Famosos llegint III (Edició Sant Jordi 2015)

Que sí, que no només hem de tenir fal·lera pels llibres per Sant Jordi. Però per Sant Jordi, si més no, nosaltres tenim fal·lera pels lectors de llibres, sobretot si aquests són actors i actrius que s'aboquen a un llibre com si els hi anés la vida. Ja anem per la tercera edició (reviseu aquí les altres), i aprofitem per desitjar-vos, per descomptat, un bon dia de Sant Jordi.

No cola, la Portman no està llegint. Però ens és igual. Li ho perdonem.

El Joseph Gordon-Levitt fent allò que més bé se li dona: el pallasset.

El Sammy Davis, Jr., buscant expiació religiosa als seus "pecats" amb el Rat Pack.

Sir Ian McKellen documentant-se per les pelis del Peter Jackson.

Som nosaltres o la Marylin llueix particularment sexy quan llegeix?

Per molt que s'amagui, a la Romy Schneider la reconeixeríem amb els ulls tancats.

Al Peter Cushing li va la lectura més lleugera.

No tenim clar que allò que està llegint el Nicolai Koster-Waldau sigui un llibre. Però ens és igual. El volíem posar.

La Lauren Bacall estudiant-se els guions mentre dina.

Citizenfour (2014) - Laura Poitras

Quan real ha de ser un documental? Com més realista, com menys intervenció evident del director, millor?
Si alguna vegada ens hem trobat a nosaltres mateixos retraient-li a alguns documentals el seu intervencionisme, el seu excés de dramatisme de postproducció, el seu muntatge intencionat, ara que ens trobem davant d'un que, precisament, està en la part de l'espectre Realisme/Manipulació menys esbiaixat, no podem queixar-nos.
És veritat que el documental de la Laura Poitras és sec, auster, potser li falta aquella espurna que et trasbalsa. Però no val a tirar-li en cara en excés si algun cop ens hem esquinçat les vestidures per la manipulació i dramatització excessiva d'altres documentals.

El millor de tot, potser, és que a Citizenfour tampoc no li cal dramatitzar per colpir, doncs allò que està explicant és suficientment desestabilitzador com per tenir-te enganxat a la butaca, això és la sortida a la llum de l'Edward Snowden i la revelació a nivell mundial que diversos governs democràtics estan espiant als seus ciutadans en nom de la seguretat.
Aquí, Citizenfour fa aquella funció ja no de revelar un secret (tothom coneix el cas i sap que els governs ens espien indiscriminadament), sinó de reforçament de la por de saber-se controlat, de saber-se restringit a nivell de llibertats. Citizenfour és com prémer el gallet d'una pistola: ja et feia por abans, però ara la por es torna tangible, tens proves fefaents que funciona, que és efectiva, que mata. I aquest documental, justament, funciona, inicialment, com un diari gravat de la primera setmana de revelacions de l'Edward Snowden, quan aquest escull a la directora (per trobar-la formant part d'una llista secreta de persones a espiar per part de l'administració americana) i a un periodista del The Guardian (el mateix escollit per Julian Assange) per explicar la seva història i desclassificar documents d'alt secret. La Poitras s'esmuny en l'habitació d'Snowden i, des d'allà, filma com s'ordeix el pla a seguir per informar al món.


En aquesta primera meitat del film, la fascinació per deixar-nos ser testimonis d'un moment probablement històric (què o bé canviarà el món, o bé romandrà com una oportunitat perduda per haver-ho fet) i l'absoluta manca d'egolatria d'Snowden converteixen la primera hora en una interessant exposició de com funciona un món que desconeixem i que, més enllà de les nostres teories conspiranòiques sembla ser molt més enrevessat que qualsevol de les trames d'espies de les pel·lícules més rebuscades. Se li ha d'atribuir, precisament, a la Laura Poitras el mèrit de deixar que la conspiració es mostri sense exageracions, sense falses alarmes ni pistes poc fiables: el que ens explica fa por, no com ho explica.

La segona meitat del documental, per contra, segueix a l'Snowden -ara ja persona pública i buscat per periodistes i per la justícia de mig món- en el seu periple per sortir-se'n il·lès o evitant l'engarjolament. Aquí és on la pel·lícula potser perd bufera, probablement perquè el personatge d'Snowden no ha pogut ser prou ben introduït, però la voràgine periodística i la curiosa enteresa del protagonista impedeixen que la cinta es torni avorrida o mancada d'interès.


A tot això, diverses pinzellades sobre l'acotxament d'una decisió com aquesta per part de l'Snowden en relació a la seva família, amics i parella, aporten alguns dels moments més interessants d'un documental que, si bé és prou matusser i sec en la seva realització, posa damunt de la taula un bon reguitzell de temes sobre els que reflexionar profundament.

National Gallery (2014) - Frederick Wiseman

Podríem passar-nos segles preguntant-nos què és l'art. I en acabar, seguiríem sense tenir una resposta clara i unànime. Però, i si ens preguntéssim què hi ha darrera l'art?

Aquesta és la pregunta que es fa el veterà (i mític) director de documentals Frederick Wiseman. El seu primer treball, allà per l'any 1967, Titicut Follies, va aixecar enorme polseguera als Estats Units en retratar, des de l'interior, el funcionament d'una presó psiquiàtrica en la que els zeladors cometien brutals abusos físics i psicològics contra els reclusos (el documental, per descomptat, va estar prohibit en diversos estats).
Ara, als seus 84 anys, insisteix en buscar una mirada des de dins a un tema tan complex com l'art i la seva essència.

Per fer-ho, fica la seva càmera a l'interior d'un museu, de "el" Museu: la National Gallery de Londres. I d'allà estant, Wiseman busca donar respostes no a què és l'art -com dèiem- sinó a què hi ha darrera l'art. I ens ho lliura amb una mena de díptic que capta ambdues bandes del llenç: davant i darrera.
Així, per una banda ens dóna pistes per entendre el curós detall, la planificació, el rigor acadèmic de la preparació d'una exposició i, per l'altra, ens les dóna per entendre, des de la perspectiva de públic, les obres que observem. Directors, gestors, caps de comunicació, restauradors, il·luminadors, guies, a un costat del llenç. El públic per l'altra. La labor pedagògica, acadèmica, de preservació cultural i artística a un costat, l'avidesa, la curiositat, el delit i la fascinació per l'altre.


Fascinant en la seva exposició anti-intervencionista, Wiseman ens permet descobrir i entendre l'exquisidesa de la cura pels detalls a l'hora de col·locar les obres o el focus de llum que n'ha de revelar els seus més íntims secrets, les tècniques precises (però arriscades) d'aquells que, periòdicament, restauren les peces, les disquisicions institucionals i polítiques a les que els gestors del museu s'enfronten, etc.

I, al mateix temps, Wiseman es fixa en l'espectador i la seva experiència estètica davant d'un quadre. Com mirem un quadre? Com l'hem de mirar? Per què tothom posa cara seriosa i fins i tot aspra en encarar-se a una obra? Particularment fascinant en aquest aspecte el paper dels guies del museu, capaços de donar-nos les pistes no ja per entendre un quadre (es pot entendre, completament, un quadre?) sinó per situar-nos mentalment en la posició correcte per poder-nos-hi interessar, per poder-nos preguntar veritablement si ens agrada o no una obra.


Encisador, revelador, a estones lànguid i contemplatiu, National Gallery és un passeig sense restriccions pel què hi ha darrera l'experiència de gaudir de l'art, una glorificació d'un temple de la humanitat com és un museu, "el" Museu: la National Gallery.

Patterns, o la inspiració de Mad Men

Me n'assabento de que el Matthew Weiner per inspirar-se de cara a filmar Mad Men tenia un decàleg de pel·lícules de referència. Tot repassant-la, descobreixo una que m'atrau poderosament l'atenció: Patterns.

Investigo i descobreixo que és un dels guions que el Rod Serling va signar abans d'endegar La dimensió desconeguda. I m'hi llenço de cap.

Es tracta, inicialment, d'un episodi de la sèrie Kraft Television Theater, una antologia de teatre filmat en directe que va durar 11 anys en antena. El teatre filmat en directe, val a dir-ho, és el primer recurs dramàtic que totes les televisions del món (de la BBC a TVE) han adoptat en començar les seves emissions. Adaptar el teatre (o la ràdio) és barat i efectiu. I si bé el mitjà poc a poc va trobant el seu propi llenguatge, en començar, per descomptat, no fa més que beure d'allò que dramàticament ja funciona i està escrit. La diferència aquí fou que, a banda d'adaptar obres preexistents (Un conte de Nadal o Alícia en el país de les meravelles) també elaboraven material nou exclusiu pel programa.

I un dels seus guionistes era el Rod Serling. Aquest va acabar escrivint un total de 7 guions per sengles 7 episodis. Un d'ells va ser aquest magnífic Patterns, que explica l'arribada a New York d'un jove executiu, de nom Mr. Staples, fitxat per un magnat de la indústria per ajudar-lo a dirigir la seva enorme i creixent companyia. A mesura que el jove va endinsant-se en la empresa va adonant-se de les normes inhumanes que regeixen en aquest nou món de producció il·limitada, de crueltat i tracte despietat envers els treballadors, d'inhumanitat absoluta, i es veu abocat a establir amb claredat un criteri moral per enfrontar-s'hi. Sorprèn molt gratament l'actualitat del tema i de l'enfocament, la cruesa de la trama i l'equilibri dels arguments a favor i en contra d'aquesta deshumanització industrial.


El primer cop que Patterns es va poder veure va ser al 1955, amb l'emissió del capítol per la TV. L'èxit fou tan rotund, l'impacte en la societat americana (al bell mig de la dècada que la va portar de tenir un 19% de llars amb televisió als seus inicis fins a un 75% en acabar) tan aclaparador (tothom en parlava al dia següent) que la cadena decidí tornar-lo a emetre un mes més tard. I encara aixecant polseguera i devoció, es rodà un llargmetratge (l'episodi de TV tan sols durava una hora) per estrenar-lo als cinemes i distribuir-lo arreu del món, amb alguns afegitons, canvis d'actors i, sobretot, una narrativa més cinematogràfica.

Qualsevol de les dues versions, però, és fascinant, absolutament fascinant. No només la trama t'embolcalla i t'endú indefectiblement cap a les entranyes d'un monstre econòmic i capitalista dirigit per un irreductible magnat ambiciós, sinó que les interpretacions de tots els seus protagonistes és excepcional. Des del Van Heflin (en la versió llarga) o el Richard Kiley (en la televisiva) fins l'Everett Sloane (el magnat en ambdues versions), passant per l'Ed Begley (en ambdues versions) o l'Elizabeth Wilson (també en ambdues) entreguen unes apassionades interpretacions, plenes de carisma i realisme. El patiment d'entrar en la roda del capitalisme i d'haver de redefinir la forma dels somnis quan se't fan realitat es percep en el seu treball actoral, absolutament deliciós.


I la relació amb Mad Men? Weiner menciona, precisament, l'impacte que en ell va tenir el visionat de la lluita moral entre el progrés econòmic a qualsevol preu i la humanitat en els negocis. Però Patterns compta amb un element addicional molt madmenià: les secretàries. No només formen part del decorat, sinó que són peces fonamentals dels engranatges (que són dirigits i accionats per homes, és clar) i que acaben conformant poderosos equips de treballs amb els seus caps. Tal com la secretària del protagonista reflexiona, "una secretària acaba formant part del seu cap", tot admetent el seu utilitarisme però, alhora, l'admiració i fins i tot la devoció que sentien aquestes dones per als homes triomfants i exitosos que les dirigien, en un univers mascle aclaparador i absolutista.

La potència narrativa de l'episodi, amb una producció i direcció del Fielder Cook influencià enormement les produccions televisives subseqüents: el mitjà havia entès la potència que la narració televisiva podia tenir si s'emprava correctament i evitava la simple còpia d'altres mitjans com el teatre o la ràdio. Pocs anys més tard de l'emissió de Patterns, al 1959, Rod Serling estrenava The twilight zone, i la televisió ja mai tornaria a ser el mateix.

Aquí podeu veure la versió televisiva d'una hora (la primera emissió).


I aquí podeu veure la versió cinematogràfica (d'una hora i mitja).