It follows (2014) - David Robert Mitchell

Això, senyores i senyors, és una pel·lícula. I ja sé que pot semblar una obvietat començar d'aquesta manera una crítica, però és que últimament -en els darrers 10 anys- el cinema de terror sembla haver oblidat completament el que és fer una pel·lícula, enrocat com està el gènere en les seves pròpies dinàmiques gore extremes, ensurts sobredimensionats, efectes de so i d'imatge, trucatges i efectismes variats.

It follows és una pel·lícula. I un tros de pel·lícula, de fet. Evidentment, va passar per Sitges, però ja sabem que això no només no és garantia de res positiu sinó que, sovint, aquesta etiqueta fa més por que una pedregada. Però allò que és important és que va passar per Cannes. Sí, va ser seleccionada per participar en la secció oficial de la "Setmana de la crítica". Això és un garant, i no l'acumulació de participacions en festivals de triperia i sang.

It follows és una notable pel·lícula que, com si fos de casualitat, resulta que, a més, és de terror. I fa por, sí, molta por a estones. Però això no té importància. El que té importància és que el seu director i guionista, el David Robert Mitchell, té la intenció d'explicar alguna cosa i, a més, encerta en la forma tant com ho fa en el fons.
El punt de partida podria ser el d'un slasher qualsevol. Una adolescent surt de casa seva corrent, com perseguida per alguna cosa (no sabem el què); mira a dreta, a esquerra, no vol l'ajut de ningú, ni la del seu pare, corre, fuig amb el cotxe, es refugia a la platja i s'acomiada per telèfon de tothom: està esperant morir, ho sap, ho ha acceptat. És, en tot cas, el pròleg. La pel·lícula comença de debò quan la protagonista, una adolescent, perd la virginitat al seient del darrer del cotxe i, acte seguit, el se nuvi la lliga a una cadira per confessar-li un secret que l'atemoreix, una mena de maledicció per la qual es veu perseguit per esperits que el segueixen arreu on vagi i que ara, després d'haver practicat sexe amb ella, la hi ha passat: ara la perseguiran a ella.


Més enllà d'aquest punt de partida, allò que sorprèn i interessa són, en realitat, dues coses. Per una banda, l'enorme habilitat visual d'un David Robert Mitchell que juga a panoràmiques lentes, sovint circulars, per permetre a l'espectador jugar al mateix joc que l'assetjada protagonista. I, per una altra banda, l'enorme riquesa i intenció narrativa, en la que el director busca una metàfora molt poderosa i efectiva sobre la pèrdua de la innocència i la por a créixer, en una fugida endavant intentant evitar allò inevitable, un tema al que ja s'havia acostat en la seva primera cinta, The myth of the American sleepover.
Elegant i pausada, controlant el crescendo amb pols ferm, Mithcell va farcint la pel·lícula de detalls interessantíssims: diàlegs aparentment insignificants que finalment cobren sentit, objectes (el mòbil en forma de petxina), pel·lícules que veuen, poemes que reciten (The Love Song of J. Alfred Prufrock de T.S. Elliot), les fotos a la paret, les ressonàncies de l'aigua, els bris d'herba sobre la cama (referència a l'automutilació), ecos de Carrie i de Halloween (amb música de sintetitzador barat inclosa), etc.


En definitiva, una notable pel·lícula amb un estil molt seu alhora que elegant i anguniós que et manté enganxat a la butaca no perquè tinguis por a un nou ensurt sobredimensionat i gratuït sinó perquè la història que t'està explicant és interessant, molt interessant. Si Mad Max: Fury road és el retorn a les essències del cinema d'acció fet per cineastes-narradors a la volta dels 80, It follows li segueix l'estela per emmirallar-se en el cinema de terror dels 70, quan els efectismes no regnaven i les ganes d'explicar quelcom romanien prioritàries. Una delícia de pel·lícula. I punt.

La NBC cancel·la Hannibal

Un disgust, m'han donat un disgust. I dels grossos. Demano a la UNESCO que corri a declarar Hannibal Patrimoni audiovisual de la humanitat, per tal de que no la puguin tancar i ja està. M'és igual que les audiències no acompanyessin. Des de fa un parell d'anys Hannibal és una de les ficcions televisives més evolucionades, més elegants i poderoses, visual i narrativament.
El mèrit d'Hannibal és doble. Per una banda, és una sèrie de primera línia, de gran factura i d'execució quasi divina. I per una altra banda -i no menys important- ha apujat de manera exagerada el llistó de la ficció televisiva en cadenes generalistes als USA, tant per la seva temàtica psicològica complexa, multicapa, com pels seus visuals gore alhora que estilístics i volgudament amanerats. No puc recordar una altra quarantena de minuts d'una cadena generalista (és a dir, oberta a tothom) que s'hagués atrevit a parlar del què parla, a fer-ho amb la cruesa amb la que ho fa. Si un es mira Hannibal sense saber quina n'és la cadena per la que s'ha emès un apostaria per un Netflix, un Showtime (à la Dexter) o -la meva aposta personal- una AMC. Però no, és la NBC. La mateixa cadena que ha emès Friends (potser la millor comèdia de tots els temps, però més blanca que Farmacia de guardia), Heroes, Autopista hacia el cielo, The blacklist, Chicago Fire, etc., totes elles sèries que, si bé interessants o, fins i tot, molt bones en alguns casos, es distingeixen per un codi moral molt determinat, d'arestes molt romes i acotxades.


Però també seria just recordar que la NBC ha estat la responsable de programar, de tant en tant, sèries de ficció avançades al seu temps per diferents motius. A cor obert (St Elsewhere) i Canción triste de Hill Street (Hill Street Blues), per exemple, són dues de les culpables de la nova ficció dramàtica. I Urgencias (ER), de la mateixa manera, va apujar el nivell de realisme i explicitat de les imatges en una cadena generalista. O El ala oeste de la Casa Blanca (The west wing) que, per la seva banda, romandrà durant molts anys com una de les deu millors sèries de televisió mai escrites.

Per tant potser caldria agrair a la NBC que s'hagi atrevit durant aquests tres anys a programar Hannibal. Una llàstima que els somnis del Bryan Fuller de fer-ne set per tancar un arc narratiu complex no pugui arribar a fer-se realitat. Potser alguna ànima caritativa disfressada de cadena independent i de pagament (Netflix, Amazon, HBO) estigui disposada a no deixar als fans més penjats que una tira de budells d'una víctima del Lekter.

Kingsman. Servicio secreto (Kingsman. The Secret Service) (2015) - Matthew Vaughn

Els temps canvien, i el públic també. I per molt que Kingsman vulgui, d'alguna manera, ser un homenatge al cinema d'espies clàssic, no li queda més remei que pervertir totalment la fórmula per convertir-ho en un espectacle piromusical que la gent s'aboqui a veure als cinemes del segle XXI.

I és indubtable que Kingsman toca totes les tecles per intentar no decebre en les seves dues hores de metratge, no deixar temps per respirar, imprimint ja no només ritme sinó una concepció visual (a través del muntatge, fonamentalment) volgudament moderna i embrancada en la narrativa del còmic (al cap i a la fi, n'adapta un, així que la coartada és sòlida).

Però, a mesura que les peripècies d'aquests agents secrets de façana aristocràtica i noble, el Matthew Vaughn confon la intel·ligència dels guions de les pel·lícules d'espies dels 60 i 70 amb pura casuística banal farcida de casualitats i clichés, i acaba posant l'èmfasi en l'acció abans que en la trama, convertint Kingsman en una cinta d'acció pura i dura, sense espai per a res més. Els gadgets, l'actitud, el vilà ric i la seva arma de destrucció massiva, etc. l'acosten a Bond, (el masclisme irreductible, també) i, per tant, s'allunya del cinema d'espies al que se suposa que honora. I, a sobre, un punt de graciocisme barat l'acaba acostant més a la nissaga de l'Austin Powers que no pas a la de Bourne (única i veritable revisió intel·ligent i necessària del cinema d'espies clàssic).