida és prou poètica en la seva minuciosa confecció; només cal observar-la.

L'Earn —fantàstic joc de paraules entre "earn" (guanyar; diners, per exemple) i "earnest" (el seu nom sense abreujar, sinònim de seriós, posat que caracteritza al personatge)— aprofita que el nom del seu cosí —el Paper Boi— comença a sonar en els ambients del hip-hop underground per fer-li de mànager. Amb ell, s'embarca en una mena d'odissea pels racons del circuit de la fama del hip-hop (que si suborns radiofònics, que si baralles a trets que donen reputació de pinxo, que si aparicions promocionals als clubs nocturns, que si partits de basquetbol benèfics), sempre amb un mateix objectiu, aconseguir diners per recompondre la seva vida.


I és que, precisament, d'aconseguir és del que va la sèrie. De fet, d'aquesta mena de transacció constant a la que un s'ha de sotmetre per arribar allà a on vol. Atlanta va del bescanvi incessant. Jo vull alguna cosa i tu em pots ajudar a aconseguir-la, sempre i quan jo et doni alguna cosa a canvi (perquè tu, al teu torn, també vols alguna cosa, i em necessites per a aconseguir-la). (En un dels episodis, precisament, l'Earn necessita diners per menjar —així de pelat està—, i es deixa convèncer pel Darius, mà dreta del Paper Boi, per inicia una cadena de bescanvis que comença pel seu mòbil i que, en última instància, li ha de maximitzar els beneficis.) Però la sèrie n'està, en realitat, farcida, d'aquests intercanvis més o menys directes, convertint-la en una mena de cadena de favors del que és ben difícil sortir-se'n.

Subtil, dèiem, perquè el Glover no intenta convèncer-nos de res; no a la força, si més no, sinó que ens endinsa en aquest periple deixant que observem. Res no és obvi, res no és llampant i exagerat. Tan sols —això sí— el setè episodi, veritable rara avis dins dels deu de la primera temporada —i, a gust d'un servidor, un dels millors capítols que ha vist aquest any—, en la que es desenvolupa una sàtira d'una cadena de TV destinada al públic afroamericà, jugant amb tots els tòpics possibles i plantejant algunes de les preguntes més serioses que s'han posat mai en la TV dels darrers anys.


Subtil, insistim, i aparentment gens pretensiosa. "Aparentment", perquè només aparenta no voler res. Glover té clar el que busca i sembla haver-ho aconseguit raonablement en aquesta primera temporada d'Atlanta, que s'ha colat en diversos dels Top10 més reputats de l'any i que ja planeja una segona temporada que promet tant com a llaurat aquesta primera. Al nostre gust, la sèrie encara necessita madurar, afinar i que les seves vores siguin més esmolades, que de la subtilesa a l'avorriment hi va una línia perillosament fina, fins i tot en metratges curts. Però és indubtable que el que està intentant el Glover bé mereix atenció i un visionat predisposat.